El passat dia 11 de desembre, de la mà del periodista Manu Garriga que condueix el programa “VA PASSAR AQUÍ” de la Xarxa de TV Local, vàrem enregistrar a la plaça Mossèn Cinto, 5 minuts sobre Josep Serra i Domingo Serra, inventor un i geni l’altre; també a la Fàbrica de Gas vam fer uns comnetaris sobre aquest edifici i el seu estat de conservació; com els programes no es passaran fins a l’abril o maig, us passo un avançament, primer dels Serra, i la setmana vinent de la Fàbrica de Gas, perquè en sigueu coneixedors.
El dia 5 de febrer d’enguany juntament amb en Joan Carles Codolà, varen tenir una entrevista amb la senyora Toni Serra Soler, filla d’en Domingo que en va deixar alguna informació que ja anirem desgranant pròximament.
JOSEP SERRA i CARBÓ (1857-1940), L’inventor savi, amb bona sort.
DOMINGO SERRA SMANDIA (1902-1983) El geni innovador, amb menys sort, però amb un caràcter extremadament optimista.
Un dels grans homes amb èxit que ha tingut Cassà és Josep Serra i Carbó; neix a Mataró perquè el seu pare s’hi havia traslladat per qüestions de feina; el seu avi era originari del petit nucli de Santa Àgata a Santa Pellaia. El 1886 es casa amb Anna Smandia de bona família de Mataró, d’origen jueu, que el fa ascendir molt en l’escalafó social de l’època. Josep Serra molt aviat es va convertir en un vitraller reconegut per les seves tècniques innovadores a la Barcelona modernista.
Con vitraller va treballar amb rellevants artistes del vidre, del tardmodernisme, com Lluís Oriach i Eudald Ramon Amigó. Com inventor mecànic, va fer adaptacions a les seccions tèxtils d’aprest de Vidal i Germans de Puigreig. Va muntar un laboratori fotogràfic a Barcelona. També va dirigir les fàbriques de gluten pur de Viñas i Sarria i de Magí Quer de Barcelona, aquesta experiència amb el gluten, serà anys més tard el seu èxit en l’aglutinant per suro.
Fou amic de mossèn Cinto Verdaguer i també de Josep Pla que el cita en els seus Homenots
Per Cassà la importància del personatge comença l’any 1902 que es trasllada al nostre poble on va ser testimoni de la gran quantitat de deixalles de suro que generava la fabricació de taps. Observador agut, perspicaç i químic autodidacte, Serra no va tardar a agafar unes deixalles de suro “barrina” per triturar-los i transformar-los en granulat. Per aglomerar el granulat de suro, inventa una fórmula a partir d’una dissolució de gluten i glicerina; la massa obtinguda tenia una gran capacitat re-expansiva, imprescindible per la correcta hermeticitat en el tapament de begudes. Patenta a Barcelona el seu invent.
L’invent de l’aglomerant (cola) de Josep Serra, permetia la fabricació de discs de suro aglomerat pel tap corona (la xapa de les cerveses, Coca-Cola, etc.). El tap corona havia estat patentat el 1891 a EEUU, com a disc interior s’utilitzava suro natural amb un elevat preu i una producció limitada; és aquí on l’invent d’en Serra triomfa.
Davant d’aquesta innovació, el fabricant més gran del món de taps corona del moment, Crown Cork & Seeal no dubta a avenir-lo a buscar i compra-li la patent, i el seu trasllat a Baltimore, cosa que feu entre 1906 al 1911. Els americans patenten la fórmula de l’aglomerant per suro amb el nom de “Serax”.
En quant el preu a pagar, es fa un regateig que dura tant sols unes hores, ell demanava 10.000 $ i 5.000 $ per dos invents registrats, més despeses; tot va transcórrer en un anglès molt precari, els americans semblava que trobaven cara l’operació, però al final van acceptar. El 1911 en rescindir el contracte, en Josep Serra va rebre un xec per 100.000 $ que era el que els americans havien entès, tractat i escripturat davant notari. Així doncs, en Josep Serra va passar a ser una de les persones més riques de les contrades gironines del moment (100.000 dòlars del 1910 podrien ser més de dos milions d’euros en l’actualitat).
Domingo Serra Smandia va passar la seva infantesa i formació inicial a Baltimore (EUA). Retorna a Cassà el 1911 i al cap d’uns anys, juntament amb el seu pare, va constituir una empresa per fabricar taps de suro. A partir de 1929 agafa la direcció d’aquesta. Per les bones relacions de la família amb Francesc Cambó firma un compromís de col·laboració amb COGECO (Compañia General de Corcho) una empresa patrocinada per Cambó. (de aquest tema també en parlarem un altre dia)
El 1931 s’especialitzà en la producció de taps de xampany, en les instal·lacions situades al carrer del Molí de Cassà, on va arribar a tenir 300 treballadors.
Innova en el procés de producció de suro aglomerat que aplica al tap de xampany; aquest és el seu enginy innovador: fa un tap amb un mànec de suro aglomerat més dos discos de suro natural. Aquesta composició es pot considerar com el primer tap de xampany tal com el coneixem actualment; el seu enginy és fer un nou tap que és el que d’una forma general s’ha implantat a tot el món. El podem considerar l’inventor del tap de xampany tal com el coneixem avui, juntament amb la fàbrica Can Muntaner de Palamós.
Desenvolupa i perfecciona les màquines d’extrusió d’origen americà per fer barres (botifarres) de suro aglomerat amb la col·laboració del mecànic Pere Xifra.
Per problemes econòmics, l’any 1957 va haver de fugir del país perseguit per la Guàrdia Civil, a instàncies de la Banca Jubert i Presas; els propietaris d’aquesta banca eren familiars seus, amb un rerefons de negoci, invent, clientela i, possiblement, de visions polítiques discordants.
Funda una fàbrica a Arles (França) i després es trasllada a Portugal, on crea amb un soci portuguès una nova fàbrica de suro que arriba a tenir 1.400 treballadors, d’on hagué de fugir novament, el 1974 durant la “Revolucion de los Claveles (Revoluçao dos Cravos)” que li confiscaren el negoci; novament s’instal·la a França fins que retorna a Cassà, on va morir el 1983 a la casa pairal de la baixada de mossèn Cinto Verdaguer.
