25 JULIOL 1936, SENSE CAP CONSTÀNCIA EN ELS LLIBRES D’ACTES DE L’AJUNTAMENT
LA CREMA DEL MOBILIARI DE L’ESGLÉSIA I L’ARXIU PARROQUIAL
El relat d’avui, i els quatre següents, haurien de ser encapçalats pel presumptament, perquè encara que he intentat contrastar-ho, les fons d’origen són relats verbals i de records, moltes vegades distorsionats pel pas del temps. Però el que no s’explica no ha existit, i del que ha quedat constància o record i no s’ha esmenat és el que queda; començarem amb La crema del mobiliari de l’església i l’arxiu parroquial.
El dia 25 de juliol de 1936, a primera hora a l’església se celebrà la missa de Sant Jaume com qualsevol altre any; a mig matí va arribar gent del Comitè de Sant Feliu per cremar l’església; els del Comitè de Cassà els van dir que no la volien pas destruir-la i els de Sant Feliu es varen retirar. A la tarda, segurament sabedors de la notícia del matí, varen venir els del Comitè de Salt (anomenats las Huestes de Atila); en paraules de Josep Dalmàs “es presenten uns camions de fanàtics i enverinats d’odi que els impregna la lluita que havia començat; entraren a la plaça de la Coma amb grans crits i bracejant fusells i armes automàtiques”. Dalmàs i Xena, amb les pistoles sobre la taula dintre l’ajuntament, iniciaren unes negociacions que varen durar algunes hores amb els milicians de Salt.
Els milicians, en gran número, estaven concentrats a la plaça de les Peixateries; en un últim intent per part de l’ajuntament per controlar la situació,es va demanar reforços a Girona, perquè enviés una unitat de guardes d’assalt, que no va ser posible. Davant d’aquesta situació d’impotència s’acorda deixar cremar el mobiliari sempre que es fes fora de l’edifici de l’església, per no enfonsar l’edifici. També es va acordar no cremar el retaule barroc que la Generalitat havia declarat Bé d’Interès Nacional (un BCIN d’ara) feia molt pocs dies.
Els milicians apilonaren el mobiliari; imatges, cadires, confessionaris, canelobres, làmpades, quadres, tot el que trobaren, al final de l’escalinata, el vell davant de cal Arbusà i molt a prop de can Sixto, amb la intenció de cremar-ho tot plegat, cosa que no es fa per evitar el risc d’incendi de les cases veïnes. Tots els materials es varen portar amb carros al camp de futbol on varen fer el foc. De les restes d’aquesta crema el farmacèutic, pintor i col•leccionista Joan Gener, recuperà alguns elements que avui són exposats a l’àrea museïtzada de l’església.
A la capella dels Dolors es guardaren els bancs noucentistes, de posició reversible amb el forrellat artístic, possiblement dissenyat per Rafael Masó, que encara s’estan fent servir a les zones dels creuers del Dolors i el Santíssim.
Des d’un balcó de cala senyora Dolors Tarrés (can Oller- can Frigola advocat) un paleta que hi estava fent feines, el noi Pascual, va fer algunes fotografies; en adonar-se’n els milicians, ja que en les dites fotografies podien sortir els milicians de Salt, però també algunes persones de Cassà, el detingueren i li confiscaren la càmera, que va desaparèixer per sempre més. Ell fou empresonat a la Torre Salvana; en fer-se de nit algú de l’Ajuntament deixa la porta oberta indicant al detingut aprofites la negror de la nit per escapar-se, cosa que així fe.
Intent de cremar l’Arxiu Parroquial*
També es va saquejar la rectoria, amuntegant al carrer tots els arxius per ser cremats. Cal destacar la intervenció del Jutge de Pau, Ceferí Pla Camps, que indica que el Registre Civil començava el 1871, assenyalant que es podria perdre tota la genealogia dels cassanencs (bautismes – casaments – defuncions i altres documents dels segles XVI al XX); davant d’aquest argument és va recollir la documentació i es guardà novament a la rectoria i així es salvà de la seva destrucció.
Conseqüència d’aquests fets, uns dies més tard l’ajuntament va anar a Girona a buscar una vintena de fusells màuser per armar el Comitè de Cassà i poder defensar-se davant d’ingerències foranes, cosa que sí va passar.
Nota.- La peça més important destruïda va ser l’alta barroc de la Mare de Déu de les Sogues, de Pau Costa dels anys 1706/1707, perquè en la visita pastoral del bisbe Taberner de 26 d’abril de 1705 dona instruccions perquè es faci aquest altar, segurament anterior a l’altar major. Es desconeix la qualitat d’altres altars doncs no hi ha cap registre fotogràfic.
La desaparició de la custòdia és un tema per un altre escrit.
