Paerlem de suro…

S’està acostant la Fira del Tap i el Suro (30 i 31 de maig i 1 de juny), així que els pròxims diumenges seran de suro.

Els passats diumenges vaig parlar de CO.GE.CO, Compañía General del Corcho, l’intent de Cambó per aconseguir de l’estat espanyol, a través dels seus contactes polítics, un monopoli de la compra i comercialització del suro a Espanya i, com a doble partida, un oligopoli a escala mundial per competir amb els grans grups industrials surers d’aquell moment, en una època de gran bonança mundial de la indústria surera (1900-1929).

Oligopoli: És una estructura de mercat on el nombre de venedors és reduït, amb un petit grup d’empreses que dominen la indústria. Aquestes empreses tenen un poder significatiu sobre el mercat, influenciant preus, producció i qualitat. Aquest poder pot conduir a pràctiques oclusives que redueixen la competència i poden provocar preus més alts per als consumidors.

Monopoli: Concessió atorgada per l’estat a una empresa perquè aquesta aprofiti amb caràcter exclusiu la compra i venda d’un producte, en aquest cas, el suro.

Els oligopolis que han existit en el sector surer es podrien resumir en els següents (de segur que després d’aquest escrit hi haurà aportacions i informacions d’altres organitzacions que també podríem considerar oligopolis surers):

---

ARMSTRONG CORK CO. de Pittsburgh, EUA

• Oligopoli per excel·lència en el món del suro.

• El 1929 tenia 6.000 treballadors.

• Era la 133a empresa a nivell dels EUA.

• El 1960 comença la seva desinversió dels negocis surers, centrant-se en aïllaments de tota mena, falsos sostres, canalitzacions, etc.

CROWN CORK & SEAL CORP. de Baltimore, EUA

• Inventors del tap corona el 1880.

• Avui centrada en la fabricació de llaunes i envasos metàl·lics.

• A Catalunya tenia fàbrica a Palamós (Corchera Internacional), que posteriorment fou integrada a Manufacturas del Corcho, acabant tot dins el grup Armstrong.

N. DAUSSÀ I CIA / A. DAUSSÀ & CO.

• Manufactures and Importers of Corks and Corkwood.

• Origen a Cassà de la Selva.

• Inici: 1860 / Fallida: 1912.

• Els cinc germans Daussà (Narcís, Martí, Pere, Agustí i Enric) es van establir principalment als EUA i Puerto Rico.

MUNDET CORK CORP. (1865-1974)

• Origen a Caulès-Llagostera-Calonge.

• Fàbriques a Montijo i Seixal (Portugal), Buenos Aires, Mèxic DF, Londres, Hamburg, Montreal, Nova York.

• A Portugal, després de la II Guerra Mundial, tenia més de 4.200 treballadors.

• Va fundar Sidres Mundet a Mèxic DF (600.000 ampolles diàries).

• Va caure amb la Revolució dels Clavells (1974), quan les fàbriques foren intervingudes.

MIQUEL VINKER MAYER – MANUFACTURAS DEL CORCHO

• Seu central a Palafrugell.

• Fou la 1a empresa de Girona i el 3r exportador d’Espanya als anys 20.

• El 1929 tenia 2.000 treballadors.

• Actual seu del Museu del Suro de Palafrugell.

• Va ser absorbida per Armstrong Cork.

SABATÉ GRUP, Ceret, França

• Fundador: Modest Sabaté Puig (Cassà, 1909 – El Voló, 1986).

• Líders temporals de la manufactura surera amb plantes a Ceret, Rebat, Sant Vicente de Alcántara.

• Actualment integrat dins del grup OENEO.

AMORIM CORK, 1963, Santa Maria de Lamas, Portugal

• Fundador: Américo Ferreira Amorim (1934-2017).

• S’expandeix ràpidament després de la Revolució dels Clavells de 1974.

• Relació destacada amb Isabel dos Santos i suport de governs portuguesos.

• Avui, líder mundial en el sector del suro.

---

Per fer més amè l’escrit d’avui, quatre anècdotes/xafarderies:

• Agustí Daussà, en els anys daurats de la seva empresa novaiorquesa, es va comprar una illa als Grans Llacs: Put-in-Bay al llac Eire. També ell i el seu germà Pere eren patrons de l’Òpera de Nova York.

• Josep Mundet i Carbó, per introduir-se al mercat de taps de suro dels EUA, recollia taps usats als bars de Brooklyn, els bullia per restaurar-ne la mida i els revenia.

• 1944, Armstrong Cork va contactar Josep Pla i el seu germà Pere, a través de la OSS (antecessora de la CIA), per obtenir informació estratègica sobre moviments alemanys a la Mediterrània.

• La Revolució dels Clavells (1974): mentre moltes empreses portugueses van ser nacionalitzades, Amorim no només es va salvar sinó que va obtenir privilegis d’exportació exclusius, gràcies a les seves connexions amb diplomàtics de l’Est.