Així avui per acabar aquesta seria un escrit i vers de Martí Boada, que m’ha va fer arribar fa uns dies i com està dedicat a un suro, crec és adient per aquest final de sèrie. Moltes gràcies, Martí, per poder utilitzar les teves paraules.
La Justa era la muller del brigada de la Guàrdia Civil, era dona tota ella de formes massisses, un bon garrot de cuixes, ample d’espatlles, braços musculats.
Fesomia de trets masculins, lleugerament bigotuda.
A la sureda amb unes tres hores omplia el sac d’aglans, se’l posava primer a l’esquena i tot seguit al damunt del cap, no descansava fins a arribar al roure de can Draper. On es retrobava amb la meva mare. També era molt forta. Ella portava el sac de glans a l’esquena, d’uns 40 quilos. Del torrent fins a can Draper feia una pujada, en deien el Sinaí, patien molt, d’aquí la nomenclatura bíblica..
Recarregaven de nou, fins a les respectives cases.
El dissabte les passava a recollir un tractant de bestiar de Palautordera. Els hi pagava a molt baix preu, la pobra mare després de mal pagar-la quedava emotivament afectada.
Per la família aquesta activitat tan esforçada, ens hi anava una part important de la menja.
Érem pobres amb dignitat.
L’activitat d’anar a collir aglans a bosc de molt petit, explica el fort encanteri que tinc amb el suro.
No em canso de repetir, que de les vint-i-una mil espècies d’arbres silvestres que hi ha escampats pel planeta, el suro per a mi és el més formós.
Evolutivament, ha produït una matèria: la suberina a l’escorça, que li permet aguantar temperatures de més de 700 graus, en cas de foc de bosc I sortir indemne d’un incendi forestal. El suro ha tingut I té moltes aplicacions una d’elles són els taps ja els clàssics, ja hi tapaven les àmfores d’oli I de vi.
L’any 1601, Joly, conseller del Rei de França, en el diari del viatge que va fer de París a Barcelona, en travessar les Corberes, ja als PPCC, quan observa els suros, queda impressionat, perquè troba remarcable que és un arbre que l’aprofiten la pell, sense tallar-lo. Es pot considerar que és la primera vegada que es documenta un cas d’aprofitament forestal “sostenible”.
Actualment, s’usa en tecnologia puntera, cas de l’aeronau enviada al planeta Mart, la punta és de conglomerat de suro.
De molt petit tinc el record del suro, una olor agredolça procedent dels magatzems de suro de can Cassi, al davant mateix de casa, can Mau, on hi havia piles I piles de rusques de suro I de pelagrí, els dos tipus d’escorça extreta de l’arbre.
També tenien piles grans de saques de suro trinxat, per a fer aglomerats.
L’olor s’intensificava els dies que bullien les bales de rusca en una vella caldera amb aigua bullent, aquesta era una operació prèvia a l’elaboració dels taps de suro.
Els primers jocs de mainada els fèiem enfilats a les estibes de saques de trinxat de suro.
De tant en tant apareixia en Pepito Cassi, un senyor, senyor, a proferir-nos algun crit per fer-nos baixar de les saques.
Dels retalls abandonats de suro, construíem les nostres primeres joguines, particularment petits barquets flotants, que fèiem salpar pel safareig de la mare, o bé pels còrrecs d’aigua de pluja que discorrien per la voravia del carrer, els dies de pluja.
Quan hi ha fort sentiment d’estima, els mots és fan alacurts com el vol de guatlla.
S’ha de tirar la floralitat del poema:
Suro de Riudecós.
Estimo un arbre: el suro.
Com un forçut buscaire,
amb arrapada arrel
aguanta el marge.
Té un tronc poderós
de formosura càrnica
orgànica duresa.
Avui està assaonat per
pluja, allà per Riudecors,
una pluja mulladora
li ha encès la pell
de roig surenc,
damunt un cos troncal
construït temporalment
amb moltes matinades, incontinents ruixades
I cants alberencs d’immaterials fades.
Et fan de sentinella
antigues roques de granit
Immòbil,..a peu d’arbre
fornint calmoses,
miques de mica, de quars i feldespat…
Avui de nou, suro rentat
m’has captivat…
Martí Boada
Joanet, 9 de març 25
