(3)
El Pont Vell de Sant Joan de les Abadesses
Del Pont Vell de Sant Joan de les Abadesses no n’hi ha gaire documentació, si el comparem amb altres ponts de les nostres comarques. Té una longitud de 66 metres i un arc central gòtic apuntat de 33 metres de llum, que és l’arc gòtic de més llum de tota la península Ibèrica. Perquè us en feu una idea, és més llarg que la nau central de l’església de Cassà, que, de la porta principal a l’absis, fa 32,5 metres, i més ample que la nau de la catedral de Girona, també gòtica, que en fa 23 i és la nau gòtica més ampla del món. A més de l’arc central, té dos arcs de descàrrega, un d’apuntat i un de semicircular, i dues obertures més petites d’arc de mig punt als extrems. Tot plegat salva el riu Ter, en l’eix de la carretera d’Olot a Ripoll.
El pont es va construir inicialment entre el 1128 i el 1138, per iniciativa de l’abat Berenguer Arnau, amb unes arcades romàniques més petites, i l’abadia hi cobrava el dret de pas. Després del terratrèmol del 1428 es va refer amb el gran arc gòtic central. A la part nord encara s’hi conserva un tros de paviment del segle XII.
El 8 de febrer de 1939 va ser dinamitat per l’exèrcit republicà durant la retirada, un acte inútil de terra cremada, ja que el 10 de febrer les tropes franquistes ja havien arribat a la frontera francesa. Joan Baptista Bertran rememora la destrucció del pont en les seves memòries de la retirada republicana del 1939.
Durant els trenta-set anys següents es va habilitar un pas provisional de fusta i ferro. Em sap greu no haver pogut aportar cap fotografia del pont acabat de dinamitar ni d’aquesta passarel·la, tot i haver insistit a l’Arxiu Municipal de Sant Joan perquè me n’enviessin alguna. Les úniques fotografies que existeixen són del fons Serrat, que és particular i no he pogut consultar. Fa la sensació que es volen oblidar aquests fets desgraciats i no deixar-ne constància, quan és sabut que cal recordar el passat per afrontar el futur; tot i això, els humans sempre ensopeguem moltes vegades amb la mateixa pedra.
El 4 de juliol de 1976 es va inaugurar la reconstrucció, sota la direcció de l’arquitecte i urbanista Francisco Pons-Sorolla, el mateix que ja vaig esmentar en la reconstrucció del pont de Besalú dels anys 1962-1965, i de l’arquitecte Rafael Mélida Poch.
Sobre Sant Joan de les Abadesses, i concretament sobre el pont, va escriure el gran poeta Joan Maragall, que entre el 1884 i el 1900 hi va passar les vacances d’estiu. D’aquelles estades en van sortir alguns dels poemes més importants de Maragall, com «El comte Arnau», «Les muntanyes» i «La vaca cega».
(4)
El Pont del Diable de Martorell
La denominació correcta d’aquest pont seria Pont de Sant Bartomeu, tot i que a la gent de Castellbisbal li agrada més anomenar-lo Pont de Martorell-Castellbisbal.
És un pont d’origen romà, construït entre els anys 10 i 5 aC, que formava part de la Via Augusta. L’arc de la banda nord no és un arc honorífic dedicat a cap personatge o fet, sinó un element monumental que marcava el límit territorial entre les colònies de Barcino i Tarraco. Es va construir en època d’August per les legions IV Macedonica, VI Victrix i X Gemina, com sabem per les setze marques que hi ha als carreus amb l’abreviatura L (de legio) i les inscripcions L IIII, L VI i L X.
Les legions van construir el pont després de les guerres càntabres, ja que era una pràctica habitual al món romà confiar a les unitats militars bona part de les obres públiques. Aquestes mateixes legions van construir la ciutat i el pont de Saragossa (Caesaraugusta).
En època romana, un pont no era una construcció aïllada, sinó que interactuava intensament amb l’entorn. Així, al costat del pont de Martorell hi havia un port fluvial que afavoria el comerç pel Llobregat, tant fins a la desembocadura com cap al nord, fins a Manresa i Cardona, per a l’explotació i el comerç de la sal.
El pont, situat sobre el riu Llobregat, té una longitud de 130 metres i fins al segle XIV va ser l’únic pont del Baix Llobregat.
Històricament, ja hi ha constància del pont l’any 792, arran de la batalla d’Ad Pontes entre musulmans i francs. Una riuada el va ensorrar, i el 1143 s’hi va fer una petita reparació. El 1283 es va construir el pont gòtic, amb un sol arc central de 43 metres d’amplada i 21 d’alçada, acompanyat a cada extrem d’un arc apuntat, en una obra dirigida per Bernat Sellés. El 1768 el va restaurar l’enginyer militar Juan Martín Cermeño.
La nit del 23 al 24 de gener de 1939, l’arc central va ser dinamitat per l’exèrcit republicà en retirada, igual que els altres ponts que he comentat els últims diumenges. La Diputació de Barcelona el va reconstruir entre el 1961 i el 1962, sota la direcció de l’arquitecte Camil Pallàs, i es va inaugurar el 1963.
Avui, aquest pont amb dos mil anys d’història ha quedat encerclat per les autopistes A-2 i AP-7 i la carretera C-243c (última fotografia), en un punt neuràlgic de les comunicacions catalanes; un indret estratègic que ja havien previst els romans.
