La regla 3-30-300, promocionada per l’investigador neerlandès Cecil Konijnendijk i aplicada al verd urbà, estableix que cada veí d’una localitat ha de poder veure un mínim de tres arbres des de casa; que cada barri ha de disposar d’un 30% de superfície arbòria, i que cada ciutadà ha de tenir una zona verda d’almenys una hectàrea a un màxim de 300 metres de casa.
D’aquests tres criteris, Cassà pràcticament no en compleix cap. Ens salva, en part, la proximitat de les Gavarres, que dissimula la manca de verd dins del nucli urbà.
La intervenció amb arbrat a l’esplanada 1 d’Octubre i a l’aparcament del carrer Poeta Machado és del tot lloable i hauria de ser el model a replicar (fotografies 1 i 2).
Dit això, hi ha diverses zones verdes de propietat municipal on es podrien plantar arbres de manera immediata: la zona de l’Institut – carrer Francesc Macià (fotografia 3), la zona Trust (fotografia 4) i també diferents aparcaments municipals, com el del supermercat Dia (fotografia 5) o el de la Nau Polivalent del polígon industrial (fotografia 6), aplicant-hi el mateix criteri que s’ha utilitzat al carrer Poeta Machado. A més, hi ha aparcaments privats sota administració municipal (fotografies 7-8-9-10) on també seria possible incorporar arbrat, ja que aquest es considera una ocupació reversible.
En un context on es destaca sovint la capacitat dels arbres per capturar CO₂, la plantació de 1.000 arbres —una xifra gens desmesurada— permetria contribuir de manera significativa a la reducció de la contaminació ambiental i a mitigar els efectes del canvi climàtic. Un arbre absorbeix aproximadament entre 10 i 30 kg de CO₂ l’any; es necessiten 22 arbres per generar l’oxigen que una persona consumeix en un dia, i mitja hectàrea d’arbrat (equivalent a tres camps de futbol) produeix l’oxigen suficient per a 18 persones al dia.
Fora del nucli urbà, tampoc seria sobrer plantejar arbres a les vores de les vies verdes.
Com a nota final, i en clau optimista, fa pocs dies vaig llegir que Rafael Nadal ha plantat 150 figueres al seu terreny d’Aiguaviva. Les administracions públiques farien bé de prendre’n exemple i d’impulsar polítiques similars als municipis.
Per altra banda, i a tall d’informació, Martí Boada recorda que els aglans de l’alzina Quercus ilex ssp. ilex no són aptes per al consum humà perquè són molt aspres. En canvi, sí que són menjables els aglans dolços de Quercus ilex ssp. ballota, una varietat molt rara a Catalunya. Una dada útil per a qui tingui intenció d’elaborar farina o pa de gla.
Avui és l’últim dia de la sèrie dedicada a l’arbrat urbà de Cassà, i per això reitero la petició final.
Crec que hi ha una majoria silenciosa que pot compartir aquesta demanda: VOLEM, DEMANEM I EXIGIM AMB TOTA CORTESIA que es plantin 1.000 arbres al nostre entramat urbà per millorar la nostra qualitat de vida i contribuir a la lluita contra el canvi climàtic.
