Aquestes últimes setmanes, hem assistit a la destrucció del mercat únic amb la imposició, per part de nou president dels EEUU, Donald Trump, dels aranzels a les importacions, primer de tot als seus veïns, Canadà i Mèxic; també la Xina, als països d’Amèrica Llatina i al final a la UE. És una mesura proteccionista per als fabricants interiors de EEUU, però també es poden aplicar aranzels en les exportacions d’un país. Amb la mentalitat actual sembla il·lògic que es puguin castigar les exportacions, però aquest tema és l’origen de la major part de la conflictivitat laboral i patronal en el món del suro al llarg dels segles XIX i XX a casa nostra.
Un aranzel és un impost que cobra l’Estat sobre les mercaderies en els productes importats; també pot ser sobre els exportats, però actualment és un cas més estrany. S’estableix per protegir la indústria nacional d’un estat de la competència externa.
Amb referència a la indústria del suro hi ha diversos fets importants en els quals intervé l’aranzel com a detonant d’unes crisis en el sector surer. Dos al segle XIX: el Conflicte de Palamós el 1820 i un altre anomenat el Motí de la Taulera de 1830; ambdós casos tenen el seu origen en la falta de matèria primera per treballar en les manufactures locals; els treballadors intentaven impedir la marxa de suro a l’estranger, per això s’exigia un aranzel a l’exportació. També el nostre il·lustre conciutadà Marcial de Trincheria i de Bolós (1838-1898) el 1893 va publicar un llibre de molta qualitat editorial amb el títol “Liga Aduanera Hispano-Portuguesa” en el qual, al rerefons, tracta dels aranzels per assegurar el subministrament de suro perquè no faltés la feina en les indústries catalanes. L’últim fet importat sobre aranzel, la seva supressió, que afecta molt negativament la manufactura de suro català, és l’1 de gener de 1986.
El que va passar l’1 de gener de 1986, és l’entrada -amb molta alegria, potser inconsciència o falta de planificació- d’Espanya a la Comunitat Econòmica Europea. Per als surers i tapers, és una altra cosa, una catàstrofe, perquè és l’entrada sense límits dels productes portuguesos als mercats tradicionalment catalans, tant de la península com d’Europa. Es fa sense cap mena de filtre, amb uns costos de mà d’obra portuguesa inferiors en un 50% respecte els catalans, unes despeses de les indústries auxiliars i energètiques notablement inferiors als de casa nostra, una mataria prima molt pròxima geogràficament, i un estat, el portuguès, atent en totes les negociacions als requeriments beneficiosos pel sector surer lusità, cosa que no va fer mai l’espanyol. Crec que en aquells moments de negociació de l’entrada a la UE, el govern espanyol de “turno” ni tan sols és recordar que existia una indústria surera local. Aquestes circumstàncies al final han destruït l’entramat industrial surer català a favor dels portuguesos.
Per comprendre més gràficament el nivell de la catàstrofe, després d’aquests 39 anys a Cassà de 70 empreses sureres existents el 1986 a dia d’avui n’hi ha 5 de grans, i 2 de micro i dues de les grans són propietat portuguesa. Al carrer del Remei del nostre poble, de 7 empreses en queda una, i és una de les micro. Davant d’aquest panorama caldria una reflexió, i potser demanar responsabilitats a qui calgui.
Podria haver estat d’una altra manera, probablement sí, però la realitat és la que és en la manufactura surera catalana, igual que la tèxtil, o la terrissa/ceràmica hem passat de dominar els mercats mundials a ser un petit % de les economies locals.
Els pròxims diumenges desgranarem amb una visió més històrica (que pessimista, com el text d’avui) el Conflicte de Palamós, el Motí de la Taulera, el llibre de títol “Liga Aduanera Hispano-Portuguesa” i al final les conseqüències de l’1 de gener de 1986 en la indústria surera catalana.
