LA CARTA D’ANTONI ROVIRA i VIRGILI de 1933
FONS JOAN GENER i ROCA – GREC- TORRE SALVANA
UNA POLÈMICA CREADA PEL CENTRALISME BARCELONÍ
CAÇÀ versus CASSÀ.
A la sala Joan Gener i Roca de la Torre Salvana, mitjançant escrits, objectes i dibuixos poden fer un recorregut a la història de Cassà, en 20 minuts, dies tindrem per comentar altres elements importants de la crònica de Cassà exposada en aquesta sala, gràcies a la generosa donació de la Montserrat Gener i Huix i la seva germana, la monja benedictina Maria dels Àngels.
En una de les vitrines hi ha la carta que Antoni Rovira i Virgili (1882-1949), el 8 de juliol de 1933 remet a Joan Gener i Roca (1900-1951) en referència a la grafia del nom de Cassà. Aquesta seria una de les peces importants de l’exposició.
La polèmica del CAÇA, sorgeix de dintre el nostre propi país, quan els anys trenta del segle passat, en el temps previ a la redacció de l’Estatut de 1932, es crea la Ponència de l’Estudi de la Divisió Territorial de Catalunya amb la finalitat de definir les comarques i també crear el Nomenclàtor de municipis, és aquí que sorgeix el problema.
Per determinar les comarques se segueixen criteris econòmics, i geogràfics basats en els principals nuclis d’atracció i les seves zones d’influència. En les disposicions de la Generalitat de Catalunya del 27 d’agost i del 23 de desembre de 1936 posa en vigor una nova estructura politicoadministrativa de nou vegueries, dividides en 38 comarques (avui són 41). Cassà de la Selva s’integra en el Gironès, per ser Girona la seva àrea d’influència econòmica i de mercat. Joan Gener en els seus treballs i estudis sempre va defensar pertinença de Cassà a la Comarca de la Selva.
Respecta nomenclàtor de municipis, en aquells moments les coses es varen fer amb pressa i sense mirar-s’hi gaire. Així Cassà va passar a ser Caça, Calonge es denomina Calonge de les Gavarres, Jafre passa a dir-se Jafre del Ter, Aiguaviva va prendre el nom d’Aiguaviva del Gironès.
Tot saben el que va passar en el període 1936-1939, el tema va quedar al calaix, però torna a ressorgir el 1974, quan Joan Coromines Vigneaux (1905-1997) torna a fer sevir la grafia Caça, encetant altra vegada la polèmica. Coromines en la seva obre Onomasticon Cataloniae defensa i argumenta la grafia Caça. Per altre costat, Josep Calzada Oliveras (1913-1990) canonge de Girona, defensa la denominació Cassà amb arguments i passió.
El 1983, encara en l’àmbit institucional no està tancat el tema, l’Institut d’Estudis Catalans va defensar Cassà de la Selva com forma no normativa, sense renunciar a Caça per complir els seus criteris i normes.
Al Nomenclàtor, primera llista de noms oficials dels municipis de Catalunya, publicada al DOGC 303 d’11 de febrer de 1983, ja apareix Cassà. En canvi, el Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya núm. 140, del 6 de juny 1983 encara feia anar la forma normativa, Caça.
Al final l’IEC decidí acceptar la grafia Cassà. És l’única excepció que l’Institut ha fet mai, acceptant una grafia que prèviament havia indicat com a no normativa i, per tant, inacceptable. Avui per sort hem superat aquests tecnicismes lingüístics i el sentit comú, la lògica i el seny han deixat establerta la denominació CASSÀ.
Transcripció de la carta de 8 de juliol de 1933
Sr. Joan Gener i Roca
Cassà de la Selva.
Distingit Sr. I amic: He llegit amb molta atenció la seva interessant lletra a propòsit de l’ortografia del nom d’aquesta vila. Jo no he tingut cap veritable intervenció en el Nomenclàtor de les poblacions catalanes, ni és aquesta obra de la Ponència de Divisió territorial. Fou establert per una comissió designada per l’Institut d’Estudis Catalans, i la Ponència no feu sinó examinar-lo ràpidament i introduir-hi algunes esmenes, molt poques.
La meva opinió és que abans de donar caràcter definitiu al Nomenclàtor cal obrir una informació general, i sobretot consultar-lo amb les poblacions afectades.
Ignoro les raons que hi ha hagut per a establir la gràfica Caça. Em penso que hi deu haver un fonament científic o filològic. Personalment, a mi, al primer cop d’ull, em xoca. Quant a l’etimologia, de vegades és fàcil d’enganyar-s’hi.
La delimitació de comarques l’ha establert la Ponència amb un criteri predominantment econòmic i sobretot de facilitat de comunicacions. Però també crec que en aquesta qüestió cal escoltar el parer dels interessats.
De tota manera, puc dir-li que per la part que em toca, tindré molt presents les seves observacions.
M’ofereixo de vostè servidor i amic que li estreny la mà.
A.ROVIRA i VIRGILI
