A Cassà, El Grec ha preparat un Descobrim, el núm. 29, sota la denominació «25 juliol 1936».
Serà presentat el pròxim dissabte, 25 de juliol, a les 11 h, a la plaça Sant Pere.
Un treball de recerca de la Dolors Rubirola, juntament amb Joan Carles Codolà, que també és l’autor de l’esquetx teatral. Els fets, tractats amb rigor, volen aportar informació al voltant de les 24 hores viscudes el dia 25 de juliol de 1936 a Cassà. En la presentació també comptem amb la participació, com podreu veure en el cartell de l’acte, dels actors Josep M. Martí i Martí Vallès.
Un acte molt recomanable per entendre, en l’àmbit local, uns fets desgraciats i traumàtics.
No parlaré avui del contingut de «Cassà 25 juliol 1936», perquè per conèixer-lo heu de venir a la presentació, sinó, d’una manera més àmplia, del fet, les conseqüències i el context en els 90 anys següents al 18 de juliol de 1936.
L’homilia dominical d’avui, tal com l’ha batejat en Joan Carles Codolà (homilia, batejada, és una coincidència, no pretén ser una postura de part), sí que és un escrit amb certa opinió, i un argumentari de fons.
Fins als anys 70 del segle passat no es va parlar de la Guerra Civil, ni en l’àmbit familiar ni en el públic, deixant a part el relat oficial del franquisme, i a part d’algun llibre edulcorat com pot ser la trilogia de Josep M. Gironella —»Los cipreses creen en Dios», «Un millón de muertos» i «Ha estallado la paz». Avui hi ha milers de publicacions sobre el tema; una de les últimes, una novel·la descarnada de David Uclés, «La península de las casas vacías», o el llibre d’assaig «El silenci de les campanes», de Jordi Albertí, per cert molt dur. Entremig, a partir dels anys 70, una sèrie d’escriptors anglesos (els hispanistes), en una suposada neutralitat, van normalitzar els assajos d’història sobre la Guerra Civil; els més rellevants, Hugh Thomas, Paul Preston i Stanley G. Payne, entre molts altres.
El debat i les ferides s’han tancat en fals, perquè no ens hem centrat ni en l’origen ni en les causes de la Guerra Civil. Fa pocs dies va quedar palès en la fallida organització de l’XI edició del «Foro Letras en Sevilla» sobre la Guerra Civil, en la polèmica sorgida entre Arturo Pérez-Reverte i David Uclés, en què no es van ni tan sols posar d’acord amb el títol «La guerra que todos perdimos» o «La guerra que perdimos todos». En realitat, seria «la guerra que sufrieron todos», i la realitat és que va ser una guerra que va perdre la República i la va guanyar el franquisme.
L’origen l’hem de buscar en la fallida de la Segona República i les causes en les eleccions del 16 de febrer de 1936, que guanya el Front Popular. També en els fets d’octubre de 1934. Però bàsicament en la violència desencadenada al carrer per expulsar l’adversari de la vida pública i la sang a les cunetes de les carreteres, actes de violència per totes dues bandes.
Els intents oficials per posar un equilibri entre les dues versions d’un mateix fet, amb la «Ley de la Memoria Histórica» (2007) i la Llei de Memòria Democràtica (2022), per fer reequilibri al voltant dels 40 anys de dictadura, encara que inicialment semblava haver-se superat la polarització, veiem que amb els nous moviments polítics han crescut uns sectors profranquistes i uns altres que idealitzen la Segona República.
El que sí que és segur és que les persones de certa edat tots tenim les nostres versions, o els records de les famílies, moltes vegades modificats pel temps, i no necessàriament coincidents amb la realitat. El revisionisme mal entès moltes vegades fa perdurar les discrepàncies en el temps.
A tall d’exemple, aquests últims dies l’arquebisbe de Valladolid i president de la Conferència Episcopal Espanyola, Luis Argüello, feia unes declaracions de caràcter polític, que han estat totalment contradites per l’arquebisbe de Tarragona i president de la Conferència Episcopal Tarraconense, Joan Planellas. En el fons teòric, les dues versions continuen existint.
En bona mesura, avui el context i la crispació política són molt semblants als de la primavera de 1936, però les circumstàncies han canviat gràcies a una educació generalitzada de la població, el benestar general i les comoditats assolides, i potser també per pertànyer a la UE.
La UE mira les situacions amb més perspectiva i menys estómac, cosa que ajuda a treure dramatisme a les situacions crispades a escala domèstica.
