JOSEP CASSÀ I JUBERT, UN COMBATENT EN LA GUERRA DEL FRANCÈS.
És mercès a la consulta permesa dels 331 documents que formen l’Arxiu particular de les germanes Mª Dolors i Anna Mª Cunillera i Casadevall, de Cassà de la Selva, que intermitentment comencen 1232 i acaben el 1909, on n’hi ha uns quants datats entre el 1808-1814 o sigui durant la Guerra del Francès o de la Independència, que permeten saber que entre els nostres convilatans, n’hi hagué un que, a l’any 1809, durant l’assetjament i el bloqueig de la ciutat de Girona, fet per les tropes franceses comandades pel General Duhesme, fou un protagonista destacat a l’hora de travessar el cercle de les tropes assetjants i entrar de nit dins la ciutat de Girona per dur-hi el correu, les missives i les notícies que li lliuraven els Caps de la Junta Central i que ell portava al governador de la ciutat per tal que estigués al corrent de la situació en que es trobaven, a l’exterior, les forces opositores a l’ocupació francesa; un cop rebudes les noves, els resistents, li lliuraven a ell les seves consignes que traslladava als seus superiors tornant a escapolir-se fins haver travessat novament la zona controlada per les forces gavatxes.
Qui era aquest valent disposat a arriscar la vida que cada nit es ficava dins les línies enemigues i les travessava? Mercès a la documentació es sap que es deia Josep Cassà i Jubert i era el fill segon de Narcís Cassà i Reverter i de la Teresa Jubert procedents, aquesta família per línia directa, de la nissaga del mas Cassà de la Serra que a l’any 1.170 un dels seus avantpassats ja l’habitava; el mas té una extensa història i avui encara conserva el mateix nom: mas Cassà de les Serres. La família Cassà, durant l’últim terç del s. XVIII, es veié obligada a alienar el mas que va vendre, a Carta de Gràcia, als Aniversaris de l’Església de Sant Feliu de Girona, amb la possibilitat de recomprar-lo en el futur. Això no va ser possible i la família s’establí dins el nucli de Cassà de la Selva, on ja hi tenien cases en propietat, i els quatre germans que es troben a la documentació, descendents dels cònjuges indicats, eren en Narcís, en Josep, en Joan i l’Antònia Cassà i Jubert que exercien, el primer i el tercer, l’ofici de tapers i el protagonista de fuster.
Esquemàticament es dona referència dels fets més puntuals ocorreguts en aquest episodi històric entre els anys 1808 a 1814.
Prèviament a l’octubre de 1807 va ser firmat secretament a Fontainebleau un acord entre l’Imperi Francès i el Regne d’Espanya, on intervingué el ministre Godoy, amb la previsió de repartir-se Portugal. Les forces imperials franceses obtingueren el permís per travessar Espanya per dirigir-se a Portugal. Aquestes tropes començaren a entrar a la península pel novembre de 1807 i van ocupar seguidament molts llocs estratègics. En motiu del fets d’Aranjuez, el rei Carlos IV abdicà a favor del seu fill Fernando VII que començà a regnar el 19 de març de 1808, sota la protecció de Joachim Murat a qui Napoleó havia nomenat Lloctinent Imperial d’Espanya. Napoleó convocà al rei Fernando a Baiona on el seu pare exiliat hi residia. Allí, el 30 d’abril, reunits Napoleó, el seu germà Joseph, Carlos IV, Godoy i Fernando VII, junt amb les seves mullers, Carlos IV afirmà que la seva renuncia al tron, provocada pel motí d’Aranjuez, era nul.la i que els seus drets reals els cedia a Napoleó a canvi d’asil per a ell, la seva muller i per a Godoy completada amb una compensació anual per a ell de 30 milions de reals. Fernando VII reconegué al seu pare com a rei legítim i abdicà rebent una compensació econòmica anual de 4 milions de reals. Seguidament Napoleó proclamà Rei d’Espanya al seu germà Joseph Bonaparte amb el títol de José I d’Espanya que regnà fins el 1813.
Pel 10 de febrer de 1808 arribà a Girona una divisió comandada pels generals Duhesme i Lechi que foren atesos com a aliats, pel Governador de Girona el general Joaquín Mendoza i al dia següent continuaren la marxa cap a Barcelona considerant, els estrategs militars francesos, que la ciutat no era una plaça forta preocupant.
Un dels personatges destacats en la defensa de la ciutat de Girona va el militar Álvarez de Castro que a l’any 1808 era Barcelona amb el càrrec de governador del Castell de Montjuic, mentre que el comte de Ezpeleta tenia el càrrec de Capità General de Catalunya i Duhesme comandava les tropes imperials franceses que havien ocupat la Ciutadella i també es feren càrrec del Castell de Montjuic que el citat Álvarez els cedí seguint ordres superiors. Durant l’any 1808 les tropes de Duhesme assetjaren diverses vegades Girona i sempre van ser rebutjades.
Pel febrer de 1809, la Junta Central va nomenar governador militar de Girona a Mariano Àlvarez de Castro, procedent de Barcelona, i el mes d’abril fou ascendit a Mariscal de Camp. Nombroses van ser les envestides per part de l’exercit francès que no parà de bombardejar la ciutat des de diferents punts destrossant les muralles en molts indrets i esfondrant molts edificis i causant nombroses víctimes civils i militars. Pel mes d’octubre el menjar escassejava i la multitud de cadàvers sense sepultura provocaren infeccions d’escorbut i de disenteria i en el hospitals gironins hi van morir cap a 1400 persones. Pel novembre ja no quedava cap lloc on poder viure amb seguretat i els carrers quedaren plens de clots amb aigua contaminada. Les ofertes fetes pel mariscal Augereau de capitulació de la ciutat foren rebutjades per Àlvarez que es trobava en un estat precari de salut, després del rebuig el mariscal amenaçà d’entrar a la ciutat a sang i foc. El setge va durar set mesos i finalment Àlvarez greument malalt va ser substituït pel tinent Juan Bolívar qui delegà a Fournàs per reunir-se amb Augereau i pactar la suspensió d’hostilitats. El dia 10 de desembre de 1809 es firmà la capitulació de la ciutat amb diversos punts entre els quals hi havia la sortida de la guarnició amb els honors de guerra que marxaria presonera cap a França; pel que feia als civils es respectaria la religió i hi hauria, l’endemà, lliurament de les portes, els forts, els magatzems, etc.
Uns 3000 soldats i 500 malalts es posaren en formació amb les armes i cavalls manats pel coronel de La Iglesia. Passada de la porta de l’Areny i davant les forces enemigues deixaren les armes i els cavalls i emprengueren camí cap a França. El governador Àlvarez de Castro, greument malalt, fou traslladat al castell de Figueres.
Resumint, les tropes que assetjaren la ciutat van ser uns 30.000 homes que van patir unes baixes d’uns 15.000. Van caure sobre Girona unes 18.00 bombes, 12.000 granades i els canons dispararen unes 150.000 vegades contra la ciutat. Les baixes provocades dins la destruïda Girona arribaren a les 10.000 persones. Aquest va ser el trist balanç final de la contesa que tant de dolor causà a tots el gironins.
És durant aquest l’any quan el nostre protagonista, en Josep Cassà començà la seva tasca de carter clandestí, ell mateix ho explica en la instància dirigida, durant el mes de març de 1810, al Cap de la Junta Central d’aquesta manera:
Excel.lentíssim Sr.: Jo Joseph Cassà, solter, natural de Cassà de la Selva, de fa temps expatriat d’aquesta població, posa en el seu coneixement que durant tot el temps que va estar assetjada la ciutat de Girona vaig servir de correu portant les cartes, els plecs i les noves que els Generals Sr. Blaque i Sr. Pedro Quadrado em donaven per introduir-les dins la plaça de Girona, exposant-me a perdre la vida, moltes vegades, pels trets de fusell que de nit els enemics em disparaven quan passava amagat per sota el Castell dels Caputxins; malgrat tot, sempre vaig tenir sort de poder entrar a la ciutat, per una part o altra, salvant la correspondència i el secret que sovint de paraula em confiaven, igualment com el que portava escrit, i que era lliurat al Sr. Governador de la plaça. Aquest treball sempre l’he fet de forma espontània sense voler-ne cap compensació però el Sr. Governador em va prometre que em faria donar un uniforme pels molts treballs que havia fet i per la fidelitat demostrada i també digué que em donaria una ocupació per gratificar la meva manera de procedir en bé del rei i de la pàtria i, això mateix, m’oferiren els Generals Sr. Blaque i Sr. Pedro Quadrado, per l’encert i els mèrits en el treball realitzat, dels fets indicats, i amb la promesa de part meva que d’ara en avant continuaria esforçant-me de la mateixa manera. Per això recorro i demano ser emparat per sa Excel.lència i que, protegit per la seva noble mà, mani em sigui donada una oportuna ocupació d’acord amb els mèrits indicats i els treballs fets en bé del nostre rei i la nostra pàtria que en realitzar-los he exposat moltíssimes vegades la vida i també he estat en gran perill de caure a les urpes de l’enemic quan feia arribar la correspondència a la plaça citada i depositar-la en les pròpies mans del Sr. Governador que era informat puntualment de l’estat de les nostres tropes i de tots els moviments de l’enemic a l’exterior. Amb l’esperança i súplica del noble fer de vostra Excel.lència. En la vila de Tossa on em trobo de de camí al Quarter General. Avui 24 de març de 1910. Joseph Cassà. Tarragaona, 1 abril 1810, passi al Cap d’Intendència per tal es col.loqui al suplicant de manera corresponent a les seves circumstàncies i mèrits. Rubricat.
El nostre protagonista, ara des de Tarragona, dirigia una nova instància aprofitant la publicació d’un decret del 4 d’abril i insistia acompanyant un recurs que deia: Si els mèrits i els interessants serveis exposats, pel recurrent, fets a favor del nostre rei Fernando VII i per la pàtria que són justificats amb tota claredat amb les còpies de les certificacions adjuntes lliurades pel Mariscal de Camp D. Pedro Quadrado, per l’Intendent Provincial D. Carlos de Beramendi i pel Sr. Andreu Oller, oïdor de la Real Audiència i vocal de la Suprema Junta Provincial, són dignes d’alguna recompensa que la alta consideració de V.S. la pot graduar segons l’exposat. I deixant a part que el suplicant té el desig de continuar la tasca amb el mateix esforç i lleialtat que fins ara ho ha fet, fa la promesa d’introduir la Correspondència Oficial que li sigui assignada per aquest Tribunal o per altres de superiors o inferiors, bé sigui per a Hostalric o per altres places d’aquest Principat que possiblement es troben en aquesta situació i, amb aquesta suposició, suplica a V. S. li sigui concedit, en les actuals circumstàncies, el càrrec de conductor extraordinari amb el corresponent uniforme i sou necessari per al seu sosteniment. En espera d’obtenir aquesta gràcia de l’acreditada rectitud V.S. Tarragona 14 d’abril de 1810. El mateix dia es demanava a l’Administrador General de Correus que manifestés el que es podia fer. En resposta indicava que el suplicant presentava còpies del Certificats dels seus bons serveis per la qual cosa es feia creditor d’alguna recompensa pel seu treball, zel i exactitud en el desenvolupament del mèrit extraordinari d’haver introduït i extret la correspondència oficial de la plaça de Girona i d’altres llocs. Però en tractar-se de conducció de correspondència pública i tenint la Venta els Correus i conductors assalariats i aprovats per la Direcció General i en no haver-hi cap necessitat d’augmentar-ne el nombre per al servei ordinari, no és del meu arbitri fer-ho ja que depèn de la Superintendència General de la Venta atendre a l’interessat en el que demana; tot hi que s’atendria amb preferència el seu mèrit si quedés vacant algun d’aquests conductors assalariats. Fco. Xavier Manzano. Que li serveixi de bon govern a l’interessat el manifestat pel Sr. Administrador General de Correus.
Les sol.licituds dutes a terme per Josep Cassà no van fructificar i al final de l’ocupació francesa l’any 1814, el 17 de maig, l’Ajuntament de Cassà certificava que l’interessat havia tingut el seu domicili dins la vila i des de que Girona quedà lliure no havia fet altre cosa que treballar en el seu ofici de fuster, que no havia sigut empleat ni havia obtingut mai cap càrrec voluntari per a servir ni beneficiar al Govern intrús, el jou del qual acaba de finalitzar. Signaven l’alcalde Pere Vall-llobera, Joaquim Bagis, prevere i rector, Narcís Dalmau degà, Joan Bota regidor, Josep Carbó regidor segon i Joan Martinell.
El nostre protagonista, el 23 del citat mes de maig, cursava nova instància aquesta vegada dirigia al rei Fernando VII explicant novament tots els seus treballs i adjuntant les certificacions i reconeixements dels militars ressenyats més amunt. Demanava a la sa Sobirana Majestat li concedís el càrrec Capatàs de Camins del Principat de Catalunya.
Novament el 10 de setembre del mateix any tornava a insistir dirigint instància al Governador de Barcelona, exposant una vegada més el seu historial i adjuntant els documents mencionats més a munt i fent constar que els serveis prestats a favor del rei i la pàtria van ser el motiu d’haver d’abandonar la llar i la família i que un cop acabada la guerra necessitava una feina que li pogués compensar l’enorme pèrdua soferta i que li permetés viure amb certa decència i en tenir notícia que llavors es troba vacant el càrrec de Batlle d’Aigües del Corregiment de Girona i essent ell un extens i profund coneixement del territori demanava que li fos concedida aquesta feina que estava segur de poder executar-la a plena satisfacció. No sembla que la nova petició tingués èxit ja que cap nou document hi fa referència.
Després de la rendició de Girona, pel desembre 1809, la ciutat i el seu territori quedaren incorporats al nou Departament del Ter, així va ser denominada la província de Girona en ser annexada a França i al seu imperi. Els nous ajuntaments de la ciutat és constituïren sota el control de l’estat francès i a l’any 1812 el noble Narcís Andreu, Baró de Foixà, va ser nomenat per les autoritats franceses Alcalde de Girona, càrrec que continuà exercint tot l’any 1813, mentre durà l’ocupació. A l’any 1814 en retornar de l’exili, el 22 de març, el rei Ferran VII a Espanya, i en constituir-se novament els ajuntaments monàrquics, el propi Baró de Foixà, fou altra volta nomenat Alcalde de Girona. Queda evident com la noblesa sabia moure’s i acomodar-se a totes les circumstàncies, l’idealisme no era cap obstacle, segur que el més important era, sense cap escrúpol, canviar de bàndol, mantenir-se en el poder i gaudir-ne de forma privilegiada, tot hi que Fernando VII havia decretat el segrest dels béns dels afrancesats compromesos amb l’antic règim. Segur que la condició de noble jugà a favor seu afavorint-lo.
També cal indicar que a l’any 1819 en Narcís Andreu, Baró de Foixà que havia sigut alcalde de Girona els tres anys indicats, havia adquirit el mas Cassà de les Serres, de Cassà de la Selva; la propietat es mantingué en mans del Baró de Foixà fins a la darrera dècada del s. XIX quan per diverses demandes judicials contra ell, el mas va ser subhastat per atendre els deutes dels seus nombrosos creditors.
Aquest mateix any de 1819 en Josep Cassà demanava autorització per a fer obres a la seva casa, dins la vila, que amplià notablement. Això sembla indicar que va prosperar com a fuster i aconseguí l’estabilitat econòmica que desitjava i havia demanat tantes vegades en els referits documents. Va casar-se amb la Rosa Carbó i van tenir descendència, com a mínim un fill, en Jaume Cassà i Carbó. En Josep Cassà i Jubert va morir pel mes de març de 1843.
Quim Mundet. Agost de 2020.
