El llibre d’actes del període 1936-39 (X), intent de reconstrucció. El que no diuen les actes oficials: la crema del retaule barroc de l’Altar Major, i la desaparició de la custòdia
El rector mossèn Josep Xutglà i Figueres en els articles publicats al Luz y Guia entre 1974 a 1981 i en el seu llibre de 1982 “La nostra Església” en la pàgina 25, ens diu que “els iconoclastes: el 25 de juliol del 1936, en saquejar el nostre Temple, van desmuntar i destruir la quasi totalitat del retaule”. En el llibre de Josep Bosch i Mercader de 1989, en la pàgina 80 ens diu “aquest retaule és cremat en la revolució de l’any 1936”.
Però la realitat no va ser aquesta, Josep Dalmàs, en un del pocs escrits que fa després de la tornada de l’exili a França, segurament el febrer de 1975 quan faltaven pocs mesos de la seva sobtada mort el 10 d’abril de 1975, envia una carta de set fulls, escrita a mà i sense datar, adreçada a Joan Codolà Surís com a director de Luz y Guia; específica, en paraules textuals, “pregant-li que d’aquesta lletra ben personal per vostè no en faci la més petita difusió. El meu intent ha sigut, solament, posar en clar els fets”. També poden intuir que una carta semblant la va enviar a mossèn Xutglà. (després dels 50 anys passats potser seria hora de publicar íntegrament aquest document o documents).
Concretament, respecte a l’altar major, el retaule barroc, ens diu referint-se al saqueig del dia 25 de juliol de 1936: “no vàrem poder evitar el saqueig, però sí salvar l’edifici i també l’Altar Major, que vaig fer desmuntar posant-lo a dintre un apartament (1) de l’altar del Carme. Uns anys més tard i trobant-me uns dies a València, varen acampar dintre l’església soldats d’una brigada. A la meva arribada m’informaren d’alguna cosa anormal passava. En personar-me allí, amb gran irritació vaig constatar que el que tant havia costat salvar, acabava de ser destruït per fer foc pel ranxo. Aquella gent havien esbotzat la porta i acabaven de cremar aquell magnífic Altar Major.”
(1) es refereix al local de l’antic Sometent, on avui hi ha la caldera de la calefacció
La custòdia de Cassà, la troben descrita en la visita Pastoral de 1509, #Una custòdia ad viril al mig de dos àngels i una creueta d’argent sobre daurada#.
El 25 de juliol al matí, en l’aire ja es flairava la tragèdia, així que uns feligresos decidiren per evitar mals majors, amagar la custòdia, que es considerava de gran valor. La solució plantejada va ser de lligar-la amb un filferro del que es feien servir per fer fardos de suro i baixar-la a un pou molt proper a la porta petita de l’església, amb la intenció de recuperar-la quan fos possible. La Guerra Civil va durar tres anys i fins a l’entrada dels Nacionals el 3 de febrer de 1939 no es varen donar les circumstàncies adequades per rescatar la joia amagada. La sorpresa va ser que, quan es va intentar rescatar-la, res no es va trobar. Segurament en el transcurs d’aquests tres anys algú la va sostreure.
Respecte a la custòdia actual el març de 1946, va ser regalada per la família Geronés. Es tracta d’un custòdia de bronze durat, obra de l’artista escultor Pare Salesià Josep Maria Geronés Vallés, amb motiu de la seva tornada a Espanya procedent de Buenos Aires on havia estat destinat per la Congregació dels Salesians. El 23 d’agost del 2020 vaig passar la seva biografia en aquests escrits (en el llibre Personatges Històrics de Cassà que està preparant l’historiador i arqueòleg Joan Llinàs, també hi sortirà).
