La neu a la plaça 1947- 1956 -1962 – 1986 – 2010
1947, entre el 24 i 26 de gener d’aquell any, varen caure entre 60 i 80 cm de neu .
1956, any del fred, entre el 2 i el 23 de febrer es registraren temperatures mínimes inferiors al 0 °C, arribant el termòmetre a registrar 13 ºC sota zero, xifra inaudita al nostre poble. La presència de neu gelada va dificultar les activitats ordinàries de la població.
1962, el dia 25 de desembre va fer una forta nevada, que emblanquina el carres i places de Cassà, així les cròniques ens parlen de 45 cm de neu en la plaça de la Coma; aquesta circumstància queda palesa en la fotografia cedida per J. Abellí., Mentre nevava plàcidament el matí del dia de Nadal de 1962, els altaveus instal·lats al campanar transmetien cançons de Nadal.
1986, el dia 30 de gener va nevar tot el dia, era dijous i la nevada va deixar uns 20 cm de neu, però també el poble va quedar sense llum, sense telèfon, s’acabaren les piles dels transistors i les espelmes, i això que només va nevar un dia.
2010, va ser el dilluns, dia 8 de març, dia de la dona treballadora, la nevada havia estat anunciada per l’home del temps, però ningú esperava que arribés a ser tan forta, per la majoria dels cassanencs passarà a la memòria com el dia de la gran nevada. Tres dies i mig sense llum, sense calefacció, sense telèfon ni fix ni mòbil, un caos per una població molt ben acostumada amb les comoditats del segle XXI. Moltíssima gent atrapada en el lloc de treball o en les carreteres; 20 o 30 cm de neu, però caiguda amb molt poc temps i molta virulència, amb unes ràfegues de vent de 90 km/h.
La nit de Reis
La plaça de La Coma ha estat testimoni mut d’infinitat d’actes de tota condició, però sens dubte els més entranyables han estat i són la nit de reis amb l’arribada dels Tres Reis de l’Orient, la seva recepció, els seus parlaments i el “besamanos” final amb l’entrega de les últimes cartes, en aquest acte sí que la “santa innocència” és la reina de la festa, per això sol, la plaça ja mereix un respecte infinit de part de tots els cassanencs.
El format de la cavalcada de reis ha sofert molts canvis al llarg del temps; inicialment sempre sortia de l’era de Can Carbó, per això que els Reis venien de la muntanya, baixaven per la carretera de la Bisbal, després de travessar la carretera Provincial, enfilaven pel carrer de la Llet i es dirigien directament cap a la plaça de la Coma; darrere d’ells un o dos camions ben ornamentats simbolitzaven les carrosses on hi havia els regals.
En la dècada dels anys 1950 l’arriba es feia per dues vies diferents: un any baixaven des de Can Carbó i l’any següent des de la baixada de la costa d’en Bernada. És a partir de 1960 que el recorregut s’amplia passant per la carretera Marina, passeig Vilaret, carrer Catalunya, Puigcugul, carrer Major, arribant a la plaça de la Coma per fer un parell de voltes, abans de pujar al balcó de l’ajuntament fins a finals del segle XX; després des de la mateixa plaça sobre una tarima expressament muntada per aquesta recepció real.
Els últims anys, primer amb la Regidoria de Cultura i després amb la Comissió Cavalcada de Reis funcionant, han sortit del polígon industrial, amb un campament previ dels patges a l’esplanada 1 d’octubre, ampliant el recorregut per passeig Ferrocarril, Rambla, carrer Ampla i Raval. L’any 2021 amb la Covid va modificar el format tradicional amb una presentació estàtica de la nit de Reis. Aquest any, i després de situar el Campament Reial al Parc de l’Estació i al Pati de Can Nadal, s’ha tornat a passar pel carrer de la Llet (perdó Indústria) cosa que els veïns agraeixen.
Per descomptar que el farciment actual res té a veure amb la sobrietat de les primeres dècades del segle passat. No obstant aquesta sobrietat inicial, un nen de Sant Mateu de Montnegre, sobre l’any 1930, es feia fort amb l’existència dels Tres Reis, perquè si, els havia vist en la Cavalcada a Cassà, per això per ell eren totalment reals.
No faig cap menció els “speakers” ni als Reis perquè no voldria deixar-me a cap personatge, només ressenyar que el principi el parlament dels Reis eren unes paraules inconnexes d’un idioma estrany, amb el temps ja parlaven un català més o menys correcte i més tard els seus parlaments començaven a ser reivindicatius.
Reis 2024: Els Reis de l’Orient, que són Mags, aquest divendres passat ens han portat la pluja, després de mil dies d’escassetat de precipitacions, al final, molt tímidament, ha començat a ploure, aquesta pluja sí que és un bon regal de Reis
Esdeveniments rellevants: la benedicció de la bandera del Sometent l’octubre de l’any 1919
Avui comentarem un acte que podríem dir més folklòric que altra cosa, i ho dic així per riure més que plorar, perquè l’acte en si estava carregat d’un fort sentiment patriòtic, de gent d’ordre i de salva pàtries, amb la convivència de la majoria de la població. Certament, no podem jutjar amb ulls d’avui fets de fa 100 anys, però de totes maneres deunidó.
El sometent, era una agrupació de gent armada, potser inicialment per defensar el poble (crema del castell, guerra del francès), però en les seves últimes fases era més una institució que estava al costat “del orden constituido” (Dictadura de Primo de Rivera i finalment de Franco).
Podríem distingir clarament quatre períodes molt diferenciats: el de l’edat mitjana (segles XIV i XV) d’un fort sentiment popular, per la necessitat de defensar-se dels senyors feudals; el període de 1808-1814 (en què també els podríem anomenar Miquelets) i que es podria allargar fins al període lliberal de 1864; després el sometent de 1904 -1930, ranci, tradicionalista i aburgesat; i finalment el de 1945 totalment oportunista per part dels seus membres.
Els dies 11 i 12 d’octubre de 1919 es beneeix la nova bandera; les curioses fotografies que acompanyem són d’aquest acte. Com a padrins Clotilde Surís, viuda del comte de Sellés i el comte de Fígols, amb l’assistència del capità general de Catalunya, Milans del Bosch (un dels seus descendents el recordem per altres fets de 1981).
Les fotografies són dignes de ser analitzades en profunditat; en destaca una dona sobre tot el conjunt en dues de les fotografies, la senyora Clotilde Surís, viuda del compte de Sellés. Aquesta senyora, important en la societat de Sant Feliu de Guíxols, en morir deixa les seves pertinences als nebots, entre elles una gran catifa iraniana; com que no es posaren d’acord en la seva adjudicació, decidiren trossejar-la, així d’una catifa en sortiren 8.
La Coma: El carrer que mai va existir, podria haver estat la Via Laietana cassanenca
En el Ple de l’ajuntament de 17 de gener de 1976, ja en els últims moviments de l’ajuntament predemocràtic, el consistori existent en aquell moment intenta deixar una empremta de la seva acció de govern. Per això en aquest Ple es presenten dos Plans Parcials que modificarien l’entramat urbà de Cassà; un, la modificació de la Baixada de la Coma suprimint el coll d’ampolla que hi havia al davant de Can Tramuntana; aquest sí que es va executar i avui tenim una sortida amplia de la plaça en direcció a la Carretera Provincial.
L’altre, potser més ambiciós, era l’obertura d’un nou vial, entre la Coma i el Passeig Vilaret, partint per la meitat la gran illa, de parcel·les llargues i estretes, limitada per Plaça de la Coma, Barraquetes, Passeig, Carrer Catalunya, Puigcugul i Carrer Major. Més que un projecte per donar més viabilitat a la circulació, era un projecte urbanístic que incentivava un creixement en l’edificació d’habitatges en el mateix centre de Cassà. Amb una previsió de 360 nous habitatges amb una capacitat aproximada de 1.000 habitants.
Com antecedents, hem de tenir en compte que uns anys abans l’Ajuntament va rebre en donació la finca can Teixidor (actual Correus), que era l’inici del carrer; però en enderrocar l’edifici va aparèixer un entrant de l’edifici confrontant (se’l va anomenar el queixal de l’edifici de la discòrdia) que impedia, sense una expropiació prèvia, l’inici del nou vial. Durant alguns anys aquest espai es va destinar a un precari aparcament.
Segons el detall de l’actuació, era un projecte urbanístic d’illa tancada amb pati interior, amb una edificabilitat d’una alçada de 12 m, que implicaven planta baixa, tres pisos més àtic, amb façanes d’un minin de 8 m alineades al nou vial; el carrer estava prevista amb una amplada de 9 m i el pressupost de l’execució incloses les expropiacions estava valorat en 20.928.791,– pessetes.
Amb l’arribada de la democràcia aquests projecte va quedar en un calaix; en el seu lloc, a la finca cedida de can Teixidor, es va construir un edifici de titularitat municipal, amb la previsió d’acollir-hi en altres coses un teòric ateneu popular; durant un temps va acollir les aules de l’Institut, l’escola d’adults, la Ràdio Municipal. Més tard l’edifici va ser venut i l’Ajuntament només va conservar en propietat el pis de la ràdio.
Potser va ser una oportunitat perduda o un projecte irracional per l’increment de la densitat de població i de cotxes al bell mig del nucli urbà. Aquí queda la reflexió.
