Després del Corpus, després del sopar de barri celebrat el dissabte 4 de juliol, i ja per tancar el cicle d’informacions sobre el Firal, us presento una petita ressenya històrica del nostre barri, sense grans pretensions pel que fa a la informació històrica, però motivada per l’interès sobre aquest tema que alguns dels veïns van comentar al final del sopar.
L’extensió geogràfica del Firal pot tenir una visió àmplia, que comprendria tota la part del poble situada a l’est de la carretera Marina fins a les Serres. Però el veritable centre vertebrador del barri són els carrers: en sentit horitzontal, Horts, Mig, Firal i Llevant; i en sentit vertical, la Bisbal i Migdia. També cal afegir-hi la pujada del Puig Gros (pujada de can Madró) i els carrers Empordà i Santa Pellaia, els últims a incorporar-se al barri.
L’origen, sens dubte, l’hem de buscar a can Carbó, situat uns 300 metres més amunt del cor del barri. Els seus orígens es remunten probablement entre els segles XIII i XIV. La seva esplanada, la gran era de can Carbó, ha estat testimoni mut de nombrosos episodis històrics: l’assalt al castell de Cassà per part dels Montcada l’any 1329; la crema del castell pels habitants de Cassà el 1391 (el castell estava situat uns 500 metres més enllà, a l’altre costat del torrent del Castell); els campaments de l’exèrcit francès el 1808 durant el setge de Girona, amb la divisió italiana comandada pel general Pino, integrada al Septième Corps de la Grande Armée sota les ordres del mariscal Gouvion Saint-Cyr; i, finalment, el 4 de febrer de 1939, el pas dels legionaris i regulars de la Divisió Mixta Flechas Verdes, integrada a la IV Divisió Navarra, segons les informacions de l’escriptor i periodista Josep Pla.
Però el fet més important i el que ha acabat donant nom al nostre barri ha estat la celebració de la Fira de Bestiar, coincidint amb la festivitat de Santa Tecla. Aquesta activitat és la que ha batejat el barri: el barri de la Fira, el barri del Firal.
La part més antiga del barri és la cantonada dels carrers Migdia i Horts fins a can Madró. La construcció de cases com can Deu (1642), cal Estanyol (1664/1789), ca la Paciència (1783) i can Madró en constitueixen l’origen.
La llinda primitiva de cal Estanyol conserva la creu doble de Lorena, fet que reforça la teoria de l’arribada d’immigració francesa a causa de les guerres de religió del país veí. Més endavant també s’hi va incorporar població procedent dels Pirineus, els coneguts com els cerdans, que es van dedicar a la indústria surera, desenvolupada a Cassà a partir de 1761.
Durant tot el segle XIX i els primers anys del XX, la manufactura del suro era present pràcticament a cada casa. Per aquest motiu, moltes disposaven d’un perol per bullir el suro i d’uns espais destinats a treballar-lo, les anomenades botiges, especialment als carrers Horts i Mig. En aquella època les cases eren, en general, de planta baixa i hi vivien treballadors del suro que sovint compatibilitzaven aquest ofici amb el d’hortolà.
Avui el Firal és un barri modern, bàsicament residencial, amb aproximadament 300 habitatges, un únic comerç, una oficina de serveis, un garatge i un restaurant. La resta són habitatges, però sense cap mena de dubte continua essent un barri amb una forta personalitat i identitat pròpies.
El barri ha canviat moltíssim durant els darrers cinquanta anys, però encara més si llegim una carta escrita el juny de 1962 per una firalenca. Com que aquesta senyora ja era gran, probablement es referia al Firal de finals del segle XIX, cap al 1890. En transcric literalment un fragment en la seva llengua original, el castellà, per no perdre els matisos del relat.
Nuestro querido Ferial. Con el paso de los años ha ido perdiendo muchas de las características que lo popularizaban, pues hoy día ya no se ve sestear a ningún vecino en las aceras con el inseparable porrón de vino a la vera, raramente observarán circular persona alguna «con el saco a cuestas», como en la actualidad tampoco es frecuente que se cierren puertas con un haz de leña, ni los vecinos se maltraten, ni se dan de trompicones. También con la llegada del abastecimiento de agua potable ha terminado con aquella cotidiana «fila india» que formaban las amas de casa, con el cántaro bajo el brazo, para abastecerse de agua en el popular pozo de «cala Badora» (cal Aiet), otro de los tipismos del Ferial.
Finalment, l’autora també fa esment del «polvillo negro que ensucia nuestros tendidos de ropa». Amb aquesta expressió es referia a les volves, petites partícules de suro carbonitzat que les xemeneies de les fàbriques de suro negre —els anomenats mascarins— deixaven anar a l’aire. Aquest problema va generar un gran malestar durant els anys seixanta del segle passat.
Els temps han canviat, sens dubte.
Per avui és suficient. Amb aquestes pinzellades ja us podreu fer una idea de com era el Firal d’altres temps.
VISCA EL FIRAL INDEPENDENT!
