LA RECAPTACIÓ DELS DELMES I PRIMÍCES A CASSÀ DE LA SELVA, SEGONS L’ARXIU DE JOAN GRUART I VILALLONGA.
Els 53 documents examinats de l’arxiu del Sr. Joan Gruart i Vilallonga, van des de l’any 1816 fins a l’any 1839 i fan referència, els primers, a la família Ribot – Maymir, de Cassà de la Selva. Ens fan saber que el marit de la Sra. Maria Maymir, en Josep Ribot, sastre de Cassà de la Selva, per motius que no són aclarits i segur que tenien a veure amb la Guerra de la Independència o del Francès (1808-1814), va ser expatriat de la vila de Cassà i morí, el 18 de juliol de l’any 1809, a la parròquia de Sant Cebrià de Lledó (Els Metges), on va ser enterrat. Així ho justifica el Certificat de defunció que el rector d’aquella parròquia, el reverend Miquel Faras, estengué el 3 d’abril de 1816.
Sabem també, pels documents indicats, que l’únic fill d’aquest matrimoni, l’Ignasi Ribot i Maymir, en començar la revolta contra l’ocupació francesa es presentà voluntari, a primers de juny del 1808, entrant en una Companyia de Miquelets que es formà, de manera espontània, a Cassà de la Selva per a combatre l’enemic francès. Aquestes companyies quedaren absorbides posteriorment per l’exercit regular i el valent voluntari anà a parar finalment al Segon Batalló del Regiment d’Infanteria de Fernando VII.
Mercès a les gestions i peticions de la seva anciana mare, de 67 anys edat, que es trobava en una situació econòmica totalment precària i desesperada, juntament amb els informes fets per l’Ajuntament, el Jutge i el Rector de Cassà, dirigides al Governador Provincial, s’aconseguí que el seu únic fill fos llicenciat per l’exèrcit el 26 de juliol de 1819.
En el document de llicència es fa constar que Ignasi Ribot, tenia la graduació de Sergent Primer dins la Companyia de Granaders del Segon Batalló del Regiment d’Infanteria de Fernando VII amb plaça a Barcelona, des del 15-11-1818, i que en la seva Cèdula de Serveis hi constava l’augment de temps acumulat que totalitzava els 16 anys, 9 mesos i 2 dies, fent ressaltar les accions de Guerra següents: Va patir el segon setge sobre la plaça de Girona; A Hostalric, la nit del 12-5-1810, va ser fet presoner de guerra i, posteriorment, es va escapar; es trobava a Cervera en la rendició dels francesos, fortificats dins la Universitat d’aquella població; també, lluitant contra els francesos es trobava a Vallfogona el 23-02-1813; a Ribes durant el mes de maig i a Sant Privat a l’octubre del mateix any; també formà part de l’expedició feta a França durant l’agost de 1815. Va ser condecorat l’any 1817 per l’exèrcit, amb la distinció de la Creu del Primer Exèrcit que va ser creada per R. O. del 26-1-1817 per premiar els components del Primer Exèrcit comandat per General Francesc Copons i Navia, durant els anys 1813-1814.
Finalment, després de ser llicenciat per l’exèrcit, tornà a Cassà de la Selva aportant l’import de les pagues que li corresponien en acabar el servei militar. Cal suposar que els penosos problemes econòmics suportats durant aquests anys, per la seva mare, s’acabaren i, finalment, aquesta pogué gaudir dels ajuts necessaris i recuperar la normalitat econòmica, mercès a la protecció del seu fill, fins al final dels seus dies.
La resta de documents fan referència a les recaptacions dels Delmes i les Primícies que tots els propietaris de terres, dins la parròquia de Cassà de la Selva, estaven obligats a pagar anualment al Capítol de la Catedral de Girona.
Breu descripció històrica sobre els Delmes i les Primícies.
Nota: resum de les consultes fetes dels treballs sobre delmes de Germà Colón Domènech, Els delmes del Bisbat de València; Xavier Puigverd i Gurt, La introducció del Delme a la Marca Hispànica; Elvis Mallorquí i Garcia, La casa del Delme de Fortià.
El Delme (decima) era una taxa que gravava els productes de la terra i anava destinada inicialment a l’ajut i manteniment de l’Església cristiana per part de la comunitat dels seus fidels. Es fonamentava en preceptes bíblics i la seva percepció s’inicià a la Gàl.lia en època merovíngia i, de forma definitiva, quedà imposada per la legislació carolíngia. La seva aplicació començà a finals del segle VIII quan l’autoritat carolíngia convertí els territoris de cada església en districtes fiscals sota el control episcopal amb la finalitat d’ingressar el delme a les arques eclesiàstiques.
Anteriorment, a l’època visigòtica, sembla que no s’aplicà la percepció d’aquesta tasca i això es constatable mercès a les actes de diversos concilis hispànics on s’indica que les ofrenes i rendes provenien de les terres tingudes en propietat i, el seu rendiment, era per donar suport de la nova infraestructura eclesiàstica.
La monarquia carolíngia, des del primer moment, va propiciar una política d’enfortiment i control de la institució episcopal. Les primeres referències al delme, com a percepció institucionalitzada a les diòcesis de la Marca, daten de la segona meitat del s. IX. A la diòcesi de Girona, concretament, el 24 de novembre del 887, el bisbe Teuter dotà la canònica de Santa Maria de la Seu i de Sant Feliu amb els delmes i ofrenes de 14 esglésies de l’entorn de la ciutat gironina, entre elles la de Sant Martí a prop de Perles (Cassà). (“omnes ecclesias cum decimis earum vel cum oblationibus ibi advenientibus”). El document es fonamentava en les disposicions del concili de Nicea (any 325) com a font legal de la potestat del bisbe damunt esglésies i delmes (“sicut constitutum est in sancto Niceno concilio et in aliis plurimis conciliis ut omnes basilice atque decime in potestate episcopi sunt”).
El Delme començà a ser obligatori, de forma progressiva, a mesura que anà creixent el nombre d’esglésies i s’anà delimitant el seu territori, convertint-lo en un districte delmer. L’instrument bàsic per a la seva aplicació va ser l’acta de dotació i consagració dels nous temples, ja que en ella s’especificaven, de forma força precisa, els límits del districte delmer detallant les vil.les i vilars on s’aplicaria la recaptació dels delmes i primícies. D’aquesta forma, a partir del darrer decenni del segle IX, les esglésies que s’anaren consagrant junt amb el territori de les vil.les i vilars incorporats entraven en l’obligació de pagar del delme eclesiàstic.
Queda evident que l’aparició del Delme dins la Marca Hispànica és la continuació d’un procés exportador de la taxa que, des dels primers temps carolingis, percebia l’església dins l’estat Franc. La dependència de la futura Catalunya, en els seus inicis, de l’Imperi Carolingi convertí els territoris de la Marca meridional en el camí d’introducció del delme a la península Ibèrica.
No sempre la quantitat recaptada era del deu per cent de les collites anuals. La pràctica més comuna era la de descomptar un percentatge determinat del total de les collites sense tenir presents les inversions i despeses necessàries (llavors, eines i feina) per a arribar a fer produir la terra. Això va fer del delme una càrrega feixuga per a la pagesia i una font d’ingressos primordial per a l’Església. Amb el temps, però, els delmes experimentaren un procés de secularització i molts passaren a mans de senyors laics per compra, arrendament, establiment quasi-emfitèutic, o com a compensació d’algun benefici concedit a l’Església. Aquesta important font d’ingressos també va ser cobejada per la monarquia. Jaume I n’organitzà minuciosament el seu cobrament al Regne de València.
A Castella, Ferran III, aconseguí del papa la concessió de les tercias reales (2/9 del delme) en compensació al procés reconqueridor sobre els musulmans. Els Reis Catòlics obtingueren igualment del papa la concessió permanent d’aquestes tercias per a tots els seus regnes (terç delme als Països Catalans).
El caràcter obligatori del Delme no s’avenia amb els esperits liberals del segle XIX i les corts del Trienni Constitucional (1821-1823) reduïren els delmes a la meitat. La reacció absolutista (1824) els restaurà novament, però, l’any 1837 els delmes foren declarats propietat de l’estat; els aboliren de dret però es mantingueren i la meitat de llur producte fou dedicat a les finances públiques mentre que, l’altra meitat, anà per al sosteniment del clergat. L’any 1839 hom acordà novament de reduir el delme a la meitat i, finalment, la llei de 31 d’agost de 1841 anul·lava de fet tots els delmes i els substituïa per la “Contribució de Culte i Clero”.[1]
Nota: En una acta feta en motiu d’una visita pastoral a l’església de Sant Martí de Cassà de la Selva, sense que hi consti la data, es fa referència a la recaptació de la Dècima, diu així: “Dictis vero Sacrista et Ebdomedarii jurati me dixerunt que la dècima se reb ab la primitia y pagas, e de deset dues, rebatuda la llavor, lo qual lleva la Pabordria de Cassà de la Seu de Gerona ja prestat lo Delma y Primitia, sen trau per la Primitia la vuytena mesura y aprés de dita partió de Primitia se partex, ço és: la meytat resta a la dita Pabordria, l.altra meytat entre els tres curats per iguals pars de tot, e los pagesos per las llevors trauen de cent mesures que cullen deu, y la llevor y posen per consuetud que tenen segons diuen antiquíssima, ço és que ans de pagar Delme y Primitia trau les dites deu mesuras de quiscun centenar”.
************
La resta de documents de l’arxiu, fan referència al període final de la percepció d’aquesta taxa eclesiàstica a Cassà de la Selva i ens mostren la seva evolució durant els anys 1835 al 1838, fent-nos saber com es feia la seva recaptació o recol.lecta i quin va ser el rebuig generalitzat, en aquests darrers anys, per part dels afectats que s’oposaren a aquest onerós gravamen dins el nostre terme municipal. Cal recordar que aquesta taxa es venia pagant des de feia 950 anys i que s’inicià la seva percepció a mitjans del segle IX. Per tant sabem com va començar i, també, quin va ser el seu final, ens falta la informació intermèdia sobre aquest llarguíssim període temporal.
És a partir del l’any 1826 que l’Ignasi Ribot retorna com a protagonista a la documentació comentada. En Francesc Fornells, procurador general del Il.lustre Capítol de la Catedral de Girona, dirigí un escrit (doc. 5) a Ignasi Ribot en el qual li comunicava que s’havia pensat en ell per al càrrec de col.lector del Delme de la parròquia de Cassà de la Selva i que si ho acceptava creien que això li podia ser de gran utilitat, manifestant-li també que tenien d’ell bons informes facilitats pels canonges Delgar i Aulet.
El doc. 6 ens fa saber que l’anterior col.lector del Delme, a la nostra població, era el Sr. Martí Dausà i en motiu de la seva precària salut, per a fer la col.lecta de l’any 1826, els Srs. Canonges, havien nomenat a Ignasi Ribot, per a substituir-lo, demanant-li que li entregués els documents necessaris per a fer la recaptació del Delme i, a més, que l’informés i li donés les instruccions pertinents per tal que pogués desenvolupar aquesta tasca amb la major eficàcia.
A la documentació rebuda pel nou col.lectador (Doc. 7) s’indicava que, a Cassà de la Selva i dins el seu terme, era d’estil i llei condonar per l’Il.lustre Capítol de Canonges de la Seu de Girona, com a Senyors del Delme, solament en forment i mestall, que de cada 10 quarteres se’n delmessin solament 9 quarteres, seguint i posseint fins a arribar als 10 quartans, i aquesta gràcia era pel treball de transportar el gra a les cases per on passava el col.lectador a recollir-lo.
També s’especificava que en la vila i el seu terme es pagava Delme i Primícia, dels següents productes: Forment, mestall, faves, veces, ordi, civada, espelta, blat de coure, blat rodonell, cànem i raïms; D’aquests darrers, solament, els de les sarments sense asprar. Sobre el bestiar es percebia el Carnalatge de xais, cabres i demés espècies d’animals que en cada casa, entre Sant Miquel de setembre i Sant Miquel de maig nasquessin, com a mínim, el nombre de 10 animals de cada classe. El Delme del Carnalatge era d’estil recollir-lo per Setmana Santa.
Del Delme General i Terratinents es pagaven de 8 quarteres i mitja, una, i de la recaptació total en corresponien als reverend Rectors, com a Primícies, una de cada 8 quarteres arreplegades.
Dins del terme municipal s’aplicava dins el territori del veïnat de Les Serres el següent pagament de Delme i Primícia: De cada 11 quarteres, una era per al Delme que s’unia al Delme General, del qual continuaven, els reverends rectors, percebent de cada 8 quarteres, una quartera de Primícia.
També s’especificava que el Delme del Clot d’en Barnés o Coma d’Aranya, assenyalat per termes, pagava de Delme i Primícia, de cada 8 quarteres i mitja, una. I als reverends rectors, els corresponia la meitat d’aquest Delme.
Pel que fa al Delme del veïnat de Verneda, es pagaven de Delme i Primícia, de cada 8 quarteres i mitja, una. Del que s’arreplegava, el Delme, era per als reverends rectors de 4 quarteres una, corresponent a Primícia.
Donades les parts corresponents als reverends rectors, de la resta del Delme s’havien de donar de cada 9 quarteres una al Real Novè[2] i el restant quedava tot a favor de l’Il.lustre Capítol de la seu de Girona.
Resumint, dins el territori municipal hi havia terres que tenien un tracte especial pel que feia a la recaptació del Delme: La regla general era que dins el territori de Cassà pel que feia al forment i el mestall s’havien de delmar 9 de cada 10 quarteres, sent la diferència en compensació a les tragines d’aportar el gra als diferents punts de recollida del Delme; el veïnat de Les Serres pagava una onzena part del total de la collita; El territori del clot d’en Barnés pagava de cada 8,50 quarteres una de Delme; I també el veïnat de Verneda tenia el mateix tracte o sigui de cada 8,50 quarteres una era per al Delme. Veiem també que els Domers o Rectors de la vila rebien una part del Delme, anomenat en aquest cas Primícies, consistent en una vuitena part del Delme General recollit (mitja Primícia), exceptuant el que s’arreplegava del Clot d’en Barnés que, en aquest cas, la Primícia, era la meitat del Delme recollit. Un cop deduïdes les Primícies del Delme General de la resta, se n’havia de pagar la novena part al Real Novè i el que quedava ho percebia l’Il.lustre Capítol de la Seu de Girona. Cal suposar que els responsables de col.lectar el Delme percebien també el redelme o percentatge sobre la recaptació en compensació de la feina feta i també els traginers que traslladaven el gra recollit a Girona o al Graner que hi havia dins la Cellera de la pròpia població.
En el doc. 8, del mateix any 1832, es completaven les instruccions de com s’havien d’aplicar les recollides en els diferents territoris del terme municipal i s’havia de fer constar les relacions detallades de les Primícies i la part percebuda pel Real Novè. També calia fer una relació de les persones que no havien pagat Delme amb promesa de pagar-lo l’any següent.
Pel que sembla les recol.lectes corresponents als Delmes fetes fins l’any 1835 no van tenir cap incidència, llevat d’alguna persona que manifestava que el pagaria l’any següent.
Cal fer esment que, precisament, a l’any 1835 entraren en vigor les Lleis de Desamortització de Mendizábal. Aquestes lleis propiciaren l’alienació, gairebé total, del patrimoni de l’església, les confraries, obres pies i santuaris, béns propis i comunals dels ajuntaments, de la beneficència, de la instrucció pública i tots els béns que formessin part de mans mortes, etc. que passaren a ser nacionalitzats per part de l’Estat i, posteriorment, es subhastaren lliurant-los al millor postor; aquesta operació va permetre un important sanejament i amortització del Deute Públic estatal que es trobava en una situació d’ofec desesperant. Durant l’època de Mendizábal es suprimiren tots els convents masculins, exceptuant els escolapis i alguns hospitalers i també un bon nombre de convents femenins. Dins el Principat de Catalunya es tancaren i exclaustraren 193 convents i tots els béns d’aquests estaments eclesiàstics passaren a l’Estat, el qual en reglamentà la seva venda, destinada al sanejament indicat. A Cassà de la Selva la desamortització afectà a 87 finques amb un total de 1.452 vessanes que foren venudes, per un total de 2.847.000 Rals, a hisendats, comerciants i fabricants, tant de la vila com forasters.
Van ser uns temps convulsos en que una bona part dels habitants del país mostraren obertament el seu anticlericalisme. Això és manifestà amb més contundència a les poblacions on hi havia convents ja que la majoria van ser assaltats i espoliats per grups incontrolats que malmeteren, sense miraments, les obres d’art que contenien i també els preuats documents històrics que s’havien custodiat des de temps immemorials.
Els documents corresponents a l’any 1836 donen fe que hi ha moltes persones que desitjaven treure’s del damunt la feixuga càrrega dels Delmes.
El Sr. Ignasi Ribot comunicava al procurador del Capítol, Sr. Fornells, que havia rebut avís del Comandant d’Armes, de Cassà, que fes saber als Srs. Canonges d’aturar la col.lecta del Delme ja que l’ambient, a nivell local, era de que si es recollia gra del Delme i el portaven a Girona, el col.lector i els qui l’ajudessin a portar-lo serien assassinats i morts en el mateix moment que fossin localitzats. Recomanava als Canonges que prenguessin altres diligències a fi que es pogués recollir el Delme més endavant. També indicava que el Sr. Dausà li havia lliurat els documents necessaris per a recollir el Delme i que li havia indicat la forma de fer-ho. Donava notícia de que el graner, dins la vila, estava preparat. Per tant, manifestava que, de moment, quedava suspesa la recollida del Delme fins a nou avís, segons determinessin els Srs. Canonges.
La resposta immediata va ser que no anés de pressa a fer la recol.lecció del Delme per tal de no alarmar els pobles veïns. La resposta per part d’Ignasi Ribot va ser que havent parlat amb el traginer Trias, aquest manifestà haver rebut amenaces en el sentit que si arreplegava gra del Delme li cremarien el carro i les mules. També per part d’en Trias sabia que li volien posar a la porta de la seva casa un pasquí que consistia en un plat i un ganivet amenaçant de degollar-lo. La recollida del Delme s’havia de fer buscant una nova via.
També es ressaltava que per vox populi és deia que no es pagaria Delme i que feia vuit dies que havien plantat un pasquí a la Plaça dient que qui s’atrevís a Delmar seria mort. Ho firmava Joseph Rupiol, col.lector dels pobres. S’indicava, també, que el graner estava en condicions i es donaven les xifres pagades per la seva reparació.
El Sr. Fornells envià una missiva a l’Ignasi Ribot, comunicant-li que els masovers del mas Pagès, mas Falgueres i mas Maltroch ja havien batut i que es podrien arreplegar unes quantes quarteres del Delme i que mirés de recollir-lo.
Bé, durant tots els mesos de juliol i agost hi ha diversos comunicats entre l’Ignasi Ribot i el Procurador Fornells sobre la forma d’anar recollint el Delme i veient-ne les dificultats, els Srs. Canonges, feren diverses gestions i contactaren amb el Governador provincial per tal que manés a la Justícia actuar amb responsabilitat. Finalment, després de les gestions fetes, hi ha notícia que el Comandant de la Guàrdia Nacional comunicà que es donaria auxili al Col.lector del Delme i que, en compensació, els Canonges cedirien la quarta part del Delme a la Guardia Nacional, ja que si el govern ho manava s’havia de pagar el Delme.
Amb l’ajuda de la Guàrida Nacional l’any 1836, 1837 i 1838 s’aconseguí recol.lectar una bona part del Delme, segons consta en els corresponents Llistats que formen part de l’arxiu. Pel que fa a la percepció del Carnalatge consta que aquest es feia només sobre l’aviram i que la majoria dels masos, anualment, pagaven un parell de pollastres. També hi consten les partides que es pagaren a la Guàrdia Nacional que és anomenada, en els documents, amb el nom de Cristins. Per tant, tot i que a l’any 1837 els Delmes foren declarats propietat de l’Estat i que tant sols la meitat s’aplicaren al clergat, a Cassà, es continuaren recaptant fins el 1838, segons consta en els llistats, això sí, cedint a la Guàrdia Nacional les quantitats corresponents. Recordem que l’estat, l’any 1839, com a nou propietari del Delme, el reduí a la meitat i que a l’any 1841 foren anul.lats els Delmes i substituïts per la contribució indicada de Culte i Clero.
Aquesta documentació ens ha permès saber com es tancà en el nostre municipi la qüestió de la taxa dels Delmes i les Primícies, pagada, al llarg de les centúries per tots els propietaris de terres i immobles del terme municipal, la qual, tot i la seva importància, ha passat sempre desapercebuda a la documentació històrica que s’ha publicat referida al nostre poble.
Un sincer agraïment per a l’amic Joan Gruart i Vilallonga que em permeté la consulta del seu arxiu i també pel valor històric en la qüestió dels Delmes i Primícies a Cassà de la Selva i el seu terme municipal, donant raó de com es feia la col.lecta del Delme en els darrers anys de la seva aplicació.
[1] Veure: Xavier Puigvert.- Introducció del Delme a la Marca Hispànica, pg. 117 i següents. Germà Colon Domènech.- Delmes del Bisbat de València.
[2] Real Novè. Concessió feta pel Papa als Reis Catòlics sobre la novena part dels Delmes recaptats. Per tant el Real Novè o el seu arrendatari percibien anualment una part del Delme en nom de la Corona.
