Les primeres notícies de l’activitat de l’empresa daten de principis de la dècada de 1890, quan van associar-se dues nissagues de Cassà amb llarga experiència en la producció de taps: els Dausà i els Figueras. Des de la seva constitució, un dels dos socis de l’empresa va ser Francesc Figueras Carbó, que va estar al capdavant de la societat fins a la seva defunció, el 5 de desembre de 1916. La companyia va passar a mans del seu fill Francesc Figueras Oller, que va compartir la gerència amb un altre soci, Francesc Dausà Surís. Mentre que el primer s’ocupava de la gestió comptable i de la gestió de vendes, el segon era el responsable de la producció. A partir de 1900, la companyia havia establert una sucursal de vendes a Xile, on hi enviaven els taps amb veler, i on treballava Domingo Figueras, germà de Francesc Figueras, com a director de vendes fins a l’any 1928.
La fàbrica principal estava situada al carrer Major número 13 de Cassà, domicili particular de Francesc Figueras Carbó, i per la part posterior donava al carrer Puigcugul amb els patis i el bullidor. Les botigues de treballar estaven entarimades amb melis vermell de Crimea i la serralleria era d’Antoni Planes “Serreta”. La façana modernista i l’habitatge varen ser enderrocats “amb nocturnitat i traïdoria”” als anys 60 per la Caixa de Girona.
L’empresa es va dedicar a la producció de taps, però va destacar sobretot en l’exportació i comercialització. Al mercat espanyol venien taps per a sidra als productors asturians, però també n’exportaven a Anglaterra, França, Xile o les Filipines.
NOTES.- La casa del Passeig Vilaret, coneguda com Cal Xileno, pertanyia a la família emigrada a Xile; habitada el seu reton, el podríem considerar com un habitatge d’”Indians Tapers”
Totes les fotografies son del AMCS, de la fabrica de Can Menna; potser, la més interessant és la del bullidor, protegit amb una saca apedaçada; a més hi ha tots els elements per bullir el suro: perol, fornet, feix, ternal, la corda de bullir, que era de cànem, i la corda de estirar el feix, que era d’espart, i la palanca o barra del perol.
En les fotografies també es pot veure la introducció de la dona en els treballs de comptar i triar taps, feines menys feixugues, però també molt menys retribuïdes; en les ultimes imatges, la decadència de la empresa als finals del segle XX.
Altres edificis modernistes maltractats al nostre poble: el desaparegut Xalet d’en Menna* (en la zona del P.I.); el també desaparegut Xalet d’en Vaca** (carrer Conca actual) ja molt deteriorat per el bombardeig del 39 i enderrocat en urbanitzar la zona; la façana inicialment protegida de Cal Limbo (Cala Talia); la balconada de fusta de Can Conxu (Cal Gorristo-Tolosà); i, en males condicions de manteniment: La Fàbrica de Gas, Cal Xileno i el Casalot de Can Palau (Can Casellas) on sembla que hi ha un imminent projecte de rehabilitació.
*Aquests mal anomenats xalets, no eren altra cosa que unes barraques de vinya amb pretensions, edificades per industrials i manufacturers de la classe benestant de finals del XIX i principis del XX
