NOTES SOBRE EL PRIMER DOCUMENT REFERIT A L’ESGLESIA DE SANT MARTÍ DE CASSÀ.
És mercès a l’amabilitat de la Sra.
Montserrat Gener i Huix, de
Cassà de la Selva, que em va permetre, ja fa temps, la consulta del seu arxiu particular que comprèn més de 700 documents de diferents èpoques entre els quals n’hi ha alguns de recollits pel seu difunt marit el Sr.
Narcís Puigdevall i Diumé, (
Camallera 1928 –
Cassà 1999 ) notable historiador que col.laborà i publicà molts treballs sobre el romànic i la geografia de l’Alta Garrotxa i també altres treballs prou coneguts sobre la
Diputació, sobre la comunitat de
Cadins, sobre els
Trabucaires, etc. etc.. Entre els anys 1980 – 1995 va ser un assidu col.laborador de la
Revista Drecera, publicada per la
Colla Excursionista Cassanenca, on els seus articles ens assabentaven de temes referents a la història local del nostre poble.
Entre aquests documents de l’arxiu n’hi ha un que té un interès rellevant per a la nostra història, es tracta del primer document que esmenta un topònim cassanenc :
Perles i també la
basílica de Sant Martí.
Puigdevall, a l’any 1982, va publicar, a la citada revista, un document del segle IX en el qual el bisbe
Teuter de
Girona en suport als clergues que servien les
basíliques de Santa Maria i de Sant Fèlix, d’aquesta ciutat, els hi assignava els delmes i oblacions de 14 esglésies, properes, amb la finalitat de que aquests servidors eclesiàstics gaudissin d’unes rendes per al seu sosteniment.
Puigdevall aclareix que indagant, junt amb alguns companys de la
Colla, en diversos arxius sobre la grafia de
Cassà, en visitar
l’Arxiu Diocesà de Girona contactaren amb el seu director mossèn
Josep Mª Marquès i Planagumà (Cruïlles 1939 – Girona 2007) prolífic i erudit historiador, autor de la guia-inventari de
l’ADG i de més de 160 treballs històrics, amb qui parlant sobre topònims de
Cassà entre els quals el
veïnat de Perles, ell recordà que en un document fundacional de la canònica gironina, que l’historiador i erudit canonge
Francesc Dorca i Parra (Girona 1737 – 1806), en el seu llibre:
Colección de noticias para la historia de los Santos Mártires de Gerona, en el document
II del seu
l’Apèndix, pg. 315, s’hi relaciona, entre altres, la
basilica Sancti Martini prope Perulas que inequívocament s’havia de referir a l’església de
Sant Martí de Cassà i que
Perulas era el nom de l’antic i indicat veïnat de
Perles.
Aquest document està datat al
VIII de les kalendes de desembre de l’any
IIII del regnat del
rei Carles (Carlemany), i
Dorca el situa a l’any 882;
Ramon d’Abal i de Vinyals, a la
Catalunya Carolíngia, V. 5, pg. 103, li dona la data del
24-11-888 i a l’hora d’interpretar la situació de
Sancti Martini prope Perulas, la posa a
Sant Martí d’Erols (1) i, abans de la descripció del document, s’indica que l’original està perdut i que existeix còpia feta per
l’Arnau de Mercadal, del 27-6-1225, a requeriment del notari
Bernat Esteve, de
Girona:
ACG, pergs. ss. IX – XII, Núm. 6, es A.
Còpia del gener de 1712:
Girona, AD,
Nutularum 1711 -1714 (G 146), ff. 79v-80v.
Còpia del segle XVIII:
Barcelona, BC, ms. 729,
Monumenta del
P. Pasqual, vol VII, ff 430-431.
Calzada I Oliveras,
Josep, llibre de
Sant Gregori, ap. 1, pàgs. 389 -390.
Ramon Martí, a
Col.lecció Diplomàtica de la Seu de Girona, doc.17, pàgs. 83 – 85. Raona sobre la data del document indicant que d’acord amb els còmputs del s. XI, la data correspon al 24-11-887.
Bosch Mercader, J.,
L’Església de Sant Martí de Cassà de la Selva, el reprodueix a l’apèndix 1, pàgs. 123 – 124;
Jordi Bolós – Fèlix Hurtado.
Atles del Comtat de Girona (785 – 993) a l’hora de situar en el mapa toponímic núm. IV, pg. 28, la situació de
Sant Martí a prop de Perles (887), ho fan a les coordenades I/16 a
Sant Martí del Castellar en lloc de les coordenades L /16 a
Sant Martí de Cassà.(2)
- EROLS, és un veïnat de Llambilles que té una capella, del segle XII dedicada a la Mare de Déu de la Pietat i de topònims sobre Perles, en questa zona, no se n’ha trobat cap.
- A Sant Martí del Castellar no s’ha trobat cap topònim històric que faci referència a Perles.
Com ja es va indicar en el llibre dels veïnats de
Mont-roig / Mosqueroles (2016),
Perles, a més del document del 887, apareix a l’any 1026 (
in termino Caciano in loco que dicunt Perulas); al 1100 (
in parrochia Sancti Martini de Kaciano in villare que vocant Perles); al 1105 (
alodium quod habeo in parrochia Sancti Martini de Chacani ad ipsas Perlas); al 1147 (
in loco vocitato Perlas); al 1163 (
alodium de Catiano sive de Peruls); al 1229 (
vestro manso de Perles); al 1241 (
Villare de Perles); el 1243 (
mansum Seguerium qui est in parrochia Sancti Martini de Caciano apud Perles); al 1246, (
Caciano, loco qui dicitur Perles), etc. etc. Com es veu, aquest és el primer topònim registrat en el territori del terme de
Cassà, corresponent al
vilar de Perles, i és ben present a la documentació dels segles IX al XII; als següents segles és tant abundant que estalviem fer-ne el llistat. Queda evident que el
Perles del segle IX formava part de les terres unides a la
villa Caciano.
Tot i els esments on es troba reproduït el document, em sembla que tornar-lo a transcriure no serà estèril ja que es tracta d’un document que pot interessar a molts cassanencs, el qual certifica l’existència de la basílica de
Sant Martí, en aquell temps llunyà i també confirma l’existència del territori de
Perles, tot hi l’oblit del veïnat d’aquest nom a finals de segle XVIII. El text és el següent:
24 novembre 887. In nomine Omnipotentis Dei et Salvatoris nostri Jesu-Christi Theotarius antistis servulus beate genitricis Marie concedimus in honore sante dei genitricis Marie atque sancti Felicis martiris Christi basilicas que in Ierundensis continent, hii sunt vocabula: Sancti Vincentii Cartilianensis. Sancti Gregorii. Sancti Andre. Sancti Johannis Stagneolum. Salegia basilicam de villa Albini. basilicam de Rivo de Luto. decimas de Fornello atque Fornelleto. basilicam Sancti Martini prope Perulas. basilicam Sancti Christophori ad Nobinolas. basilicam Sancti Cucuphatis in Salto, basilicam Sancti Petri in Montem Foilani et sancti Menne. basilica in Villa Ablares. Has omnes ecclesias cum decimis earum vel oblationibus ibi advenientibus sicut constitutum est in Sancto Niceno concilio et in aliis plurimus conciliis, ut omnes basilice atque decime in potestate episcopi sint, ita et nos abentes largiente Dei misericordia potestatem concedimus ad supradictas basilicass in honore beate dei genitricis Marie atque Sancti Felicis supradictas ecclesias cum decimis vel oblacionibus suis propter remedium anime nostre, ut servi Dei qui ibidem famulantur die cotidie abeant potestatem ad illorum stipendia et orent pro statu Ecclesie et pro omni populo christiano. Quod si ego aut aliquis successor noster vel aliqua potestas vel aliqua persona qui contra hanc nostram donationem disrumpere vel abstrahere voluerit iram dei omnipotentis incurrat et, sicut sancta sinodus constituit, ut si quis res ecclesiasticas vel oblaciones substrahere voluerit sine conscientia episcopi cum luda in tremendo iudicio in eterna dampnatione perpetualiter dampnatus existat. Facta donatione VIIIº. kalendas decembrii anno IIII. Karolo imperatore regnante. Theotharius servulus sante Marie antistis, qui hanc donacionem feci et firmare iussi. Teuto presbiter, Giscaphredus archispresbiter. Fricco presbiter. Ariwadus levita. Leuvila presbiter. Adenardus presbiter. Onoricus presbiter. Ratulfus archipresbiter. Delherus presbiter. Leutbertus presbiter. Abbo prrsbiter. Rovocandus archipresbiter. Handoldus presbiter. Fafila presbiter. Wisandus levita. Sineco presbiter. Petrasius diaconus. Suniarius prebister. Pacificus presbiter. Bassollus presbiter. Ansila presbiter. Gisandus levita. Urbanus presbiter. Teutoo presbiter. Eneas presbiter. Samson presbiter. Adoarius presbiter. Fluridius presbiter. Argericus presbiter. Videssindus presbiter. Eldesindus presbiter. Gilimirus presbiter. Helias presbiter. {……} presbiter. Revellus presbiter. Reparatus presbiter. Animisus presbiter. Wigilia presbiter. Wisundus presbiter.”
Es reprodueix la traducció al català feta pel Sr. Puigdevall:
En honor de Déu omnipotent i de Jesucrist Salvador nostre, Teuter bisbe, servent de la beata Maria, Mare de Déu, concedim en honor de Maria, Mare de Déu, i de Sant Feliu, màrtir de Crist, les basíliques situades en el territori de Girona, anomenades Sant Vicenç de Cartellà, Sant Gregori, Sant Andreu i Sant Joan d’Estanyol, Salitja, la basílica de Vilobí, la basílica de Riudellots, les dècimes de Fornells i de Fornellets (?), la basílica de Sant Martí prop de Perles, la basílica de Sant Cristòfol de Llambilles, la basílica de Sant Cugat de Salt, la basílica de Sant Pere de Montfullà i la basílica de Sant Menna de Vilablareix. Totes aquestes esglésies amb els seus delmes i oblacions d’elles provinents tal com està establert en el sant concili de Nicea, i en molts altres concilis: que totes les basíliques i delmes estiguin en poder del bisbe. Així , doncs, nosaltres tenim la potestat que ens dona la misericòrdia de Déu, concedim a les sobredites basíliques en honor de Santa Maria Mare de Déu i de Sant Feliu, les dites esglésies amb els seus delmes i oblacions per remei de la nostra anima a fi que els servents de Déu que en elles serveixen cada dia tinguin la facultat de rebre els seus estipendis, i preguin per la jerarquia de l’església i per tot el poble cristià. I si jo o algun successor nostre, alguna autoritat o alguna persona intentés irrompre contra aquesta nostra donació o prescindir-ne, incorri en la ira de Déu Omnipotent, i tal com mana el sant sínode, que si algú intentés sostreure els béns eclesiàstics i oblacions sense saber-ho el bisbe, perpètuament visqui condemnat amb Judes en el tremend judici amb condemnació eterna. Feta donació a 8 de les calendes de desembre de l’any quart regnant l’emperador Carles. Teuter, servent de Santa Maria, bisbe, que vaig fer aquesta donació i vaig manar signar-la.
Rememorem que
Girona quedà alliberada de la dominació musulmana l’any 785, d’acord amb l’antic
Cronicó de Moissac coincident amb els
Annals d’Aniana (
eodem anno Gerundenses homines qui Gerundam civitatem Karolo Regi tradiderunt) > (el mateix any (785) els gironins van donar la ciutat de Girona al Rei Carles). Amb aquesta lacònica frase es confirmava que
Girona passà de ser musulmana a formar part de l’imperi dels francs l’any indicat.
Dorca quan comenta el document transcrit, més amunt, diu que
Teuter, com els altres bisbes de la
Marca, aplicava les regles capitulars del concili
d’Aquisgrà de l’any 816 que és quan és formà l’anomenada
regla canònica Aquisgranenca que s’aplicà a tota la
Septimània i a les altres províncies subjectes a l’imperi de
Lluís el Piadós, per tant, també comprenia tots els territoris de l’anomenada
Marca Hispànica. La percepció dels delmes i primícies a favor del clero
Civitatense que servia les dues esglésies gironines la donava aquesta regla indicant que: els servidors que diàriament serveixen Déu tinguin la facultat de ser remunerats. Així es complia la norma establerta amb l’obligació per aquest clergues de seguir també la regla que els obligava a fer vida comuna o canònica, quan el
Metropolità de tots aquests territoris era llavors
l’arquebisbe de Narbona
Com és que el document s’expressa dient que
Sant Martí està prop de Perles i no esmenta
Cassà? Si es té en compte que el text explícitament es refereix als delmes i les primícies, cal tenir en compte que prèviament, en el moment de fer la dotació i consagració de la basílica situada dins el perímetre de la vil.la de
Cassà, s’hi havien afegit els altres territoris (vil.les i vilars propers) que es sumaven al pagament dels delmes i primícies. S’havia creat un districte delmer on hi estaven compreses la
vil.la Cassà, la
vil.la Llebrers, la
vil.la Sangosta, el
vilar de Perles, la
vil.la Esclet, la
vil.la Serinyà, el
vilar Verneda,
Les Serres i
Matamala i no seria fins al segle XI que a aquest districte recaptador se’l denominaria
parròquia de Cassà. És possible que un d’aquests territoris, en aquella època, destaqués més que els altres a l’hora de la recaptació delmera i tal vegada aquest deuria ser
Perles. El motiu d’esmentar
Perles en lloc de
Cassà potser no va ser altre que l’aportació, en diferència, de més recursos per part del primer. És evident doncs que, en aquella llunyana època, en el que seria posteriorment el nostre terme parroquial i municipal ja existia en cada una de les vil.les esmentades una comunitat de pagesos prou àmplia i potent que decidí unir-se i edificar un temple (
basilicam), amb l’ajut d’un o més
Ruralium Sacerdotum sive clericum coordinadors (així eren denominats el clergues que atenien les esglésies fora de les ciutats), no sabem si obrat de nou o bé reconstruït damunt les restes d’un temple més antic, com passà en altres poblacions properes del
bisbat de Girona.
L’historiador
Ramon Ordeig, en la seva obra
Les Dotalies de les esglésies de Catalunya, segles IX – XII, indica que prèviament a la cerimònia de dotació i consagració d’una basílica o església calia posar en coneixement del bisbe la seva construcció o reconstrucció portada a terme normalment per la iniciativa d’un o més preveres, ajudats per una comunitat de pagesos. Solien ser esglesioles molt modestes obrades amb tàpia i pedra, la nostra deuria ser una petita església preromànica que, com totes les de l’època, estaria encarada d’est a oest amb una sola nau de planta rectangular acabada en un absis trapezoïdal i amb un portal d’entrada format per un arc de ferradura que s’obria a la façana de migdia o de ponent i amb diverses petites finestres, en els murs, per deixar entrar un xic de llum a l’interior; un cop acabades, es feia petició al bisbat demanant la seva consagració. Acceptada pel bisbe, aquest, juntament amb el consell de canonges, fixava la data cerimonial i indicava els requisits necessaris per materialitzar-la (dotacions, relíquies, censos). La data escollida coincidia, a vegades, amb la vigília de la festivitat del sant titular de l’església, per tant la consagració hauria pogut ser un 10 de novembre, vigília de
Sant Martí, d’alguns anys molt abans del 887. Normalment la cerimònia era celebrada pel bisbe, assistit per diversos canonges i preveres, acompanyats pels habitants del districte que es creava. Durant el ritus litúrgic normalment a l’ara de l’altar hi era amagada una lipsanoteca amb tres fragments d’eucaristia, tres grans d’encens, relíquies de màrtirs i un petit pergamí que certificava la consagració de l’altar amb la data cerimonial, d’acord amb l’ordre catalanonarbonès de consagració d’esglésies i altars, de l’època. S’aixecava acte de la cerimònia que solia contenir la descripció detallada del terme delmer amb els elements orogràfics que el limitaven, enumerant cims, cursos d’aigua, camins, colls de muntanya, carenes, arques, etc. i indicant, també, quines vil·les s’havien inclòs en aquest districte.
La legislació establia obligatòriament que l’església havia de tenir un patrimoni i exigia un mas o casa per al clergat junt amb les donacions, fetes pels fidels, de predis, peces de conreu, horts, vinyes, olivarets, etc., amb detall del nom dels donadors i de la situació i extensió dels terrenys. Per al manteniment de l’església i el clergat s’aplicaven, sobre les collites de la ruralia, els delmes i les primícies que, recaptats anualment, es repartien a terços entre el bisbe, el clergat i l’ardiaca, aquest, en concepte de manteniment de l’església i, també, per donar caritat als pobres. A més, també es rebien les oblacions dels fidels amb motiu dels batejos, casaments, funerals, enterraments, i altres sagraments i serveis administrats. També el clergat en concepte de
servitium episcopale pagava uns censos anuals a la seu i, a més, la tercera part dels rèdits (terços) obtinguts per l’església amb les rendes de les seves propietats i una quantitat pel crisma i el sínode. Finalment el clergat rural s’havia de fer càrrec de la
parata o dret d’hostatge a favor del bisbe quan aquest feia la visita pastoral. També quedava sacralitzat l’espai exterior de l’església en procedir-se a la benedicció dels seus murs exteriors i del cementiri adossat, la qual cosa donà lloc que, més tard, aquest espai s’anomenés sagrera o cellera, la qual ocupava una zona rectangular a l’entorn del temple d’unes 30 passes que comprenia el cementiri i altres edificacions. El seu límit era, a vegades, assenyalat amb creus o murs de pedra. La sagrera, a partir del segle XI, es convertí en un espai d’immunitat eclesiàstica on no podia haver-hi violència amb risc d’excomunió per als infractors i es transformà en una salvaguarda per a les persones, els magatzems i habitacles del seu interior, als quals s’aplicava un cens anual a favor de l’església. Resumint, podem dir que els territoris units a la
basílica de Sant Martí molt abans de l’any 887 estaven habitats per diverses comunitats de pagesos que decidiren unir-se per aixecar un temple preromànic, molt abans de la data indicada, i que quan el bisbe aplicà la regla, prevista en el citat concili, beneficiant els seus canonges, ja deuria fer anys que s’havia estructurat i estava en funcionament el citat territori delmer.
l
