25 JULIOL 1936, SENSE CAP CONSTÀNCIA EN ELS LLIBRES D’ACTES DE L’AJUNTAMENT
LA CREMA DEL MOBILIARI DE L’ESGLÉSIA I L’ARXIU PARROQUIAL
El relat d’avui, i els quatre segĂĽents, haurien de ser encapçalats pel presumptament, perquè encara que he intentat contrastar-ho, les fons d’origen sĂłn relats verbals i de records, moltes vegades distorsionats pel pas del temps. Però el que no s’explica no ha existit, i del que ha quedat constĂ ncia o record i no s’ha esmenat Ă©s el que queda; començarem amb La crema del mobiliari de l’esglĂ©sia i l’arxiu parroquial.
El dia 25 de juliol de 1936, a primera hora a l’esglĂ©sia se celebrĂ la missa de Sant Jaume com qualsevol altre any; a mig matĂ va arribar gent del Comitè de Sant Feliu per cremar l’esglĂ©sia; els del Comitè de CassĂ els van dir que no la volien pas destruir-la i els de Sant Feliu es varen retirar. A la tarda, segurament sabedors de la notĂcia del matĂ, varen venir els del Comitè de Salt (anomenats las Huestes de Atila); en paraules de Josep DalmĂ s “es presenten uns camions de fanĂ tics i enverinats d’odi que els impregna la lluita que havia començat; entraren a la plaça de la Coma amb grans crits i bracejant fusells i armes automĂ tiques”. DalmĂ s i Xena, amb les pistoles sobre la taula dintre l’ajuntament, iniciaren unes negociacions que varen durar algunes hores amb els milicians de Salt.
Els milicians, en gran nĂşmero, estaven concentrats a la plaça de les Peixateries; en un Ăşltim intent per part de l’ajuntament per controlar la situaciĂł,es va demanar reforços a Girona, perquè enviĂ©s una unitat de guardes d’assalt, que no va ser posible. Davant d’aquesta situaciĂł d’impotència s’acorda deixar cremar el mobiliari sempre que es fes fora de l’edifici de l’esglĂ©sia, per no enfonsar l’edifici. TambĂ© es va acordar no cremar el retaule barroc que la Generalitat havia declarat BĂ© d’Interès Nacional (un BCIN d’ara) feia molt pocs dies.
Els milicians apilonaren el mobiliari; imatges, cadires, confessionaris, canelobres, lĂ mpades, quadres, tot el que trobaren, al final de l’escalinata, el vell davant de cal ArbusĂ i molt a prop de can Sixto, amb la intenciĂł de cremar-ho tot plegat, cosa que no es fa per evitar el risc d’incendi de les cases veĂŻnes. Tots els materials es varen portar amb carros al camp de futbol on varen fer el foc. De les restes d’aquesta crema el farmacèutic, pintor i col•leccionista Joan Gener, recuperĂ alguns elements que avui sĂłn exposats a l’à rea museĂŻtzada de l’esglĂ©sia.
A la capella dels Dolors es guardaren els bancs noucentistes, de posiciĂł reversible amb el forrellat artĂstic, possiblement dissenyat per Rafael MasĂł, que encara s’estan fent servir a les zones dels creuers del Dolors i el SantĂssim.
Des d’un balcĂł de cala senyora Dolors TarrĂ©s (can Oller- can Frigola advocat) un paleta que hi estava fent feines, el noi Pascual, va fer algunes fotografies; en adonar-se’n els milicians, ja que en les dites fotografies podien sortir els milicians de Salt, però tambĂ© algunes persones de CassĂ , el detingueren i li confiscaren la cĂ mera, que va desaparèixer per sempre mĂ©s. Ell fou empresonat a la Torre Salvana; en fer-se de nit algĂş de l’Ajuntament deixa la porta oberta indicant al detingut aprofites la negror de la nit per escapar-se, cosa que aixĂ fe.
Intent de cremar l’Arxiu Parroquial*
TambĂ© es va saquejar la rectoria, amuntegant al carrer tots els arxius per ser cremats. Cal destacar la intervenciĂł del Jutge de Pau, CeferĂ Pla Camps, que indica que el Registre Civil començava el 1871, assenyalant que es podria perdre tota la genealogia dels cassanencs (bautismes – casaments – defuncions i altres documents dels segles XVI al XX); davant d’aquest argument Ă©s va recollir la documentaciĂł i es guardĂ novament a la rectoria i aixĂ es salvĂ de la seva destrucciĂł.
Conseqüència d’aquests fets, uns dies mĂ©s tard l’ajuntament va anar a Girona a buscar una vintena de fusells mĂ user per armar el Comitè de CassĂ i poder defensar-se davant d’ingerències foranes, cosa que sĂ va passar.
Nota.- La peça mĂ©s important destruĂŻda va ser l’alta barroc de la Mare de DĂ©u de les Sogues, de Pau Costa dels anys 1706/1707, perquè en la visita pastoral del bisbe Taberner de 26 d’abril de 1705 dona instruccions perquè es faci aquest altar, segurament anterior a l’altar major. Es desconeix la qualitat d’altres altars doncs no hi ha cap registre fotogrĂ fic.
La desaparició de la custòdia és un tema per un altre escrit.
