Des de Sant Feliu de Guíxols els enviaments de planxes de suro per elaborar taps a l’estranger eren molt freqüents; les destinacions eren el nord de Europa (Anglaterra, Alemanya i Rússia) en vaixells que solien portat bandera anglesa, sueca, danesa i holandesa.
La crispació entre el treballadors tapers per no tenir feina per falta de matèria primera va ser una constant al segle XIX; culpaven de aquesta manca de suro als exportadors que els deixaven sense possibilitats de treballar fent taps.
El 22 de novembre de 1830 una gentada de tapers tumultuosos es concentraren a la zona de la Taulera de Santa Cristina d’Aro, per impedir que el suro en planxa arribés al port de Sant Feliu.
L’existència de una industria local creixent en manufactura de suro i d’una classe treballadora que podi generar aldarulls i anarquia, fan que el Govern Espanyol estableixi un aranzel de 5 pessetes per quintar per la sortida de suro, però nomes en la demarcació de Girona, ja que a la resta del estat espanyol no existeix aquest aranzel donat que els grans propietaris forestals extremenys i andalusos tenen mes força a Madrid; els terratinents lligats amb la noblesa espanyola volen vendre el suro directament al estranger.
En síntesis, com sempre, l’estat espanyol dona una solució inadequada als problemes existents al món del suro de Cassà i de les comarques gironines; només implanta aranzels als embarcaments des de Girona, crispant encara més les relacions entre els propietaris forestals i els manufacturers de taps.
El nostre conciutadà, Marcial de Trinxeria i Bolos, administrador de la finca Llach de Romanyà amb 600 ha, intenta influir en el govern espanyol amb visites a Madrid i a Lisboa, que plasma en el llibre “Liga Aduanera Hispano-Portuguesa”* que pretenia la unió de la península Ibèrica pel control de la matèria primera via els aranzels. Aquest projecte no va ser tingut en compte. La seva última idea d’una “Liga Hispano-Franco-Portuguesa”, que controlés la producció i venda de suro a nivell mundial, de tota la península, el sud de França i i tot el nord de Africà -a través de les colònies franceses d’Algèria, Tunísia i Marroc, tampoc no va ser presa en consideració.
*Llibre excel·lentment editat; la imatges és d’una primera edició de col·leccionista de 1893.
