L’Ermita de Sant Vicenç d’Esclet està unida a la façana sud-oriental de la masia de Vilabella i ocupa la part baixa d’un edifici d’elevació modesta, de només dues plantes, que té forma de torre rectangular amb la teulada a dos vessants que s’inclinen a llevant i a ponent; sobre aquest darrer, en el seu l’extrem nord-occidental, s’hi aixeca un petit campanar d’espadanya d’un sol ull on hi penja una petita campana; l’edifici pel nord queda unit a la façana de migdia de la masia i a la banda sud s’uneix a un porxo de menor alçada amb una sola teulada inclinada a migdia que té l’entrada pel costat de ponent mitjançant una ampla arcada de mig punt obrada amb rajol massís que dona dins d’un extens patí exterior empedrat i resguardat amb un mur gruixut de pedra que té forma d’ela, el qual protegeix, per les bandes del sud i ponent, la façana de migdia de la masia; l’accés al recinte tancat és, també pel sud, mitjançant un ample portal d’entrada, rematat també amb un arc de mig punt i obrat també amb rajol, que s’alça per damunt del mur que tanca el pati al qual s’hi accedeix per mitjà d’una massissa porta de ferro de dos batents.
La masia té una volumetria important de casa pairal a dos nivells amb planta baixa i pis i teulada simètrica a doble vessant que s’inclina l’un a ponent i l’altre a llevant; perpendicular a l’aiguavés de la teulada, a la part inferior, s’hi obre la porta d’entrada, que té forma rectangular, obrada amb bona pedra treballada, amb una gruixuda llinda a la part superior. En la mateixa vertical en el pis superior, damunt la porta indicada, hi queda una ampla finestra també de pedra treballada que dona llum a la sala i al seu damunt, sota l’aiguavés indicat, hi ha dibuixat un bonic rellotge de sol; a cada banda de la finestra central, a la mateixa alçada, s’hi obren dues altres finestres també treballades amb pedra que deuen donar llum a dues habitacions foranes. A la part baixa, a la dreta de la porta principal, hi una altra porta d’entrada i a la part esquerra s’hi obren dues finestres protegides amb reixes de ferro forjat. Dins del pati, a l’extrem sud-occidental, cantoner i arrambat al mur protector, hi queda un pou de forma circular amb brocal protector i dos pilars de pedra situats als extrems del seu diàmetre que, en el seu temps, deurien aguantar el travesser d’on hi penjava la cúrria, la corda i la galleda; al costat del pou s’hi troba encara un abeurador de dimensions remarcables, també de pedra, obrat d’una sola peça.
Dins el pati, a la façana de ponent de l’ermita, en el primer nivell hi queda, obert a la paret, un ull de bou que dona llum al recinte de l’ermita de Sant Vicenç i a la part superior una finestra, emmarcada amb pedra treballada, dona llum a l’estança del damunt de la capella. A la mateixa alçada, a la façana de migdia, s’hi troba un altre rellotge de sol amb un dibuix molt original. A la capella, abans de la Guerra Civil (1936-1939), s’hi entrava pel pati de la masia, però degut a que a l’any 1936, va ser saquejada i totalment destrossada, quan es va restaurar, després de la guerra, es modificà la distribució interior i s’obrí porta a la façana de llevant i es tapià la de ponent que donava al pati de la masia; també es canvià la posició de l’altar que es traslladà de d’est a oest. Per tant, després de la restauració, l’entrada quedà oberta a la façana exterior de sol ixent on hi ha la petita porta rematada amb un arc de mig punt que dona entrada a la capella. A la mateixa façana, al centre, damunt la porta, en el recinte del segon nivell de l’ermita, hi queda una finestra emmarcada amb pedra. En aquesta façana a mitja alçada, entre la porta i la finestra hi destaquen, a la banda dreta, uns suports de pedra que sobresurten a l’exterior que, tal vegada, antigament serviren per aguantar un petit matacà. La torre que acull l’ermita queda reforçada per múltiples carreus de pedra cantoners, regularment tallats, que lliguen de dalt a baix els quatre angles de la seva estructura primitiva, dos a la banda sud i dos a la banda nord, donant-li una bona solidesa.
La masia té adossat a la façana de ponent un extens porxo que queda obert també a ponent amb un gran arc i a migdia amb un gran portal rectangular. A ponent d’aquest porxo queda una extensa era circular enrajolada amb un reforç de pedra que protegeix i sobrepuja uns pocs centímetres la gran circumferència del seu perímetre; darrera la masia, ocupant tota la façana nord, hi ha també una construcció que deuria correspondre’s amb les antigues corts per al bestiar que presenta una sola teulada inclinada a tramuntana.
Actualment la masia no té aspecte de casa forta ni presenta cap tipus de defensa arquitectònica, llevat del mur que guarda, per la banda de migdia i de ponent, el pati exterior; tampoc no té valls que la protegeixin i en el seu interior no hi ha sitges per a guarda-hi cereals, ni tines, ni dipòsits per al vi, això fa que la manca d’aquets elements entri en contradicció amb l’antiga documentació que des del segle X va indicant l’existència d’una casa fortificada on es recollien els censos en espècie, tant de cereals com de vi, dels masos sota el domini directe del Monestir de Sant Feliu de Guíxols i també de les collites, de producció pròpia, recollides dins les terres del mas Vilabella. Cal pensar que en un moment indeterminat, potser en el segle XIX després de la desamortització, en passar a mans d’un nou propietari, hi hagué una remodelació de l’edifici el qual deuria quedar estructurat d’una forma semblant a la que avui podem observar.
També en fotografies antigues, a la part de migdia, separat uns quants metres del mur que tanca el pati exterior de la masia, hi havia un altre mur, avui desaparegut, de metre i mig d’alçada aproximadament on hi havia l’abeurador. A l’altra banda del mur, també a migdia, queda la zona anomenada el Cementiri.
La masia de Vilabella amb totes les seves construccions adjacents està situada a l’extrem sud d’un esquenall, a 117 m. d’alçada, que té un marcat descens cap a llevant, sud i ponent on hi ha l’extens pla de Vilabella cenyit a migdia pel curs de la riera Cagarella. La situació és prominent i a tot l’entorn s’hi eixamplen els extensos camps del mas Gruart, del mas Frigola, del mas Vilabella i del mas Oller que dividits, en múltiples parcel·les, formen una bonica catifa verda que s’eixampla de forma extensa i que en la llunyania queda cenyida també per la verdor dels boscos de galeria que acompanyen les rieres que limiten i travessen el veïnat.
Els masos mes propers són el mas Frigola i el mas Gruart, situats al nord i al nord-est; a ponent queda el mas Oller dins l’extens pla de Gotarra. El camí principal que va a Sant Vicenç és el de Cassà a Esclet que antigament era denominat camí esglesier o missader de Vilabella a l’església de Cassà; aquest comença en el carrer del Sud i passa proper a diverses masies, el qual fins a l’any 2008 va ser molt dreturer ja que el seu traçat era per can Sacot i direcció sud-oest adreçava, travessant a gual la riera verneda, fins a situar-se al nord de can Canals des d’on continuava en la mateixa direcció cap a can Barnés, can Frigola i Vilabella. Actualment, des de la Creu d’en Domingo, el camí passa per nord de can Cabra i del mas Cristià i surt a can Calonge, del mas Estroc, des d’on continua cap al sud, travessa la Verneda pel passallís, i surt al nord de can Frigola des d’on continua vers migdia; més avall troba un vial a l’esquerra que va a Vilabella i el que segueix dret, cap al sud, arriba al final del veïnat i, després de travessar la riera Cagarella, s’endinsa en el terme de Caldes de Malavella.
En un document del 923 ja es parla del puig de Sant Vicenç i del camí que va a la casa forta de Sant Vicenç (semitario qui pergit ad domum Sancti Uincentii). El puig de Sant Vicenç es correspon amb la petita elevació on hi ha la masia de Vilabella que substituí en un moment indeterminat, possiblement en el segle XI, l’antic nom de la Casa de Sant Vicenç. De Sant Vicenç en resta solament la petita capella adossada al mas i dedicada al sant que ocupa la part baixa de la torre a la qual s’ha fet referència més amunt.
El culte a Sant Vicenç, a Esclet, pels documents coneguts, deuria començar a l’època Carolíngia o abans quan els habitants d’aquesta vil.la foren suficients i prou potents per edificar un oratori o petita capella on es deurien reunir per celebrar els ritus eclesiàstics bàsics, principalment, batejos, matrimonis i enterraments; és lògic pensar que al seu entorn hi existís una petita necròpolis on rebien sepultura els cossos dels difunts que habitaven l’antiga la vil.la. Això es deuria acabar quan es dotà i es consagrà la basílica de Sant Martí a la vil.la de Cassà, a mitjans del segle IX ja que dins el seu districte territorial hi quedà inclosa la vil.la d’Esclet i totes les altres vil.les veïnes. La vocació a Sant Vicenç va continuar viva a Esclet i dins la petita capella cal pensar que esporàdicament s’hi deuria celebrar missa, com a mínim un cop l’any, el 22 de gener, dia en que el sant és venerat en el calendari litúrgic crisità.
Sant Vicenç apareix a la història en època baix imperial romana, l’any 304, quan s’havia instaurat la tetrarquia, en temps de Dioclecià, que fou quan es posaren les bases per a la partició de l’Imperi, amb dos emperadors anomenats Augusts (Dioclecià i Maximià), el primer governaria Orient i el segon Occident; cada august tenia associat un Cèsar per a governar diverses zones de l’Imperi, a orient Galeri (Grècia i províncies danubianes) i a occident Constanci Clor (Gal.lia, Hispània, Britània), per tant, dins l’Imperi es formaren quatre governs simultanis establint una jerarquia entre els quatre emperadors; tenien autoritat suprema els Augusts que eren equiparats a Júpiter, mentre que els Cèsars ho eren a Hèrcules. D’aquesta forma s’aconseguia un control més eficient sobre les fronteres imperials que era on calia resoldre amb rapidesa els sovintejats conflictes invasius que s’hi produïen per part dels pobles bàrbars del nord.
Fou a principis de l’any 303 quan la tetrarquia dictà uns quants edictes exigint als cristians que es sumessin a les pràctiques religioses oficials de l’Imperi i, poc després, exigiren al clergat la realització de sacrificis als déus romans; finalment a l’inici del 304 un nou edicte exigia que tots els cristians de totes les edats i sexe havien de fer col·lectivament sacrificis als déus i que en el cas de negar-s’hi fossin executats. A Hispània després de la publicació de l’edicte, per tal de fer-lo complir ràpidament, fou enviat per l’Emperador Maximià, un Pretor General per a totes les províncies anomenat Dacià que s’establí a Saragossa i des d’aquesta ciutat enviava les ordres als demés Pretors de les diferents províncies. Sabem que a Girona aquest Pretor es deia Rufí i que va fer executar un bon nombre de cristians, entre ells Sant Fèlix.
Sant Vicenç va néixer a Osca al segle III, va ser un religiós hispanoromà que exercia a Saragossa com a diaca de l’ancià bisbe Valeri que era tartamut i no podia expressar-se amb fluïdesa i, per aquest motiu, encaminà Vicenç en l’ofici de la predicació. Dacià va fer empresonar, tant al bisbe Valeri com al seu diaca Vicenç, desterrant el primer i turmentant el diaca que després, carregat de cadenes, va haver de caminar des de Saragossa fins a València; allà ja l’esperava Dacià qui de moment va tractar-lo amb suavitat i adreçant-se a Vicenç li va dir: Els Emperadors de Roma han manat que tothom en el seu imperi conservi l’antiga religió dels Déus i com que tu ets Cristià renunciaràs a aquesta creença i faràs adoració a les imatges que són reverenciades pels Emperadors i després els hi faràs sacrificis.
Sant Vicenç va respondre: Aquests Déus seran teus si així ho vols i dels teus Emperadors i tant ells com tu només adoreu les pedres, les fustes i els metalls que no són res. Tu amb la teva ceguesa continua amb els teus déus que nosaltres els Cristians amb el pare etern, autor de la vida, fruïm de la seva llum i l’adorem i el confessem per Déu així com el seu fill Jesucrist que ens dona remei amb la seva sang.
Dacià li respongué indignat: Home miserable, com goses ofendre amb paraules desmesurades el que és sagrat i és obeït generalment per tot el gènere humà. Has d’entendre, si no ho saps, que o has de morir o has de sacrificar als Déus pel menyspreu que els hi fas.
Sant Vicenç li respongué que es servís del seu poder i de les seves furioses forces ja que el que li manava no pensava obeir-ho ja que Jesucrist era el seu Déu i ell era el seu servidor i no renunciaria a la seva fe ni amb violència ni amb turments ja que la major glòria dels cristians era patir-los.
Llavors Dacià per mitjà dels seus botxins comença a turmentar-lo, el va fer penjar amb les mans lligades desconjuntant-li els muscles i els braços i tenint-lo així penjat li estiraren amb força els peus a fi que tot el seu cos es sentís adolorit per tot arreu. Van assotar-lo cruelment i van esgarrapar-lo amb garfis de ferro com si fossin urpes que li clavaren fins a tocar-li els ossos. Tot i el turment, el Sant, mostrava la seva alegria i mirava cap al cel. Segons Prudenci, Sant Vicenç dirigint-se a Dacià li va dir: desvetlla’t malaventurat imaginant-te noves crueltats, doncs ja veus el poc que valen les que m’has fet fins ara, però t’enganyaràs si penses que em castigues i em dones turment destrossant-me el cos exterior amb tanta força i tanta fúria, ja que tant sols és una gerra de fang que d’una o altra manera acaba trencant-se i destruint-se. Dins meu hi ha un altre home i un altre dins la meva ànima molt diferent del que tu veus i està sencer i lliure i no violable, procura matar-lo que aquell és el que amb tanta alegria sofreix els turments i és el que et menysprea i el que tractes amb tanta confusió i voldries trepitjar-lo amb els teus peus.
Dacià li digué que ja que no volia fer sacrificis als déus que li indiqués on eren els llibres sagrats de l’església per a poder cremar-los. Sentint això el màrtir li contestà que a ell el cremaria el foc infernal. Llavors Dacià manà que comencessin els turments de foc i Sant Vicenç va ser ajagut i lligat en un llit de ferro amb nombroses punxes que se li clavaren en el cos i li van posar foc a sota a poc a poc per tal que el dolor fos més intens. També tiraven sal gruixuda a les brases perquè en esclatar les espurnes de sal punxessin dolorosament el Sant, també li tiraren damunt del cos gotes de greix fos per augmentar el dolor i li aplicaren làmines de ferro roent. Tots aquests turments de foc ja arribaven als ossos de Sant Vicenç. Veient que el turment no el feia canviar d’actitud manà que el posessin dins la part més pregona de la presó, amb un cep entre les cames perquè no podés asseure’s i romangué ajagut damunt de cantells punxeguts de teules trencades que havien escampat en el sòl de calabós.
Segons explica Sant Isidor: Dacià sentint-se confós volia amagar la vergonya que sentia pel que estava fent a Sant Vicenç. De sobte la fosca presó s’omplí de claror i el cep quedà obert i es sentí una flaire suau de roses i flors i una gran multitud d’àngels baixaren a curar-li les ferides i amb cants celestials celebraven la seva victòria. Informat Dacià del fenomen, aclaparat, el tragué de la presó. Quan això fou sabut pels cristians de la ciutat de València, l’anaren a veure apropant-se al llit on jeia, uns li netejaven la sang, altres li besaven les ferides, altres amaraven els seus mocadors amb la seva sang per a guardar-los com a relíquies però, al cap de poc, expirava i la seva vida s’estroncà el dia 22 de gener de l’any 304 dC .
Finament Dacià va ordenar que un mariner de nom Enmorfi s’endugués el cos del Sant mar endins, fins a perdre la terra de vista, i que li lligués una gran pedra al cos i que el tirés al mar. Fet això el cos del Sant Vicenç tornà a la superfície i el corrent el conduí ràpidament a la riba del mar, abans que el mariner tingués tems de tornar a terra. En arribar a la platja els cristians l’enterraren sota la sorra (1.
A l’any 313 els emperadors Constantí i Licini van emetre l’edicte de Milà que permetia novament la llibertat de culte i la restitució dels béns que s’havien confiscat a l’església cristiana. Llavors els cristians edificaren, en honor del Sant, una església a València, on a sota de l’altar principal hi van posar amb veneració les despulles del Sant i sembla que aquesta església és la que hi ha en aquella ciutat i que es troba en el mateix lloc on hi hagué la presó on fou tancat Sant Vicenç. Aquest Sant fou sempre venerat tant a Hispània com en altres províncies de l’Imperi. El dia 28 de febrer de 380, Teodosi promulgà un edicte que declarava el cristianisme religió oficial de l’Imperi i prohibia el paganisme. Foren seguidament clausurats tots els temples pagans i es van suspendre els jocs consagrats als antics déus, com els Jocs Olímpics.
La seva veneració començà a València, Osca i Saragossa, a l’altra banda dels Pirineus va ser venerat a Béziers i a Narbona. A la diòcesi de Girona hi ha 18 esglésies i capelles dedicades a Sant Vicenç.
Llegendàriament Sant Vicenç es diu que era vinater i que amb la seva carbasseta plena de vi que portava per remullar el menjar anava pels camps per tal de convertir els heretges i els incrèduls i amb el bon vi que els oferia que no parava de rajar de la carbasseta, combatia l’heretgia i convertia la gent. Per raó del seu patronatge damunt del vi l’invocaven els que posseïen vinyes, els qui feien vi, els qui en compraven i en venien, els tastadors, els traginers i tothom qui del vi vivia. També la tradició popular creu que Sant Vicenç, abans de posar-se a convertir heretges, tenia l’ofici de teuler, per aquest motiu els teulers el tenien per patró. Al poble de Sant Vicenç de Llavaneres rentaven la cara de la seva imatge amb vi per tal que afavorís la collita del raïm i també per tal que afavorís les feines relacionades amb la elaboració de vi. Els taverners i els hostalers, el dia del Sant, mudaven el ram de pi que penjava damunt el llindar de la porta com a distintiu del seu ofici; quan això feien convidaven a beure vi a tots els que es trobaven dins l’establiment en aquell moment. Nombroses eren les poblacions que el dia del sant celebraven festes en el seu honor portant-lo en processó o exhibint-lo al mig de les places envoltat de flors i acompanyant-lo amb música i balls de diferents estils (2.
Més referències històriques sobre la capella es troben en les actes fetes durant les visites pastorals a l’església parroquial de Sant Martí de Cassà de la Selva que tingueren una periodicitat irregular. Aquestes comencen el 1320 amb la visita d’un delegat del bisbe, en Pere Canut, que no va fer cap esment a la capella; a l’any 1327 hi ha un document on el bisbe permet recaptar almoines i dotar l’ermita amb llànties i altres ornaments, indicant que la capella de Sant Vicenç havia estat construïda per homes justos i temorosos de Déu (3; a l’any 1329 en la visita feta pel bisbe gironí Gastó de Montcada, l’acta no aporta cap dada de l’ermita; la de 1420 en la visita feta pel bisbe Andreu Bertran, sols parla de l’església de Sant Martí; la de 1551 indica que la capella, sota d’advocació de Sant Vicenç, té un sol altar sense cap ornamentació; la de 1705 indica que la capella de Sant Vicenç té un sol altar amb ara i ben arreglat; hi ha 61 una visites pastorals registrades entre 1320 i 1896 que com s’ha indicat no aporten novetats destacables sobre l’ermita de Sant Vicenç (4.; a l’any 1779 hi va haver l’intent de substituir la capella de Sant Vicenç de Vilabella i edificar-ne una de nova per al veïnat. Hi ha un document de Llicència per a tallar roures marcats de la granja Vilabella del mateix any 1779. L’ermita abans de la Guerra civil tenia com a cosa important un retaule barroc que emmarcava una pintura a l’oli de la Verge de Montserrat, al centre, i presidint-la hi havia la bella imatge del Patró d’estil romànic que desaparegué al principi de la citada Guerra; durant el temps de guerra, el seu recinte, es convertí en quadra pel al bestiar; actualment no hi ha altra cosa que un senzill altar adossat a la paret sense cap imatge ni cap ornament que, dins el seu petit recinte, hi destaqui
A Cassà, la Festa de Sant Vicenç se celebrava cada 22 de gener en el veïnat d’Esclet, a l’entorn de l’ermita del Sant des de temps ancestrals. Les masies del veïnat, anys enrere, per la festa de Sant Vicenç, tenien la tradició, tant els masovers com els propietaris, de convidar els seus parents i amics i a cada casa s’hi aplegaven un nombre considerable de persones que després d’assistir a missa i ballar o escoltar unes quantes sardanes, a l’era de Vilabella, eren obsequiats amb un bon dinar de festa major. L’acte era molt concorregut i hi anaven molts veïns de Cassà, Llagostera, Caldes, Sant Andreu, Campllong i d’altres poblacions més allunyades. Després de la sobretaula començava el ball a l’envelat que prèviament l’havia muntat un envelador de Cassà anomenat el Noi Martí, instal·lant-lo en el bosc de Vilabella, proper a l’ermita, avui convertit en un camp que encara, alguns dels actuals veïns, l’anomenen el camp de l’Envelat; després del ball de tarda tothom retornava a les masies on es servia el sopar i a la nit l’orquestra tornava a tocar una altra sessió de ballables que durava fins més enllà de mitjanit; l’envelat quedava il·luminat mercès a uns quants llums portàtils que feien molta claror de la marca Petromax. L’endemà, el dia 23, continuava la festa i després de les sardanes del migdia es continuava amb un altre àpat copiós i excel·lent com el del dia anterior; després dels cafès i la sobretaula el músics ja eren a l’envelat preparats per començar el ball de tarda i quan aquest s’acabava també ho feia la festa; era l’hora del comiat i amb cara de satisfacció tothom marxava alegrament amb el desig de poder-hi tornar l’any vinent.
Existeixen també els Goigs del Gloriós Sant Vicenç que possiblement siguin escrits cap finals del segle XIX o principis del XX, d’autor anònim, que en el dia de la festa deurien ser recitats o cantats durant la missa pel grup els Tranquils, format per uns quants veïns d’Esclet que, des de joves, per Pasqua, anaven pel veïnat a cantar Caramelles i Goigs; es transcriu la Tornada i algun dels versets del text:
“Puig que Déu nos ha donat /un àngel de guarda en Vos / Vicens màrtir poderós / guardau-nos aquest veïnat. Nos honra vostra capella / la Verge de Montserrat,/ fuig la negra tempestat / amb la llum de tal estrella: / molt ditxosa és Vilabella / amb aquesta trinitat. Vostra fama ja corria / per lo Regne de Aragó / vostra predicació/ molts a la fe convertia: / Saragossa vos tenia/ per home del Cel baixat. Amb tirana violència/ vos descarnaren las costelles/ posat sobre unes graelles/ probant vostra gran paciència:/ la divina Providencia / may vos ha desemparat. Ea doncs, Vicens insigne/ puig que aquí vos veneram/ mostrau-vos sempre bernigne/ ja que en Vos tant confiam; bona cullita esperam / de fruites, llegum i blat.” (6
La festa de Sant Vicenç deixà de celebrar-se l’any 1962 i no va ser fins al 1980 que novament va ser recuperada mercès a la iniciativa d’alguns socis de la Colla Excursionista. Des de llavors, anualment, malgrat celebrar-se en època hivernal, continua havent-hi festa amb el seu ofici religiós i amb música, després es ballen sardanes a l’esplanada de l’ermita on hi ha l’extensa era de Vilabella i durant el matí es celebren diversos actes lúdics, també es fan diversos concursos de productes gastronòmics i la festa queda closa després d’un dinar de germanor; sempre hi ha una notable assistència de veïns d’Esclet i de Cassà i també dels pobles propers. Cal esperar que continuï així durant molts anys.
Quim Mundet, octubre de 2021.
1 Fra Ivan Marieta, Història eclesiàstica de Santos de España. Llibre II, Capítol 9 i 10, pg. 29 i següents. (1594)
2 Costumari Català, Joan Amades, Volum I, pg. 578 i següents.
3 Elvis Mallorquí. Una Visita Pastoral a Cassà de la Selva. Nov. 2020. Pg. 99 (en premsa)
4 Josep Bosc i Mercader. L’Església de Sant Martí de Cassà de la Selva,
5 Josep Xutglà i Figueres. La Nostra Església. Pg. 67-68.
6 Goigs impresos a l’impremta de Tomàs Carreras, Pujada de Sant Martí, davant del Seminari. Sense data.
