Aquest text i les fotos que l’acompanyen corresponen a la xerrada pronunciada per l’autor en la visita al veïnat d’Esclet (organitzada per l’Arxiu Municipal i guiada per Quim Mundet i Xevi Niell) del mes d’octubre del 2022 (publicat a Llumiguia, núm. 838, desembre de 2022).
Abans de parlar d’Esclet d’acord amb l’ordre cronològic dels documents que fan referència al territori de Cassà, el primer, és de l’any 887 on s’esmenta l’església de Sant Martí situada a prop de Perles. Ens parla doncs d’un territori dins el terme de Cassà i de la seva església preromànica.
El 887 el Bisbe de Girona cedia als seus canonges de la Seu i de Sant Félix, per tal que gaudissin d’unes rendes per al seu manteniment, els delmes i les oblacions, de 14 basíliques properes a Girona, entre elles la basílica de Sant Martí a prop de Perles. Això indica que el temple ja feia temps que complia les seves funcions religioses i, també, que els Francs havien implantat en el territori de la Catalunya Vella el sistema pel qual es servien a la Gàl.lia per afavorir el clergat i els seus temples o sigui el pagament anual del delme o desena part dels fruits de les collites que els pagesos havien d’aportar al Bisbat per al manteniment de la institució religiosa.
És evident doncs que, en aquella llunyana època, en el que seria posteriorment el nostre terme municipal, ja existia una comunitat de pagesos prou àmplia i potent que decidí edificar un temple (basilicam), possiblement seguint la iniciativa i direcció d’un o més preveres coordinadors. Aquesta basílica hem de suposar que ja feia anys que un bisbe gironí n’havia presidit la dotació i consagració ja que segons historiador Ramon Ordeig i Mata en el seu treball “Les Dotalies de les Esglésies de Catalunya, segles IX-XII”, on són transcrites totes les actes dotals i de consagració que s’han conservat de les esglésies de Catalunya, conclou que en aquests primers temps, a les basíliques o esglésies, per ser consagrades, els calia clergat i un territori, que posseïssin un patrimoni i que, previ a la cerimònia, calia posar en coneixement del bisbe la construcció o reconstrucció portada a terme, de l’església, i demanar al bisbat la seva consagració. No és coneguda l’acta de dotalia i consagració de la nostra església on segur que hi constaven, en el llunyà segle nou, les 9 vil.les que formaven el seu districte delmer.
A l’any 919 s’esmenta per primera vegada la vil·lad’ Esclet (Ascleto), en la venda de la meitat de la Vall de Llagostera feta per Emma filla del noble difunt Sisegut, a la Comtessa Garsenda. En el mateix document es fa referència a la vil·lade Cassà (Cassiano) i la riera Verneda (Verneta); El 954 apareix la vil·lade Llebrers, en la venda d’un alou; El 1066 queda documentada la vil·lade Sangosta; El 1144 ho és la vil·lade Serinyà; el 1163 en una butlla papal es confirma l’existència del vilar de Verneda, a més de la riera; La Serra, (Les Serres) sens indicar si és un vilar o una vil·laes documenta també al s. XII, l’any 1189 i també la vil·laBruguera. Ja s’ha indicat al segle IX la vil·lao vilar de Perles.
Segons historiador Ramon d’Abadal, va ser durant el Baix Imperi quan prosperen les vil.les romanes en el nostre territori. Moltes d’elles seran després el nucli de futures “vil.les” o poblacions rurals que encara duen el nom, més o menys alterat, del propietari romà que les posseí. En les finques més riques, la vil·laamb les seves dependències arribava a ser com un petit poble. És a les epístoles de Plini el Jove (Caius Plini Cecili Segon, nascut a Como el 62 d.C., morí a Bitinia el 113 d.C.) es fa referència, de forma extensa, com eren i com funcionaven les explotacions de les Villae de la seva propietat, a la península itàlica, i que es pot considerar un referent de com eren i funcionaven les Villae a la resta de l’Imperi.
L’arqueologia ens explica quina fou l’evolució de les antigues vil.les romanes: Cristian Folch, Jordi Gibert, Ramon Martí, en el seu treball de síntesi sobre “Les explotacions rurals tardoantigues i altmedievals a la Catalunya Vella”. Servint-se d’un bon nombre d’excavacions i estudis de jaciments d’època romana tardana, hereves de l’època alt imperial i del sistema de dominis rurals corresponents al binomi villa-fundus, que comprenia tant un centre productiu i residencial com l’àmplia dotació de terres de què disposava i que cal interpretar-la juntament amb els centres urbans dels quals depenien. Conclouen que en l’evolució de les villæ, en primer lloc, hi ha un engrandiment dels seus sectors residencials, els quals a partir del segle V, en començar l’abandonament i desaparició d’aquest sistema imperial d’ocupació i explotació del camp, és on es constata la total extinció de l’Imperi Romà. A Girona hi ha un conjunt d’excavacions i estudis sobre els jaciments dels Ametllers (Tossa de Mar), Pla de Palol (Platja d’Aro), Pla de l’Horta (Sarrià de Ter), la Font del Vilar (Avinyonet de Puigventós) i Vilauba (Camós) en els quals s’han documentat reformes considerables durant el baix imperi amb conjunts termals, mentre que, pel que fa a la producció, proliferen noves premses, dipòsits, aljubs, magatzems de dolia i tallers metal·lúrgics, fins que la majoria dels establiments s’abandonen entre finals del segle V i l’inici del VI (Canal i Nolla 2007).
Immediatament, aquestes explotacions són substituïdes per nous tipus d’assentaments rurals més simples que són evidents en un bon nombre de jaciments arqueològics d’època visigoda i fins ben entrat el segle VIII, aquests assentaments mostren zones d’habitació noves i reduïdes, amb fons de cabana o àmbits definits per sòcols de pedra i coberts amb materials peribles, així com estructures d’emmagatzematge (sitges), de producció (dipòsits, premses i forns) i necròpolis. Amb aquest nou model d’assentament és com s’inicia el procés de reestructuració del poblament rural a la Catalunya Vella entre els segles VI i VIII. Els grans propietaris procedien de la noblesa germànica i alguns de l’antiga aristocràcia baix-romana quina força sòcio-econòmica els provenia dels seus extensos dominis de les terres de les “Villae”, o heretats estructurades a base d’una força de treball composta, en gran part, per esclaus.
La ràpida conquesta islàmica de la península, començada el 711 fou completada en pocs anys i es calcula que l’exèrcit musulmà entrà a les contrades gironines a l’any 716. Sembla que la ciutat de Girona va pactar amb els invasors la seva capitulació. Les negociacions entre els caps sarraïns i els caps de l’aristocràcia gironina i de l’església, tal com s’havia fet en altres ciutats conquerides sense enfrontaments bèl·lics. L’ocupació de la resta del territori visigòtic a la l’altra banda dels Pirineus o sigui la Gàl.lia Gòtica o Narbonesa, anomenada també Septimània per haver-hi en el territori les seus set episcopals de Narbona, Besiers, Agde, Magalona, Lodeva, Nimes i Usés quedà totalment ocupat l’any 725. Al 759 els Francs fixaren la frontera amb l’Islam a la serralada pirinenca.
El 785, Girona, per voluntat pròpia, es lliurava al domini franc i entrava a formar part del seu gran imperi, juntament amb els muntanyencs d’Urgell-Cerdanya; El territori gironí des del 778 al 785 és molt possible que perdés la majoria d’autoritats pròpies fins que aquestes foren novament reposades pels francs, les quals, seguint les ordres reials, començaren a reestructurar el país recreant comtats i bisbats, regits per les noves autoritats franques.
El 801 era conquerida Barcelona per les tropes Carolíngies que situaren la frontera amb l’Islam al sud del Llobregat. El país lentament s’anà estructurant i es començaren a establir els fonaments damunt dels quals s’aniria forjant la nostra història, creant, coms s’ha dit, els comtats i els bisbats dins les noves terres conquerides.
Ja s’han indicat les nou vil.les que hi ha dins el territori de Cassà i cal suposar que a cada vila hi devia haver, dins el seu territori, un petit nucli d’habitants format per una o diverses famílies dedicades als treballs agrícoles i ramaders i forestals.
Esclet, com s’ha dit, apareix documentat al 919 i al 923 en un nou document apareix un tal Albaricus donant una vinya de mitja mujada (2.448,25 m2.) a l’església de Santa Maria de Girona, en el terme de la vil·laCassà, en el puig de Sant Vicenç, que afrontava a sol ixent en el camí que anava a la DOMUS de Sant Vicenç, a migdia afrontava amb la vinya de Sunegildo, a ponent amb la vinya de la Nifrida, a cerç s’afegia a la vinya de Escructari. Aquí apareix la Domus de Sant Vicenç situada al damunt d’un pujol que es pot interpretar com a Casa Forta o Casa amb temple. Posteriorment és evident que es tracta d’una Casa Forta protegida per una petita torre que deuria ocupar el nucli principal i primitiu de l’antiga vil·lad’Esclet.
Dins de la demarcació, a la mateixa època, es documenta l’existència d’un Vilar, cosa que indica que a la vil·lad’Esclet hi havia un considerable nombre d’habitants; creiem que a redós de la Casa de Sant Vicenç hi deuria haver un petit oratori o capella dedicada al Sant la qual possiblement formava part d’una necròpolis o cementiri on antigament s’hi havien sebollit, en morir, els habitants de la demarcació d’aquesta antiga vil·lai que en quedar consagrada l’església de Sant Martí de Cassà, junt amb el seu cementiri, els difunts començaren a enterrar-se en aquest nou recinte, deixant obsoleta la necròpolis d’Esclet. A pocs metres, al sud, de la masia de Vilabella hi ha un lloc anomenat el Cementiri que amb més o menys precisió deu rememorar on aquest estava ubicat malgrat que, en superfície, no presenta cap indici que indueixi a aplicar-li aquest topònim.
El 19 març de 930, el bisbe Guigó i altres sacerdots, com a marmessors del difunt Endiconi, donaven a l’església de Santa Maria de Girona, l’alou de “la Sureda i el Vilar que era del difunt Dacone que és a Esclet” Per tant a Esclet sabem que hi havia un alou que era de l’església de Girona compost per una peça anomenada la Sureda i també per l’anomenat Vilar Dacone.
Entre els anys 940 i 947 els comtes Sunyer i Riquilda (7) van fer donació al Monestir de Sant Feliu de Guíxols del gran alou anomenat Spanedat, situat en el comtat de Girona, dins els termes de la Vall d’Aro, de Llagostera, de Romanyà, dels Torns, de Solius, de Fenals, de Calonge, de Panedes i altres o en els límits de tramuntana s’annexaven amb els termes d’Esclet i d’allà passaven pels Vancells de Romanyà i després giraven fins al mar. El document original d’aquesta donació fou cremat segons explica un dels seus abats (Fra Alonso Cano, any 1606, en el seu Discurso General, capítol 3r. pg. 19-20) això ocorregué en un assalt al monestir fet per part d’uns pirates moros, l’any 965; llavors és quan van ser cremats els documents i cartes de donació i foren robades les relíquies, creus, calzes, ornaments i altres joies i cremaren tots els documents, actes, llibres i instruments, deixant només les torres del Corn, de les Campanes i del Fum.
El Monestir de Sant Feliu de Guíxols i també la seva vila tenen una vinculació molt important amb Cassà i especialment, el Monestir, amb la vil·lad’Esclet. Recordem que en el port de Sant Feliu de Guíxols s’hi descarregaven les nombroses mercaderies que anaven a parar a la ciutat de Girona on eren distribuïdes i venudes i que el camí que unia aquestes dues poblacions (camí ral de Girona a Sant Feliu de Guíxols) passava justament pel terme de Cassà on travessava la seva Cellera situada a l’entorn de l’església parroquial de Sant Martí.
És doncs durant el segle X quan el Monestir de Sant Feliu de Guíxols incrementà el seu potencial econòmic mercès a les donacions fetes pels seus protectors, els Comtes de Barcelona, Sunyer i Riquilda. Seguidament començarien els establiment d’aquests alous donats, cedint-los a diversos pagesos que pagarien primer l’entrada i anualment i a perpetuïtat els censos corresponents, al Monestir.
El 1.146, en Guerau Feliu tement la seva mort va fer testament i elegí per marmessors a Berenguer Gruard, a Berenguer Esteve i a Pere Feliu, el seu germà, i a la seva muller Elisenda. Va fer donacions a l’església de Sant Martí Cassà, on volia ser enterrat en el seu cementiri i deixava dos sous al capellà i als seus ajudants, al seu senyor 12 diners, a l’0bra de l’església de Sant Martí, 6 diners, i entre la Seu de Santa Maria i el Monestir de Sant Pere de Galligans, 8 diners; entre l’Hospital de Jerusalem de Girona i la Milícia del Temple, 8 diners; a Santa Maria del Puig, 6 diners, a Sant Jaume, 6 diners, etc. I a la seva muller Elisenda li donà tots els seus honors tan de conreus com d’erms junt amb els seus béns mobles i immobles i tot el que posseïa a la parròquia de Sant Marti de Cassà i a la de Sant Esteve de Riudellots, etc. El document no indica on està ubicat el mas però és fàcil deduir que es trobava a Esclet i que es correspon amb l’actual mas Oller, llavors anomenat Feliu, però que en documents posteriors ja apareix com a mas Oller Feliu i després com a mas Oller, per tant es segur que el mas ja existia al segle XII i que els marmessors escollits pel testador eren veïns seus, en Berenguer Gruard, deuria habitar en el mas Gruard d’Esclet, en Berenguer Esteve, deuria habitar en el mas Esteve del Pla, d’Eslcet, i el seu germà, en Pere Feliu, deuria habitar en el mas Feliu, dins el terme de Caldes, veí, pel nord, de les terres del mas Oller, situat a l’altra banda, al sud de la riera Gotarra.
En la Butlla del Papa Alexandre III, donada, el 25-6-1163, al Monestir de Sant Feliu de Guíxols, entre les possessions confirmades al Monestir, pel Sant Pare, hi figura segons la Marca Hispànica, doc. 440, pg. 1336-1337, la següent transcripció: “alodium quod vocatur de Villamagno, alodium de Catiano sive Peruls”; però en la transcripció de la mateixa butlla feta per Fra Alonso Cano, treta del document original que posseïa el Monestir, diu: “alodiuim quod vocatur de Vilabella magno, alodium de Catiano sive Peruls”. La transcrita a La Marca creiem que degué ser mal interpretada la seva lectura quan es refereix a “l’alou anomenat Vilademany, l’alou de Cassà o de Perles”, mentre que la transcripció de Fra Cano, Discurso General, pg.70, seria: “alou anomenat de Vilabella gran alou de Cassà o de Perles”. Ens sembla que el més creïble és la segona transcripció ja que el monjo del monestir que, més tard, en va ser elegit Abat, coneixia perfectament quines eren les terres i heretats que posseïa el Monestir i Vilabella era una de les possessions més extenses que tenien a Cassà o a Perles.
Vistos els documents anteriors semblaria que el gran alou de Vilabella (sant Vicenç) va ser donat al Monestir de Sant Feliu de Guíxols durant els anys 940-947 quan el comte Sunyer i comtessa Riquida, protectors del Monestir, li van fer donació de l’alou de Spanedat i que anteriorment, l’any 919, la comtessa Garsenda en adquirir la meitat de la vall de Llagostera, en la compra hi deuria anar comprès, entre altres, l’alou de la casa de Sant Vicenç que més tard s’anomenaria de Vilabella, tot i que el text esmenta que el límit occidental tant sols arribava als termes d’Esclet i que pel nord ho feia amb els termes de Cassà i la Verneda; però a l’any 1016 quan va ser ratificat el document del 940-947 pel comte Borrell i la comtessa Ermessenda el document precisa que el límit nord s’annexa als termes d’Esclet. Creiem que això aclareix que una part de les terres d’Esclet també anaven compreses a l’adquisició feta per Garsenda i que quedaren incloses dins l’alou anomenat Spanedat que comprenia diversos alous situats en diferents punts, dins l’extensa circumscripció dels límits que esmenten aquests documents tant poc precisos.
És de suposar que la Casa forta de Sant Vicenç s’establí, potser a finals dels segle XI o a principis del XII, a un tal Vilabella i que després d’aquest establiment el nom de Casa forta de Sant Vicenç canvià pel de Casa forta de Vilavella. Aquesta família a més de tenir cura de la masia i dels conreus adjunts se li encarregà la recaptació, per compte del Monestir, dels censos que anualment pagaven els altres masos de la vil·lad’Esclet i els de la resta de la parròquia de Sant Martí de Cassà que, el citat monestir, posseïa a domini directe dins d’aquesta Demarcació. Els Vilabella es convertiren en Batlles de sac del Monestir i per la seva feina eren remunerats amb el redelme o sigui que rebien anualment la dècima part dels censos recaptats que els devia representar una rendible compensació econòmica.
El dia 27 octubre de 1172, els esposos Guillem Bord i Maria, empenyoraren a Pere de Vilabella i a la seva muller Gincana, la meitat d’una vinya que tenien a Cassà, situada en el lloc anomenat Prat d’Esclet. Hem vist com pel juliol del 1163 ja es menciona el gran alou de Vilabella i com nou anys més tard ja apareix en Pere de Vilabella. El Monestir, segons la butlla papal indicada, deuria haver creat i establert, en una part important de la seva extensa propietat, nous masos que s’anaren cedint en emfiteusi a diversos pagesos. Tots el masos del Monestir venien obligats a ajudar i fer treballs a les terres de Vilabella, consistents en llaurades i femades a l’hora de sembrar, també havien d’ajudar a segar i a batre, a podar i a veremar les vinyes i, a més, altres treballs d’obra dedicats al manteniment de la Casa Forta de Vilabella i a la neteja i conservació dels valls o fossats que la protegien.
Durant el segle XIII molts masos ja són identificats i en el segle XIV s’aconsegueix tenir notícia de tots els que acollia la vil·la d’Esclet, ara ja denominada veïnat d’Esclet, en aquesta centúria; d’aquests masos alguns continuaren creixent i quedaren ben consolidats, uns altres desaparegueren després d’haver patit el flagell de la Pesta Negra, dels anys 1348-1349.
A l’any 1384 l’Abat del Monestir de St. Felilu de Guíxols establia la Casa forta de Vilabella a Guillem Frigola d’Esclet, pel preu d’entrada de 5.250 sous barcelonesos de tern. Ignorem, de moment, fins quan els Frigola en foren Srs. de Vilabella i al mateix temps Batlles del Monestir.
El Monestir de Sant Feliu de Guíxols arribà a la seva fi el segon terç del segle XIX, degut a tres circumstàncies principals, la primera quan la comunitat de monjos va ser expulsada durant l’ocupació francesa (1808) i no hi retornaren fins l’any 1814; sis anys més tard durant l’època de govern liberal de l’any 1820 -1823 en decretar-se l’exclaustració i dissolució dels ordes monàstics; i el cop definitiu tingué lloc amb les lleis de desamortització de Mendizábal de l’any 1835 que manaven la dissolució de gairebé de totes les ordres religioses i l’expropiació dels seus béns que quedaren segrestats i en poder de l’estat espanyol, entre els quals hi havia també la comunitat benedictina de Sant Feliu de Guíxols amb tots els seus béns on hi havia també el mas Vilabella d’Esclet i de altres masos de Cassà, així finí les seves activitats, degut a l’exclaustració obligada dels seus monjos, a partir de l’any indicat.
ERMITA DE SANT VICENÇ
Sant Vicenç apareix a la història en època baix imperial romana, l’any 304, quan s’havia instaurat la tetrarquia, en temps de Dioclecià.
El culte a Sant Vicenç, a Esclet, pels documents coneguts, deuria començar a l’època carolíngia quan els habitants d’aquesta vil·laforen suficients i prou potents per edificar un oratori o petita capella on es deurien reunir per celebrar els ritus eclesiàstics bàsics, principalment, batejos, matrimonis i enterraments; creiem lògic que al seu entorn hi existís una petita necròpolis on rebien sepultura els cossos dels difunts que habitaven la vil.la. Això es deuria acabar quan es dotà i es consagrà la basílica de Sant Martí de Cassà, a mitjans del segle IX ja que dins el seu districte territorial hi quedà inclosa la vil·lad’Esclet i totes les altres vil.les veïnes.
La vocació a Sant Vicenç va continuar viva a Esclet i dins la petita capella cal pensar que esporàdicament s’hi deuria celebrar missa com a mínim un cop l’any, el 22 de gener, dia en que el sant és venerat en el calendari litúrgic catòlic.
La Capella està unida a la masia de Vilabella en un annex on ocupa la part baixa d’un edifici d’elevació modesta, de només dues plantes, que té forma de torre rectangular. Se suposa que antigament la petita ermita estava separada de la masia i que a l’any 1729 es traslladà la capella de Sant Vicenç al lloc que ocupa actualment. L’ermita tenia com a cosa important un retaule barroc que emmarcava una pintura a l’oli de la Verge de Montserrat, al centre, i presidint-la hi havia la bella imatge del Patró d’estil romànic que desaparegué durant la Guerra Civil; durant el temps de guerra el seu recinte, es convertí en quadra pel al bestiar; actualment no hi ha altra cosa que un senzill altar adossat a la paret amb una humil imatge de Sant Vicenç que durant la festa presideix l’altar i, un cop acabada, es treu i es guarda en lloc segur, pel tal d’evitar que sigui malmesa.
Quim Mundet
