Les suredes i els peladors

[ngg src=”galleries” ids=”2″ display=”basic_thumbnail” thumbnail_crop=”0″]En reiterades ocasions hem perlat del suro, la seva indústria i els seus efectes sobre Cassà, i la societat en general, però en cap ocasió hem concretar la zona geogràfica que creix el nostre SURO (Quercus Suber). Per nosaltres sempre EL SURO, en poques ocasions ens referim a ell com a L’ALZINA SURERA, es curiós aquesta dualitat de masculí/femení.

Pelar suros es una feina molt dura, i també molt especialitzada, saber fer el tall al lloc adequat i amb la fondària precisa es fruit de molta experiència i de aprenentatge de generacions. Els mesos de pela es de maig a agost segons climatologia de l’any, en mig del bosc, a altes temperatures, es una feina molt sacrificada, segurament durant molt de temps mal valorada i malt pagada, avui sembla que aquest oficis es més reconegut, ja se ho mereixen! . Que siguin aquestes ratlles una reconeixement a tants peladors*, burricaires, traginers, escarrassos, pesadors, que han treballat en aquest sector essencial per desprès poder fabricar un tap.  

Amb altres llegues el suro s’anomena

Alcornoque/ castellà

Sobreiro /gallec

Ametza / euskera

Sobreiro / Portuguès

Chêne.liège / francès

Sughero………..Itàlia

Cork oak / anglès

Cork / alemany

Fernan / àrab            

Per tenir una referència comparativa Les Gavarres tenen una extensió de unes 28.000 ha. I la finca mes gran es la Joan Botey de 1.000 h., superfícies relativament petites si les comparem en finques del sud d’Espanya com La Almoraima amb 10.000 ha o els grans ranxos americans que poden superar el milió d’hectàrees. ha.

Distribució geogràfica de les suredes per països i superfície en Hectàrees i %

Portugal – 860.000 – 32,0 %

Espanya – 725.000 -27,0 %

Península Ibèrica – 1.585.000 – 59,0 %

Algèria – 440.000 – 16,3 %

Marroc – 375.000 – 14,0 %

Tunísia        99.000   3,7 %

El Magreb – 914.000 – 34,0 %

Itàlia – 144.000 -5,4 %

França – 44.000 – 1,6 %

Total – 2.687.000 -100 %

Catalunya 75.000 ha 3% (25.000 h en producció la resta abandonades), concentrades L’Albera, Les Guilleries, Les Gavarres, L’Ardenya i Montnegre-El Corredor.

Com anècdota sobre la propietat de suredes, en una visita a Cassà d’un important client anglè, al final de la reunió va demanar a uns productors de taps quants boscos tenien en propietat, la resposta va ser cap; ell entenia que igual que un celler té vinyes, una empresa surera ha de tenir suredes pròpies; això en la majoria de empreses catalanes no ha passat mai. Potser tenia raó!.

*actualment els peladors de capçalera de Cassà sense cap mena de dubta son l’Eloi Madrià i en Quim Gubau