Els escocells. És el clot, normalment quadrat i amb vorades, practicat al peu d’un arbre per tal de recollir l’aigua de pluja o facilitar les regades, també per afegir adob. No per tapar-lo amb qualsevol artefacte de ferro o aglomerat suro-cola que aquests dies està de moda i que impedeix l’entrada d’aigua. Els arbres en espais totalment asfaltats o enrajolats han de ser regats periòdicament pels serveis de jardineria; l’escocell és com un test, i per això l’aportació externa d’aigua és imprescindible. Els arbres en espais de terra, parcs i jardins permeten la filtració d’aigua; a diferència dels sòls asfaltats, sense cap atenció especial són molt més soferts.
Fent un vol pels carrers del poble, sorprèn trobar en molts escocells i també en alguna rodona arbres decapitats (fotografia 3). Fa molt mal efecte. Si és perquè els arbres veïns prenguin nota del fet que, si no es porten bé, creixen i són frondosos, seguiran el mateix camí del de la fotografia, això no funciona (és ironia). Això dóna una sensació de deixadesa important (fotografies 1 i 2), donant l’efecte que la jardineria és una mica “xapusera”. Escocells eliminats amb pòrtland tampoc donen cap bona imatge (fotografia 4).
Les parades d’autobús de davant de la farmàcia Baleri tenen ombra i verd gràcies als veïns; no passa així a la parada del supermercat Caprabo i ara amb la nova de la fàbrica Rich, llocs on, havent-hi espai i sent sòl municipal, s’hi podrien plantar quatre arbres que, amb un parell d’anys, agrairien molt els usuaris del transport públic (fotografies 5 i 6).
Aportacions d’última hora de seguidors d’aquests wassaps dominicals, que ens donen unes informacions interessants pels cassanencs. Al carrer Ronda, darrere l’institut, hi ha un suro de dimensions importants i amb un gran futur si el cuidem i protegim (fotografia 7). Els dos roures de l’entrada de l’escola Puig d’Arques són d’uns aglans del roure de Gènica (fotografia 9), i en el mateix lloc el pi que hi ha és un fill del Pi Gros de can Mercader (fotografia 8).
Una reflexió final: el tracte no adequat a les oliveres agrícoles reconvertides en oliveres de jardí. Segons ens diuen en els seus tractats d’agricultura els clàssics romans (Catul, Varró, Plini el Vell), l’olivera va arribar a la península Ibèrica de la mà dels fenicis; els romans varen fer que la producció s’industrialitzés (la comercialitzaven amb àmfores de 30 litres). Per altra part, Rafael Fontán Barreiro, professor de cultura clàssica i estudiós de l’olivera, recomana: “La terra ha de ser porosa, no argilenca; la distància entre oliveres haurà de ser de 9 metres”, i, com a rematada final: “ÉS MILLOR NO PODAR-LES GAIRE”. Les seves fulles són els seus pulmons; si les eliminen en nom d’una moda, com a mínim discutible, les condemnen a la mort (fotografia 10) o a una vida precària (fotografia 11), quan són arbres centenaris que haurien de merèixer tot el nostre respecte.
