LA DESAPAREGUDA CAPELLA DE SANT ROC I SANT SEBASTIÀ, DEL VEÏNAT DE PERLES
Prèviament abans d’aprofundir en el tema de la Capella de Sant Roc i Sant Sebastià, cal fer referència al mas Llorenç de Perles i als seus propietaris útils, els quals foren qui demanaren autorització, al Bisbat gironí, per a edificar-la. La masia estava situada a la part sud-occidental del veïnat de Mont-Roig, a 119 m. d’altitud, a la banda sud-occidental del Puigmoler a uns 90 metres de la Ctra. de Cassà a Caldes de Malavella, la qual passa per la banda d’orient i d’allí surt el camí que arriba fins a la casa; les seves terres tenen un suau pendent vers migdia i ponent i formen part de la conca oriental de la fondalada anomenada Les Comes, drenada pel vall madral del mateix nom. El nom del mas amb el temps ha anat variant, de l’inicial mas Llorenç passà a denominar-se Torre Llorença, per haver-s’hi edificat una torre. A l’any 1541 a Miquel Llorenç sastre de Girona i propietari del mas, situat dins el veïnat de Perles, li foren establertes per la Pia Almoina les terres dels masos Ferrer, Trobat i Llonguell, del propi veïnat que es trobaven en ruïnes i que ampliaven considerablement la seva extensió.
A l’any 1646 la Maria Verdalet, viuda de Sebastià Verdalet, difunt pagès del veïnat de Perles, i en Joan Verdalet, fill dels cònjuges citats, capbrevaren a favor del Monestir de Sant Feliu de Guíxols, manifestant ser senyors útils del mas Llorenç. També, a partir d’aquest matrimoni, canvià el nom del mas, adoptant el de Torre Verdaleta que avui encara és vigent, malgrat que a les escriptures continuà figurant el nom de Torre Llorença. A la capbrevació hi figuren, formant part del mas, les cases, la torre, l’era, la cabanya, el porxo, el pou, la quintana, el clos, el ferraginal i l’hort.
De la masia original només en resten els seus fonaments. El mas Llorenç, existia ja al s. XIII, tot i que el primer document que hi fa referència és un enfranquiment, del 1312, fet pel Monestir de Sant Feliu de Guíxols, a favor de Maria Llorens, la filla d’en Ferrer Llorens que en motiu del seu casament deixava la llar paterna per anar a viure al mas del seu futur marit.
També cal fer referència, breument, a les múltiples epidèmies de pesta que afectaren el nostre país al llarg dels segles. La del 1195-96 que delmà Barcelona; A Girona l’any 1285, la pesta, delmà l’exercit francès quan Felip l’Ardit intentà envair el nostre país i afectà també part de la població autòctona, fet que indirectament ve reflectit en molts capbreus, de principis del s. XIV, els quals deixen entreveure les seves conseqüències quan indiquen que, diversos masos i bordes, havien quedat deshabitats i s’havien agregat a altres masos del veïnat. Tot i que no s’indica el motiu de l’abandó d’aquests masos és provable que hi hagués una relació directa amb aquesta pesta. Cal recordar com la pitjor pesta patida a les nostre contrades la del 1348-49, la Pesta Negra, que delmà Europa i, també, tots els Països Catalans i la resta del territori de la península Ibèrica; el nostre terme municipal en patí, com les demés poblacions, les seves conseqüències.
La pesta va esdevenir endèmica i anava rebrotant periòdicament. A Girona l’estat d’alerta fou constant i el perill que afectés el territori va ser notori durant l’any 1490, el 1494 i el 1501. Finalment el seu flagell arribà el 1530-31 i es feu notar de forma important. Posteriorment en els anys 1549, 1556 i 1557 hi hagué el temor que la plaga que va afectar València i Barcelona, s’estengués a les nostres contrades; l’any 1560 es registrà un brot de pesta a Girona que afectà a un nombre reduït de persones; Durant els anys següents l’epidèmia anà rondant pel país; afectà a Bellpuig el 1599, a Tàrrega el 1600, a Cotlliure el 1604, a Carcassona el 1608, a Cadaqués i Regencós el 1629. El 1650 hi hagué una epidèmia terrible de glànola que afectà Girona i les seves contrades que, els anys següents, fins al 1654, és va anar manifestant aquí i allà en casos aïllats[1]. El fet que periòdicament, la pesta, fos present al nostre país, deuria sensibilitzar els propietaris del mas Llorenç, potser per haver-ne patit les conseqüències, i per tal de sentir-se protegits, cursaren petició al Bisbe de Girona, demanant poder edificar una capella, al costat del seu mas, sota la invocació dels dos sants indicats, els quals eren invocats per al guariment de la pesta i les epidèmies.
No és fins a l’any 1569, el 5 de maig, que en Joan Llorenç, mercader de Girona i senyor útil del mas Llorenç, del veïnat de Perles, de Cassà, que rebé llicència, del Bisbat, per edificar una capella sota la invocació de Sant Roc i Sant Sebastià[2], al costat del mas citat.
El santoral diu que Sant Roc, va néixer al Llenguadoc a la vila de Montpeller, a l’any 1295, en una casa benestant i rica. Des de jovenet mostrà una gran inclinació per la virtut. En morir els seus pares prengué l’hàbit de la regla de Sant Francesc i encomanà a un seu oncle el govern de l’heretat familiar. Com a pelegrí va recórrer diversos hospitals d’Itàlia i es dedicà a curar malats infectats per la pesta i fent-los el senyal de la creu i resant per ells aconseguí molts guariments. Va morir santament l’any 1327 als 32 anys d’edat. La seva devoció es va generalitzar a partir del segle XV i se l’invocà sempre com a guaridor de la pesta, les epidèmies i, també, contra els mals de genoll i de la pell. La seva festivitat, s’escau el 16 d’agost.
Sant Sebastià va néixer a Narbona l’any 256 i va ser educat a Milà. A Roma va ser nomenat cap de la primera cohort de la guàrdia pretoriana imperial durant el mandat de l’emperador Maximià. Fomentà l’apostolat cristià entre els seus companys i, posteriorment, fou denunciat a l’emperador qui l’obligà a triar entre continuar dirigint la cohort o seguir a Jesucrist. Va escollir la segona opció i fou condemnat a morir assagetat. Tothom recorda la imatge del Sant, representada per prestigiosos pintors, amb el seu cos nu travessat per diverses sagetes. Va morir l’any 288. La devoció a Sant Sebastià és molt antiga i és invocat per a preservar i guarir la pesta. La seva festivitat se celebra el 20 gener.
S’ha apuntant, anteriorment, com a l’any 1569, el Bisbat, atorgava llicència a Joan Llorenç, per a poder edificar la capella en qüestió. No va ser fins 43 anys més tard, a l’any 1612, el dia 28 de juny, que, un descendent del peticionari, en Joan Baptista Llorens, rebé llicència per a fer beneir la Capella de Sant Roc i Sant Sebastià[3], situada al costat d’orient del mas Llorenç, del veïnat de Perles, de Cassà de la Selva.
Hi ha diverses notícies sobre la Capella ressenyades en les diferents visites pastorals fetes, pel Bisbe de Girona o pel seu representant, a l’església de Cassà i a les altres capelles del terme municipal. Cronològicament seguirem les dades apuntades i publicades per historiador cassanenc Josep Bosch[4].
En la visita pastoral feta pel Bisbe Taberner, de Girona, el 26-4-1705, consta com a “Capilla Sancti Sebastiani vicinatus de Perlas” on es detalla que hi ha un altar amb ara, decentment arreglat, tot hi que la capella no té ornaments per a poder celebrar missa.
L’any 1732, en una nova visita pastoral es deixa constància que la capella estava en bon estat i que en el seu interior hi havia un altar amb l’ara i, també, que hi havia roba suficient per a poder-hi celebrar missa, a més, hi havia un calze, una patena i unes canadelles de plata.
En la visita pastoral del 1742, la capella de Sant Sebastià, es trobava en indèntica situació que en la visita anterior.
A l’any 1758, consta que el domer Francesc Balaguer, de Cassà, donà benedicció nupcial, en la capella de Sant Sebatià, del veïnat de Perles a Josep Dalmau, de Mosqueroles, viudo, amb Seculina Gruart, filla de Joan Gruart, pagès d’Esclet, i de la seva muller Seculina Adroher.[5]
En les altres visites pastorals, fins a la de l’any 1785, que va ser la darrera, continuen citant-se els mateixos elements i el bon estat de la capella.
Manifesta el Sr. Bosch que va ser enderrocada com a conseqüència d’haver quedat molt malmesa durant la guerra del Francès, l’any 1808.
A la Capella de Sant Roc i Sant Sebastià, del veïnat de Perles, la tropa napoleònica hi deuria entrar a sac i destral, tal com ho va fer a l’església de Cassà, i possiblement en deurien cremar el mobiliari deixant-la totalment atrotinada. Tot el que es va poder recuperar de les destrosses fou recollit i es traslladà al mas Gruart d’Esclet, ja que, en aquells moments, els Gruart, eren els propietaris del mas Llorenç. La Capella va quedar en ruïnes i, segurament degut a les dificultats econòmiques patides després de l’ocupació francesa ja no va poder ser restaurada en cap moment, la qual cosa en motivà el seu enrunament.
A l’any 1820 en una nova visita pastoral feta a la capella de Sant Vicenç d’Esclet, es parla de la capella de Sant Sebastià que havia sigut traslladada a la casa Gruart d’Esclet, quedant pública amb un sol altar, amb ara i amb tot el necessari per a fer-hi celebracions.
A l’any 1832 una nova visita aclareix que la capella de Sant Sebastià, anteriorment situada en el veïnat de Perles, s’havia traslladat a la casa Gruart d’Esclet i que tenia, a més de l’altar i l’ara, tot el necessari per a celebrar missa. S’afegia que, en la capella, el Sr. Gruart, havia fundat un Benefici sota la invocació de Sant Sebastià i que n’era el seu obtentor el clavari de Llagostera, en Narcís Gruart; es manifestava que el Benefici era de fundació recent i que se n’ignoraven les seves càrregues i les seves rendes.
També sobre la capella en qüestió es té informació oral del qui n’havia estat masover, junt amb els seus pares i avis, de la Torre Verdaleta, l’Esteve Llach. Explicava que, a la part d’orient de la casa, hi havia hagut la capella de Sant Sebastià i quedava entre la masia i el pou, que també es troba a la part d’orient; quan ell hi vivia hi havia encara pedres que havien format part de l’antiga capella. Recorda que el seu avi explicava que una campana d’aquesta capella, en temps de la Guerra del Francès (1808-1814), l’ompliren de monedes d’or i la van soterrar a una fondària considerable, a unes 30 passes de les parets de la capella; deia, el seu avi, que ell sabia el lloc exacte on es trobava colgada però que no podia dir-ho a ningú, ja que s’havia promès de no fer-ho, afegint que si hagués revelat el secret podria haver causat un gran perjudici a la família. Diverses vegades es van fer clots fondos intentant localitzar la campana però mai ningú aconseguí de trobar-la. Sembla doncs que encara continua soterrada en un punt indeterminat, a l’entorn de l’emplaçament de l’antiga capella.
També un altre antic veí de la zona que havia estat masover de cal Vermell, en Joaquim Barnés juntament amb els seus pares, recordava que quan ell era jovenet li explicaven que a la Torre Verdaleta hi havia hagut una Ermita dedicada a Sant Sebastià; contaven que una campana d’aquesta ermita era d’or i va ser enterrada en algun lloc proper a la capella i que, malgrat tots els esforços que s’havien fet per a trobar-la, mai es pogué localitzar.
[1] Revista de Girona 1996/núm. 175. Benet Julià. La pesta, els hospsitals i els metges en un manuscrit gironí del s. XVIII.
[2] ADG. Lletres. U-205-1249.
[3] ADG. Lletres U-221-1586. 1612-06-28.
[4] Josep Bosch i Mercader. L’església de Sant Martí de Cassà de la Selva. Pg. 111 i següents.
[5] AMC. Llibre de matrimonis 1710-1809, pg.121.
