CAN TRINXERIA (I) ELEMENTS PATRIMONIALS: EL MOLI*
El 1867 el senyor Josep Güito i Vall-llovera, home immensament ric de Cassà, propietari de Can Llach de Romanyà amb 2.329 vessanes, no té hereu, només pubilla, la Dolors Güito i Genover; per aquet motiu busca un bon marit per la seva filla. Aquest serà Marcial de Trincheria i de Bolós (1838-1898), advocat i de bona família de Olot, que se incorpora a la societat cassanenca com administrador del patrimoni del sogre; s’inicia així la saga Trincheria de Cassà; amb la Dolors tenen un fill, en Josep de Trincheria i Güito (1868-1924). Aquest és el que fa les reformes de la casa de la Coma, en realitat eren tres casa que uneix, deixant la casa tal com la coneixem avui.
Una casa d’estil entre el neomedieval i el neogòtic i el moli de vent del jardí d’estil neoàrab, tot neo, ua barreja d’elements de ciment i guix que volen donar una imatge de la pompositat i poder de la família en aquell moment; és la moda de finals del segle XIX. Josep de Trincheria encarrega al seu cosí, l’arquitecte Josep Balet, la reforma, acabada el 1897.
El Molí de vent construït el 1893 es un dels elements característics de la casa; la torre ornamentada en estil neoàrab té una alçada de 10 metres; la maquinària, d’un diàmetre de 4 metres, amb 8 pales, dissenyat i fabricat per Antoni Planas Mundet (Serreta) amb tipus de rotor vertical, sistema d’orientació per pala (governall) i amb cigonyal i excèntrica, té una potencia estimada de 240 watts, i disposa de un dipòsit per acumular aigua. Situat al jardí de la casa, sobre el pou de la finca, i amb la moderna finalitat en el seu moment de donar aigua corrent a la casa i també aigua per el hort.
Des de 1970 la maquinaria està travada i en desús; la torre va ser restaurada en la primera intervenció de la casa l’any 2012. La part mecànica presenta una sèrie de degradacions pròpies de haver estat 50 anys parada i a la intempèrie; de ben segur, ara, que som tan primmirats amb la seguretat, (informes de l’enginyeria municipal), aquesta andròmina de mes de 1.500 kg a 14 metres d’alçada, sobre la majoria de actes que es fan a l’aire lliura a Cassà, és un perill latent.
El any 2019 el GREC va encarregar un pressupost per la seva restauració a la firma especialitzada Molins de Vent Tarragó de Montblanc. El GREC a fet la seva feina, la resta queda pendent.
CAN TRINXERIA- (II) LA FAÇANA escultures de ENRIC CLARASÓ
El 1897 Josep de Trincheria i Güito (1868-1924) contrau matrimoni amb Adelina d’Azua i de Pastors, desprès de uns fets molt rocambolescos, propis de un vodevil de Santiago Rusiñol (gent de bé- el que diran), provocats pel pare del nuvi, Marcial de Trincheria i de Bolós (1838-1898) que fa fracassar la cerimònia matrimonial al maig de 1897; no serà fins el 30 de setembre quant es pot celebrar el casament.
Per aquesta unió matrimonial, Josep de Trincheria adequa el que serà el domicili conjugal, seguin la moda de aquells anys i d’acord amb el estatus social dels contraents. La casa ha de tenir una aparença i pompositat que reflecteixi la importància i poder de la família. Per això encarrega al arquitecte Josep Balet dissenyi una façana en un estil de grandesa, entre el neomedieval i el neogòtic. En un primer moment podríem pensar que es una construcció propera al “cartó pedra”, però la realitat es que es una construcció que reflecteix la moda de aquell moment, aquí rau la seva importància, una edificació típica dels últims anys de segle XIX.
Josep Balet encarrega a Enric Clarasó Daudí (1857-1941), important escultor modernista, un dels fundador del Cau Ferrat de Sitges, i membre de la tertúlia Rusiñol-Casas-Clarasó. En els arxius de Clarasó trobem un document que diu “estàtues i decoració d’una façana a Cassà de la Selva” amb aquesta constatació la façana assumeix una categoria important dintre el modernisme del principat.
Dels exemplars escultòrics de la façana, hem de destacar la gran balconada que vol ser una al·legoria de Cassà, amb una lectura de dreta a esquerra: un patge tocant la trompa de caça; dintre uns elements vegetal, dos gossos persegueixen a una llebre (si llebre que no conill) que dona una elegància al conjunt. El balcó circular amb la grafia 1897 en xifres romanes; un Sant Jordi i el drac, que per la seva qualitat plàstica i simbòlica poden situar-lo en el mes pur estil modernista.
El gran balcó representa a Cassà i el balcó circular representa Catalunya.
Les tres escultures de la part superior del edifici a mode de una barana de balustres busquen les línies verticals decoratives de la façana. Tres estàtues, un burgés amb la bossa, un polític amb l’escut i un picapedrer amb la maceta, en acosten al realisme historicista del modernisme català.
CAN TRINXERIA (III) – LA VITROFONIA
L’interiorisme de la Casa Trinxeria intenta transmetre un estil de grandesa historicista del modernisme català, entre el neomedieval i el neogòtic.
Les vitrofonies són calcomanies? sí i no; sí perquè tenen el mateix sistema d’instal·lació i no perquè el resultat que pretenen aconseguir les calcomanies comuns es la de una vida efímera, mentre que la vitrofonia pretén perdurar en el temps.
Sempre he dit que aquestes calcomanies/vitrofonies eren molt lletges, és el meu criteri, molt personal, no serà ara que canvi de opinió; dic això, i com a conseqüència de aquesta lletjor amb el temps es varen destruir casi totes les instal·lacions existents; per aquesta circumstància, les poques que han sobreviscut, tenen molta importància per la seva raresa; és això, ser les úniques supervivents de una época passada.
Les vitrofonies de can Trinxeria de 1897. Son impressions litogràfiques que imiten el vitrall, que podien ser fàcilment adherides als vidres. Els subministrava l’empresa irlandesa McCaw, Stevenson & Orr, sota la referència “Glacier – Decoración de Ventanas” i la venda era per catàleg.
Aquestes imitacions de vitrall han estat totalment menyspreades pels vitrallers, lògicament, també pels historiadors de l’art. A dia d’avui, la conservació d’aquestes delicades peces decoratives és tan insòlita que s’ha hagut d’estudiar-les i conservar-les. La fragilitat del producte ha portat a la pèrdua de la major part dels exemplars instal·lats en seu dia. Les de can Trinxeria, amb el micreclima de la sala on han estat els últims 126 anys, poca llum, poca variació de temperatura, humitat regular i cap renovació decorativa son les causes que els han preservat de la seva destrucció.(1).
Les vitrofonies de can Trinxeria són avui uns dels pocs exemples supervivents arreu d’Europa i que encara conserven gairebé intactes i representen l’esperit i la moda d’una època pesada. Apart de ser un producte ostentós, també representava la modernitat dels nous productes decoratius
(l) La ultima reestructuració de usos de can Trixeria, no afavoreix gents aquestes vitrofonies. Si comparem les fotografies fetes l’agost del 21, amb l’estat actual veurem cert grau de deteriorament. Es urgent retirar-les i conserva-les abans que passi algun accident de trencament de vidre o rascadures; i això esta al caure.
CAN TRINXERIA (IV) LES PINTURES DECORATIVES MURALS.
Es desconeix el autor o autors de les pintures, només hi ha una inscripció en la part baixa del arrambadís de la habitació on actualment hi ha el Jutjat de Pau, es podia llegir “Pedro Teixidor, 1889, Gerona” aquesta inscripció no ens dona cap pista, al contrari ens desorienta dons la construcció de aquesta cambra es de 1897, segurament es tracta de un error en el any i és de 1899. El que si podem assegurar és que les pintures en general son molt semblants a les existents encara a Can Peix del Firal i a Can Frigola.
El més fàcil seria donar l’autoria a en Benet pintor (Benet Casabó Suñer, Caldes de Malavella 1881- Cassà de la Selva 1953); encara que seria possible, no és probable, doncs a les pintures -ens agradin o no- se’ls detecta una mestria i professionalitat que Benet amb 19 anys encara no posseïa; ans al contrari, el més segur és que Benet s’inspirés en aquestes pintures per realitzar la seva obra en moltes cases de Cassà.
La tècnica pictòrica aplicada, quasi en la totalitat de les pintures, es al tremp de cola (al fresco), sobre un arrebossat de calç i sorra i acabat amb un lliscat de guix, per poder fixar fàcilment la imatge a la paret.
La pintura que sorprèn mes, per el seu estil diferent a la resta i personalitat pròpia es la del “El Puente de Triana” sobre el riu Guadalquivir i la Giralda al fons, precisament en la estança en la que hi havia la capella. El pont de Sevilla va ser inaugurat el 1852, construït en ferro i dissenyat per Gustav Steinacher i Fernando Bernadet a partir del disseny del Pont Carroussel de París; interpreto que volien representar la modernitat del moment, capella i modernitat ?, pot ser aquesta estança era inicialment un despatx per rebre els masovers i despatxar assumptes legals del advocat Marçal de Trincheria, de aquí la intencionalitat de mostrar modernitat.
Les pintures de la sala principal del primer pis, un trampantojo total, que busca la solemnitat, també imatge de la pompositat de la família, el concepte que he repetit diversos dies de “cartó pedra” hi es present.
La actual sala que ocupa Promoció Econòmica, es la de una decoració més delicada, les sanefes de motius florals i vegetals combinats amb una geometria repetitiva donen una sensació de tranquil·litat i confort al conjunt.
La volta de la habitació del despatx del Jutjat de Pau, en paraules planeres, esta fatal, si no se fa una intervenció d’urgència les pintures seran irrecuperables.
Els mosaics hidràulics son de Butsems & Fradera de Sitges, empresa fundada el 1856, aqueta empresa era una de les subministradora habitual de Puig i Cadafalch, Domènec i Montaner, Gaudí i la majoria de construccions modernistes de Barcelona.
CAN TRINXERIA (V) ELS SEUS HABITANTS: Patrimoni i casament – Matrimoni de conveniència: MARCIAL DE TRINCHERIA I BOLÓS – DOLORS GUÏTO I LLACH
L’any 1811 Josep Güitó i Llach, hereu de can Llach de Romanyà, es casà amb la seva cosina germana, Francesca Vall-llovera i Llach, (filla de can Vall-llovera de la Plaça de la Coma) de aquest matrimoni nasqueren tres filles: Dolors, Clara i Concepció.
Ja des de 1750 els propietaris forestals Llach de Romanyà tenien casa a la Plaça de la Coma, el 1782 al casar Josep Güitó pagès de Romanyà amb la pubilla Rosa Llach de can Llach, la nissaga Llach dona pas a la dels Güito.
L’any 1864 en Josep Gúitó tenia a la plaça de la Coma tres cases confrontades a la Coma, seria la actual superfície de Can Trinxeria d’avui.
El propietari forestal, terratinent i home molt ric Josep Güitó, te molt arrelada la idea de concentració de bens en la pubilla, per això el 1867 busca un bon partit per la seva filla. Així troba a Marcial de Tincheria i Bolós, advocat, fill de la important família d’hisendats d’Olot, amb mes noblesa que patrimoni, per aquet fet convenen el matrimoni de Marçal i la Dolors Güitó.
Marçal de Trincheria se encarregarà de la administració del bens del sogre i també de donar descendència. El 1868 neix Josep de Trincheria i Güitó, hereu de la hisenda Llach-Güito, a partir de aquest moment serà la nissaga Trincheria.
Dolors Güito morí durant el tercer any de matrimoni i Marçal es casà en segones núpcies l’any 1871 amb la seva cunyada Clara amb la qual va tenir 4 fills: Lluís, Marçal, Ramon i Concepció. No obstant això, l’avi amb aquesta idea tan arrelada de preservar el patrimoni, fa hereu universal el seu net primogènit, Josep de Trincheria i Gúitó.
Nota.- Macial de Trinxeria i Bolós, es important per una apart per donar descendència als Güitó, exercir com advocat a Girona, va escriure i edita el llibre “LIGA ADUANERA HISPANO PORTUGUESA” editat el 1893 per la impremta de Pablo Puigblanquer de Girona. Edició de luxe. (de això també en parlarem un altre dia)
CAN TRINXERIA (VI): Blasons o calés – Capítols matrimonials: JOSEP DE TRINCHERIA I GUÏTO – ADELINA DE AZUA I DE PASTOR
Una historia d’amor en un context advers. Era un matí lluminós del mes de maig de 1897, l’església Basílica dels Sants Màrtirs Just i Pastor de Barcelona tota engalanada, la gasetilla dels “eco de societat” de Barcelona havia anunciat un casament de “alto copete”; els invitats estaven esperant, tots empolainats, enjoiats i vestits de festa amb les seves millors gales, alguns havien llogat la vestimenta per la ocasió, les calesses i berlines amb els seus cavalls estaven aparcats a la Plaça de Sant Just i al carrer d’Hèrcules, anaven tard. Unes hores abans en una notaria s’havien de firmar uns capítols matrimonials; en aquell moment els Trincheria ensenyen el seu important patrimoni, els d’Azúa han de reconèixer que apart del bon cognom i de la vellesa i simpatia de la núvia no tenen res; Marcial de Trincheria i de Bolós pare del nuvi, estripa el contracte i prohibeix al seu fill Josep casar-se amb l’Adelina. Se anuncia als invitats que es cancel·la la cerimònia de casament.
En aquests dies de maig de 1897 hi ha un gran terrabastall; les relacions entre pare i fill es trenquen; però el temps va posant les coses al seu lloc, en Josep torna a Cassà i l’Adelina es queda a Girona a la casa Pastors* domicili dels seus avis. En la relació pare-fill dels Trincheria pesa més la figura de l’hereu que impedeix un trencament total; les freqüents visites d’en Josep a l’Adelina reconstrueixen la relació, casant-se sense tanta pompa a Barcelona el 30 de setembre de 1897: final feliç.
Nota.- Però, van ser feliços i van menjar anissos?, dons no, el futur que els esperava es va truncar el 1918 amb la mort del seu únic fill als 19 anys a conseqüència d’una tuberculosi (o potser grip espanyola); Josep de Trinxeria va morir sis anys més tard el 1924 a l’edat de 56 anys, i l’Adelina va morir al 91 anys al 1964 desprès de 40 anys de viduïtat. Els rendiments de les finques de Romanyà ja no donaven ni per el manteniment de la casa.
*Casa Pastors, davant per davant de les escalinates de la catedral de Girona
