El pont de Mostar, Stari Most —Pont Vell—, a Bòsnia i Hercegovina
Avui és l’últim diumenge, de moment, dedicat als ponts. Continuaré amb reconstruccions pedra a pedra d’edificis i monuments d’interès, almenys segons el meu criteri. Per a l’últim pont, he escollit el de Mostar, situat a l’antiga Iugoslàvia, un clar exemple de la incongruència humana: la destrucció i la reconstrucció provocades per la guerra i la religió. Amb matisos, però, sembla una tragèdia semblant a la de la Guerra Civil espanyola.
No sé si, finalment, la reconciliació plantejada a Mostar ha tingut l’èxit esperat, de la mateixa manera que em pregunto si, al nostre país, la Llei de memòria democràtica ha servit per a alguna cosa. Aquí queda la reflexió.
És el pont més simbòlic de tots els que hem comentat, i la seva història s’assembla força a la dels ponts catalans del 1939. Es diu Stari Most, que en bosnià vol dir literalment «Pont Vell». La construcció data de 1566 i va ser encarregada pel sultà Solimà el Magnífic. L’arquitecte va ser Mimar Hayruddin. És un únic arc de pedra calcària blanca, de 29 metres de llum i 24 metres d’alçada sobre el riu Neretva. Per a l’època, va ser una proesa d’enginyeria. Diu la llegenda que Hayruddin tenia tanta por que el pont caigués quan retiressin la bastida que va preparar el seu propi funeral abans de comprovar-ne el resultat. La ciutat es diu Mostar en referència als mostari, els guardians del pont. A cada extrem hi ha dues torres, la Tara i la Halebija.
El pont va aguantar 427 anys. La seva destrucció va tenir lloc el 9 de novembre de 1993. Havia resistit les dues guerres mundials i fins i tot el pas de tancs per sobre seu. Durant la guerra de Bòsnia, en plena confrontació entre croats i bosnians musulmans, l’artilleria croata el va bombardejar durant dos dies. El 9 de novembre, a les 10.16 h del matí, l’arc es va enfonsar al Neretva.
No es tractava només de destruir un pont, sinó de destruir el símbol que unia les dues ribes: a l’oest, els croats catòlics, i a l’est, els bosnians musulmans. Per això, el món sencer va veure aquell fet com un acte de vandalisme cultural. És semblant al que van fer els republicans el 1939 a Catalunya: volar els ponts per dividir i frenar l’enemic.
La reconstrucció va arribar el 2004. El pont es va reinaugurar el 23 de juliol d’aquell any i, el 2005, la UNESCO el va declarar Patrimoni de la Humanitat com a símbol de reconciliació.
Amb l’ajuda de la UNESCO i el Banc Mundial, el van reconstruir exactament igual, amb la mateixa pedra del segle XVI i recuperant les pedres originals del fons del riu. També es va fer servir la mateixa tècnica: blocs units amb grapes de ferro i plom fos. És un dels llocs més visitats de Bòsnia i Hercegovina. Hi ha una tradició segons la qual els joves de Mostar salten des del pont, des d’una altura de 24 metres, fins al Neretva. És un ritual de pas a l’edat adulta que ara també es fa davant dels turistes.
El Tribunal Penal Internacional per a l’antiga Iugoslàvia, amb seu a la Haia, va considerar la destrucció del pont un crim de guerra i va condemnar-ne els responsables. El general Slobodan Praljak, un dels condemnats, es va suïcidar durant la lectura de la sentència d’apel·lació, el 29 de novembre de 2017. El jutge estava llegint la resolució en directe quan Praljak es va aixecar i va cridar: «Slobodan Praljak no és un criminal de guerra, rebutjo la vostra sentència!». Tot seguit, es va beure un verí davant de tothom.
A la reinauguració del 23 de juliol de 2004 hi va assistir el llavors príncep Carles d’Anglaterra, avui Carles III. La seva participació va tenir un valor simbòlic i polític. Els 15 milions de dòlars que va costar la reconstrucció van ser sufragats pel Banc Mundial, la UNESCO i diversos països: Itàlia, els Països Baixos, Turquia i Croàcia.
El príncep Carles va ser el primer a travessar el pont, i el futur rei d’Anglaterra va participar així en la inauguració del símbol de la reconciliació. El seu compromís amb Mostar es va concretar també en la creació, a la mateixa població, del col·legi United World Colleges (UWC). És l’únic centre de la xarxa UWC creat expressament per contribuir a reconstruir una societat de postguerra. Hi estudien junts, a les mateixes aules, nois i noies croats, bosnians i serbis. Aquesta és la seva herència real a Mostar: no la pedra del pont, sinó l’intent que els joves de les dues ribes tornin a estudiar junts.
Aquesta escola és, encara, més forta que el pont. Perquè el pont el van reconstruir amb pedra, però l’escola intenta reconstruir les persones. Hi estudien entre 165 i 200 alumnes d’entre 16 i 19 anys, que cursen dos anys de batxillerat internacional. Provenen de diferents comunitats de Bòsnia —croats, bosnians i serbis—, amb la idea no pas de fer la pau entre països llunyans, sinó entre veïns del mateix carrer.
Nota marginal. Iugoslàvia. La República Socialista Federal de Iugoslàvia (1945-1991) va ser liderada pel mariscal Tito, Josip Broz Tito (1892-1980), que en va ser president fins a la seva mort. La llegenda de les comarques gironines explica que Tito va ser a Cassà el 1938 i que també va fer nit a Palafrugell durant la retirada de les Brigades Internacionals.
Entre 1991 i 2003, després de les guerres dels Balcans, la federació es va desintegrar i van sorgir diversos estats independents: Eslovènia, Croàcia, Bòsnia i Hercegovina, Sèrbia, Montenegro, Macedònia del Nord i Kosovo.




