1 de gener de 1986: entrada d’Espanya a la Comunitat Econòmica Europea; pels surers i tapers catalans, és una altra cosa, una catàstrofe
Avui l’escrit dominical serà una mica avorrit, ja que tracta de la decadència i mort en gran part de la manufactura surera de Cassà i comarques per culpa d’unes circumstàncies externes, en les que els nostres tapers i industrials surers poca cosa varen poder opinar ni decidir. Tot va venir fet per “el bien mayor” aplicat al tractat d’admissió d’Espanya a la CEE (1), ja el –“Intituto Elcano de Estudios Internacionales y Estratégicos (laboratori de idees)”- reafirmava “el bien mayor” amb un “el camino hacia ese sueño y la posterior andada” El sector surer no es va tenir en compte.
La majoria dels surers catalans han callat davant aquesta invasió massiva de la competència a baix cost i del domini de la capacitat inversora portuguesa.
Ja el 1987, Santiago Hernàndez, en Quaderns de la Revista de Girona “El món del suro” ens deia “Amb l’entrada en la CEE la indústria està sofrint un trasbals econòmic important, especialment per la diferència de tracte que s’ha tingut en les negociacions comunitàries corresponents a l’Estat espanyol o al portuguès” Estaven el primer any i ja anunciava “la indefensió de la qual es queixa el sector surer no és pas cosa de quatre dies.”
El sector surer ha estat poc bel·ligerant amb la intromissió portuguesa i s’ha adaptat a contracor a les circumstàncies del mercat. També pot ser que els nostres empresaris en el sueu moment i majoritàriament, amb excepcions tres empreses de Cassà, varen abdicar i “varen fer una col·laboració necessària” a favor del capital inversor portuguès.
Per atenuar aquesta batalla entre regions amb uns nivells de vida molt diferents, amb el qual els costos portuguesos eren infinitament inferiors, Hernàndez, llençava la següent recomanació: “Per mantenir i enfortir l’activitat surera, és necessària una política de coordinació entre l’Administració central, la Generalitat, les Diputacions i els Ajuntaments per l’ajuda al sector surer”. Ben segur el caràcter català, la dimensió petita de les nostres empreses tampoc varen ajudar a fer les gestions i els canvis necessaris per subsistir.
L’1 de gener de 1986, és doncs l’entrada amb molta alegria, pot ser inconsciència o falta de planificació d’Espanya a la Comunitat Econòmica Europea, pels surers i tapers, és una altra cosa, una catàstrofe, perquè és l’entrada sense límits dels productes portuguesos als mercats tradicionalment catalans, tant de la península com d’Europa, sense cap mena de filtre, amb uns costos de mà d’obra portuguesa inferiors en un 50% respecte els catalans, unes despeses de les indústries auxiliars i energètiques notablement inferiors als de casa nostra, una matèria primera molt pròxima geogràficament, i un estat, el portuguès, atent en totes les negociacions a les demandes beneficioses pel sector surer lusità, cosa que no va fer mai l’espanyol- Crec que en aquells moments de negociació de l’entrada a la UE, el govern espanyol de “turno” ni tan sols es va recordar que existia una indústria surera local. Aquestes circumstàncies al final han destruït l’entramat industrial surer català a favor dels portuguesos. Tot i això és de reconèixer que una gran part de l’activitat actual es manté gràcies a les aportacions i inversions al nostre país d’una multinacional portuguesa que ha apostat per intervenir en la manufactura surera catalana.
En l’economia globalitzada que ha imperat fins a les elacions americanes i la presa de possessió de Trump, la idea que la Xina fabricava, el EEUU innovaven i la UE creaven normatives ha estat el sentiment generalitzat que ha imperat en els sectors productius. Les normatives autoimposades en el sector surer com els controls de Qualitat, els Certificats ISO, els controls de TCA, i el Systecode establert per Celiege (Federación Europea del Corcho), al final han estat el suïcidi d’un sector ja prou tocat per una crisi estructural no relacionada només amb el suro i la competència portuguesa, sinó amb la tecnificació dels sistemes de tapament d’ampolles de vidre, que ha de relacionar-se amb l’evolució de l’embalatge en general.
Per comprendre més gràficament el nivell de la catàstrofe, avui 2025, després d’aquests 39 anys, a Cassà de 70 empreses sureres existents el 1986 al dia d’avui en queden 7.
Per treure una mica de ferro a aquest escrit pessimista centrat en la CEE i el món surer, només se m’acudeix visionar la sèrie còmica de TV3 va fer el 1993, dirigida per Joan Lluís Bozzo “OH! EUROPA” i fer-nos la reflexió que en la majoria dels casos la realitat supera a la ficció.
(1) el 1 de novembre de 1993 es va constituir com UE, acrònim de Unió Europea.
La setmana vinent, l’últim intent català per controlar el mercat mundial del suro, CO.GE.CO de Francesc Cambó i Batlle.
