El linòleum és un paviment fabricat amb pols de suro i oli de llinosa, amb una base de teixit de fibres naturals flexibles que pot ser jute o lli.
Per aquestes característiques, des de l’inici, la seva fabricació va ser en rotllos en continu, amb unes amplades superiors als dos metres i sempre amb un gruix de 2 o 3 mil·límetres.
Estem doncs davant un producte totalment natural avançat en el temps als actuals terres vinílics i dels laminats de PVC totalment sintètics, que procedeixen del policlorur de vinil; el suro, l’oli de llinosa i el jute són totalment naturals.
L’inventor angles Frederick Walton va patentar el linòleum el 1860. Walton va crear al llarg de la seva vida 88 patents de diferents productes molts del quals varen tenir èxit; en el camp del suro la seva inventiva va ser la de crear un paviment lleuger d’unes dimensions considerables que permetien que en la seva col·locació no hi calgués gairebé cap junta; això al va fer molt adequat per aplicar-lo en recintes sanitaris, biblioteques i escoles. A Espanya va tenir poca implantació, mentre que a finals del segle XIX, en altres indrets, el linòleum és molt present, per exemple a les dependències de Buckingham Palace, a la Casa Blanca o a la Universitat de la Sorbona. També a la Sagrada Família de Barcelona hi ha una instal·lació de linòleum de color crema/groc des de fa pocs anys.
Inicialment, la seva fabricació se centralitzava a Anglaterra, Itàlia i EEUU, però actualment el productors mundials de linòleum els trobem a l’Índia i Bangladesh, sota patens de les marques Forbo (Suïssa – Alemanya), Tarkett (Sueca) o Armstrong (EEUU).
