Algunes informacions sobre l’església i el retaule de Cassà de la Selva
El retaule gòtic de Cassà de la Selva
Pere Freixes i Camps
Quaderns de la Selva núm. 1. Octubre 1983 Freixes i Camps, Pere. «El retaule gòtic de Cassà de la Selva». Quaderns de la Selva, [en línia], 1984, Núm. 1, p. 81, https://raco.cat/index.php/QuadernsSelva/article/view/25846 [Consulta: 3-01-2022].
Ben poca cosa se sap de quin era el retaule que hi havia a l’església de Cassà abans del barroc datat a inicis del segle XVIII. Aquest article de Pere Freixes il·lustra com seria aquest retaule, del segle XV, qui en va ser l’autor -Miquel Torell- i l’estil que podia tenir; les imatges corresponen a altres obres de Miquel Torell (o Martorell) i de gent de la seva escola, d’Olot.
INTRODUCCIÓ
La pèrdua d’obres d’art pertanyents a l’època medieval gironina és senzillament espaordidora. Per bé que hom ha expressat aquesta afirmació en diverses ocasions, cal reiterar una vegada més la destrucció que ha sofert una bona part del nostre patrimoni artístic medieval. Amb paraules semblants ho donen a entendre la majoria d’autors, d’entre els quals Santiago Alcolea precisa que a Girona ens enfrontem amb el ja sabut problema de la desesperant escassetat d’obres conservades, la qual cosa no ens permet de reconstruir amb la precisió que caldria l’escola pictòrica que s’hi desenvolupà durant el període gòtic.
A més, la recerca historiogràfica ens mostra, dia a dia, la manca generalitzada d’obres preservades, ja siguin retaules pintats, imatges escultòriques o peces d’argenteria. Davant de les notícies que sorgeixen d’una manera in cessant sobre l’activitat de l’escola de Girona del Tres-cents i del Quatre-cents, en qualsevol de les diverses manifestacions, el balanç del que avui posseïm és, sens dubte, molt minso. No es conserva res dels dos pintors de nom Guillem Borrassà, pare i fill, per citar només dos artistes, els quals creiem que hagueren d’ésser els protagonistes destacats de la formació i el primer desenvolupament de l’escola de Girona. No es conserva res tampoc de Miquel Rovira i de Gabriel Pou, per anomenar dos pintors de les acaballes del Quatre cents, dels quals pensem que, tanmateix, devien d’ésser testimonis d’excepció del canvi que experimentà la pintura gironina, i catalana, en el moment de l’arribada de les primeres novetats del Renaixement. I, en fi, ha romàs absolutament desconeguda fins ara l’existència de Miquel Torell, un altre pintor gironí de la segona meitat del segle xv, del qual tractarem tot seguit per raó d’haver estat l’autor del retaule major de l’església parroquial de Cassà de la Selva, també perdut.
L’ESCOLA DE GIRONA A LA SEGONA MEITAT DEL QUATRE-CENTS
Setze anys d’activitat coneguda de Miquel Torell dins del setè i vuitè decennis del Quatre-cents és, sens dubte, insuficient per a saber llur posició cronològica i, per tant, el context en el qual es desenvolupà llur pintura. Si fos cert que la producció artística de Miquel Torell pertanyés a la segona meitat de l’esmentat segle, tal com ho suggereix la data en què va contractar el retaule de Cassà de la Selva, és clar que cal situar-la dins del període gòtic flamenquitzant.
L’estat present de la qüestió dóna la direcció de l’escola de Girona a la familia Solà, hereva de la pintura dels Dalmau i Huguet, amb la qual era emparentat Miquel Rovira, pintor que dugué a cap una notable activitat, segons que es desprèn de la documentació. Els dos Ramon Solà, o bé aquest darrer pintor, serien els autors de les taules gironines més rellevants: un Calvari, sant Benet i santa Clara, i dues taules més amb l’àngel i la Verge de l’Anunciació, totes conservades al Museu de la Catedral. Per la seva banda, el barceloní Antoni Almell, el basc Martí Joan, i els gironins Gabriel Pou, Francesc Espinosa i Pere Pintor, desenrotllen llur activitat més enllà del Quatre-cents, i són els protagonistes de l’arrencada del Renaixement al nostre país. La recent descoberta de la vinculació directa de Martí Joan amb l’alemany Aine Bru i la d’aquest amb el flamenc Pere de Fontaines, ambdós actius a Girona l’any 1500, constitueix l’evidència més palpable que la pintura renaixentista entrà a Catalunya per Girona.
- EL PINTOR
Qui és Miquel Torell? De bell antuvi, cal suposar que era gironí. Esmentat com a ciutadà de Girona, la data més reculada que hom posseeix sobre la seva activitat correspon a l’any 1471. Sis anys més tard, el 1477, torna a aparèixer amb motiu de signar una àpoca de cobrament per valor de cent sous, això és, en la data esmentada s’acompleix una de les clàusules del contracte que establí, no sabem quan, per tal de continuar el retaule que havia iniciat el pintor de Banyoles Francesc Florentí per a una església de Besalú. La tercera notícia que ha aparegut sobre Miquel Torell al·ludeix al contracte que el pintor convingué l’any 1479 amb l’Ajuntament de Cassà de 1a Selva per a la realització del retaule major de l’església parroquial, sota l’advocació de sant Martí.
L’any 1481 rep trenta florins de Ramon Sólà, amb qui col·labora estretament, puix que consta que treballa al seu taller. Els lligams entre ambdós pintors ultrapassen el marc estricte de la societat professional quan el 21 de març del mateix any, Ramon Solà nomena Miquel Torell procurador de tots els seus afers a Girona mentre durés la seva absència de la ciutat, per causa d’uns cobraments que tenia pendents no se sap en quin indret, relacionats amb un retaule que havia pintat.
La darrera notícia coneguda sobre Miquel Torell correspon a l’any 1487; davant notari, el 3 de novembre es compromet amb Andreu i Bernat Alfonsello, ardiaca de Besalú i prevere de la Seu respectivament, a prosseguir la realització de dos retaules que ja havia iniciat anteriorment, l’un sota l’advocació de sant Pere i sant Pau -probablement per al monestir de Besalú i l’altre dedicat a sant Joan Baptista i a sant Joan Evangelista, aquest darrer potser per a la Seu de Girona.
En definitiva, només comptem amb referències dins del setè i vuitè decennis del Quatre-cents, en el decurs dels quals treballa a Besalú, a Cassà de la Selva i a Girona. Per bé que no és segura llur participació, temps abans, en el retaule de Sant Dalmau -també perdut- de la capella de Sant Isidor a la Seu gironina- cal imaginar que Miquel Torell tingué a Girona el seu taller principal i els encàrrecs més abundosos. Versemblantment es degué formar a Girona; com s’ha vist, el 1481 col·laborava amb Ramon Solà II en el seu mateix taller, on adquiriria el títol de mestre pintor.
D’altra banda, bé que a tall de conjectura, és probable que Miquel Torell i el pintor citat per Ràfols solament amb el cognom de Torrell, signatari l’any 1486 del contracte per a pintar el retaule de la Verge a Santa Maria la Reial de Perpinyà, siguin una mateixa persona. La coincidència d’aquesta data amb les ressenyades abans, i l’afinitat d’ambdós cognoms, no n’exclouen pas la suposició. Al seu torn, la presència d’artistes gironins al Rosselló és ben documentada al llarg de la Baixa Edat Mitjana.
Quan a l’ambient artístic gironí del moment, ha quedat ja esbossat a l’apartat anterior. Resta pendent, però, la incògnita de saber en quin moment de la vida professional es trobava el pintor en aquests anys d’activitat coneguda. Amb tot, és segur que es mogué a l’entorn del taller dels Solà. Tanmateix, el seu estil es trobaria dins del corrent gòtic flamenquitzant, el qual es mantingué plenament vigent al costat de la nova pintura renaixentista a tot el llarg del primer terç del Cinc-cents.
EL RETAULE DE SANT MARTÍ DE CASSÀ DE LA SELVA
El fet de comptar solament amb el testimoni del contracte, d’altra banda, broix i esquemàtic, no ens permet de conèixer els trets estilístics de les taules pintades. En canvi, el text del document ens revela amb prou precisió l’estructura del retaule, així com també el conjunt iconogràfic que contenia. L’onze de març del 1479, Gaspar Pasqual i Pere Sala, en nom propi i en representació de l’Ajuntament de Cassà de la Selva, convenen amb Miquel Torell perquè aquest faci un retaule dedicat a sant Martí amb destí a l’altar major de l’església parroquial. Malauradament perdut, com s’ha dit, el retaule degué ocupar tot l’espai de la capçalera del temple, darrera de l’altar, puix que hom acordà que la seva amplada havia de tancar el pas, de paret a paret i que hom havia de pintar una escena a la porta que comunicaria la nau amb els darreres del presbiteri. Poc més o menys, l’estructura del retaule degué ésser semblant al croquis que hom ha dissenyat. Inclosa la predel·la, el cos del retaule devia tenir uns quatre metres d’alçada i, tenint en compte l’elevació respecte del sòl i l’addició del guardapols, es devia elevar pràcticament fins a la volta del presbiteri.
Quant a la predel·la, posseïa vuit imatges d’uns quaranta centímetres, segons la distribució següent, d’esquerra a dreta: els germans sant Cosme i sant Damià, sant Miquel, sant Pere, la Verge, sant Joan, sant Pau, sant Roc i els sants Abdó i Senén. Al contrari del que sovinteja en retaules d’aquest tipus, el nombre d’imatges de la predel·la no és senar, puix que la part central, ocupada correntment per l1Eccehomo o la Pietat, contenia el sagrari, tot daurat de fora i l’interior pintat amb estrelles daurades.
El cos del retaule era estructurat en tres carrers verticals. El del mig, més ample, posseïa les dues taules principals, dedicades a sant Martí, presentat com a bisbe i habillat de pontifical, amb capa daurada i blava, i la Crucifixió al capdamunt, amb un fons de paisatge al·lusiu a la Jerusalem Celestial. Quan a les vuit taules dels carrers laterals, quatre a cada costat, oferien escenes relatives a la vida de sant Martí, sense que el document precisi de quins passatges es tractava. Finalment, els diversos elements arquitectònics emprats per a ornament i per a la separació de les diverses taules, tals com pilarets, arcs de coronament, polseres, etc., eren completament daurats com de costum. Cal remarcar l’al·lusió que conté el text del contracte referent als pilarets, els quals havien d’ésser semblants als del retaule de sant Dalmau que l1ardiaca major de la Seu de Girona, Dalmau de Raset, havia fet fer per a la capella de sant Isidor. Aquest retaule de la Seu gironina, substituït al segle XVIII per ]’actual, fou qualificat pel bisbe Margarit de «pulcrum, bene depinctum et dau ratum…».x Un retaule gòtic, en definitiva, de notable valor d’entre els existents a la catedral i que si pot atribuir-se a Miquel Torell o, en tot cas, front a la constatació de la similitud d’aquest amb el retaule de Cassà, malgrat que sigui en els elements ornamentals, hom arriba fàcilment a la conclusió de la qualitat indiscutible que aquest darrer degué posseir i, en conseqüència, la vàlua de l’artista que l’executà, el nom del qual, Miquel Torell, surt a la llum per primera vegada.
APÈNDIX
1479, 11 de març. Miquel Torell, pintor de Girona, contracta amb l’Ajuntament de Cassà de la Selva el retaule major de l’església parroquial, sota l’advocació de sant Martí. Hom fa esment que els pilarets hauran d’ésser semblants als del retaule de Sant Dalmau de la Seu de Girona, no conservat, el qual l’ardiaca major Dalmau de Raset havia encarregat anteriorment per a la capella de Sant Isidor, antigament de Sant Dalmau, on es troba enterrat.
El preu fixat és de 120 florins i el termini màxim d’execució d’un any.
H. G. -A. Arnau. Notaria 3. Registre 106. «Capítols fetse concordats per e entre en Gaspar Pascbal e Pere Sala, alies Vilabella, de perroquia de Cassa de la Selva, en nom Iur propi e en nome per part de la universitate singulars persones de la universitat de Cassa, de una part,e en Miquel Torell, pintor, ciutada de Gerona, de 1a part altra. Ene sobre un retaule que la dita universitat de Cassa ha deliberat fer en lo altar maior de sent Marti de la sgleya perroquial de la dita perroquia.
»E primerament es fet e concordat que lo dit Miquel Torell baiae sia tengut fet lo dit retaula de setze palms dalt, compliment fins a la volta de la dita sgleya.
E haia dample XVII palms ab les polseres, axi que tots los costats del dit retaula se baia acloura ab les parets de la volta.
»Item que baia affer una porta pintada ab alguna ymaga per entrar detras lo dit altar.
»Item que devant lo dit retaula, lo dit Miquel Torell baia e sia tengut fer un tabernacla, ben obrat, de fusta ab pilarets de obra menuda, e ben entratallada, com se pertany, lo qual haia haver dalt dos palms e mig, e que rodee es puga obrir de part de fora per mostrar lo corpus, segons dit es stat. E que tot sia de fora deurat e dins de atzur ab steles dor.
»Item lo banchal del dit retaula haia haver dalt dos palms e mig. En lo qual haia haver les ymages seguents, ço es, en lo extrem de ma squerra, sent Cosme e sent Damia en una post, apres sent Miquel, apres sent Pere. E apres la Verge Maria.E a la altra part, en lo extrem de ma dreta, sent Doe sent Nen en una casa, apres sent Roch, apres sent Pau, apres sent Johan.
»Item en la ymage del mig de dit retaula qui sera de sent Marti, qui stara com a bisbe, stant en son pontifical, baia dalt la dita ymage tant com se comportera finsa la tuba, qui sera en la dita taula sobre la dita ymage vestida de ore atzur bell.E sobre la dita tuba, una punta en que sia lo Crucifix ab Jherusaleme monti Calvari.
»Item los pilarets qui seran en lo dit retaula, al mig de les postes haien esser axi obrats com aquelles del retaula de l’ardiaca maior de la Seu qui es de sent Dalmau. ·
»Item en lo dit retaula han haver vuyt istories, ultra aquella del mig, dels miracles de sent Merti e de la sua vida, ben vestides de brochat e atzur,e altres collors fines, acompanyants dita obra.
»Item que sobre cascuna instaria baxa baia haver una tuba ben deuradae ben obrada, segons se pertany.
Item que sobra les instories de dalt baia xembranes ben deurades e ben obrades, segons se pertany.
»Item les polseres haien un palm de ample en gir e entorn e sien deurades de or fin… »
Segueixen fòrmules acustumades quant a pagament de les quantitats establertes i altres condicions quant a termini de l’execució de l’obra.
Elements originals recuperats del retaule barroc
En el projecte d’exposició del patrimoni de l’església de Cassà s’inclou un espai per mostrar alguns elements del retaule original que alguns ciutadans van poder salvar de les flames el juliol de 1936.
De fet del retaule antic es conserven -integrats en el conjunt – algunes columnes salomòniques (es vuen d’un color més fosc) i les portes inferiors amb les imatges de Sant Pere i Sant Pau.
Els elements que es poden veure del retaule original són alguns caps d’angelet, una Mare de Déu i les restes d’algunes “llàgrimes de vidre” de la làmpada central.
Descripció del retaule barroc de l’església de Cassà
Explicació del retaule de l’altar major de Sant Martí de Cassà de la Selva, segons la historiadora especialista en l’obra de Pau Costa, Aurora Pérez Santamaria:
Sòcol. Està a ambdós costats de l’altar. Constituït fonamentalment per les portes. Al costat de l’Evangeli, (esquerra mirant l’altar), la porta, amb arc de mig punt i apetxinada, té la figura en alt relleu de sant Pere. Cal destacar els nombrosos i moguts plecs de la seva túnica i mantell. Porta com a tributs les claus a la dreta i un llibre a l’esquerra.
Al costat de l’Epístola, (dreta mirant l’altar), la porta que té la figura de sant Pau. Com sant Pere, tant el mantell com la túnica són intensament plegats i moguts, com si el vent els impulsés, així com la barba. Els atributs que porta són, un llibre i l’espasa.
La resta del sòcol té motius ornamentals vegetals, molt corbats i uns angelets, que, com gairebé tot el retaule, són posteriors a la guerra civil.
Grades de l’altar. Hi ha quatre grades. Les fotografies del retaule original no permeten precisar els motius ornamentals que tenien. (Tenien un petit relleu de branca de fulles que anaven d’un costat a l’altre).
A la foto de la dreta, el retaule abans de la seva destrucció, el 1936. A la foto inferior, detall d’un dels àngels superiors del retaule.
Bancal. Té escenes en relleu sota les fornícules dels carrers laterals. (Sobre la porta de Sant Pau hi figurava un medalló, com el que hi veiem ara, amb la consagració episcopal de sant Martí. A l’esquerra, un altre medalló, igual que ara, amb la resurrecció d’un infant.)
Primer cos. Carrer central: L’ocupa una gran fornícula que s’endinsa en el segon cos i en la que es troba sant Martí a cavall, en el moment en què parteix la seva capa amb el pobre.
El grup escultòric de cavaller i cavall és d’un gran dinamisme, accentuat per la posició alzinada del cavall. La meitat de la capa que lliura al pobre està molt plegada, així com la que encara porta el sant que, a més, sembla ondulada i alçada pel vent. Comença amb un gran repeu, que sobresurt molt, i damunt del qual se sosté la gran peanya en què només es recolzen les potes de darrera del cavall, ja que la resta del grup -cavaller i cavall- resten suspesos a l’aire. El pobre, en canvi, es troba al repeu. A la part inferior de la peanya veiem la data de 1708, any en què degué finir-se l’obra escultòrica del retaule.
Tota la fornícula -exterior, interior i coberta- i la peanya tenen una gran riquesa ornamental: són elements vegetals molt ondulats, caps d’àngels i angelets en diverses postures. A la part superior té un arc trilobulat on comença la coberta. Al lòbul central de l’arc es troben recolzats dos angelets. La part de la fornícula que es troba al primer cos és flanquejada per columna i quarts de columna salomònics. Al terç baix tenen un angelet, quatre espires al fust i són d’ordre compost. Les espires tenen al voltant pàmpols i raïms.
Carrer de l’evangeli. La fornícula està molt decorada a l’interior amb elements vegetals molt corbats. A l’exterior, bancals i carcanyols tenen també ornamentació vegetal. A la clau de l’arc, un capet d’àngel. A la fornícula es troba l’eixuta figura de sant Bonaventura damunt d’una peanya. Porta muceta, sobrepellís i sotana, indumentària que forma nombrosos i petits plecs. Porta com atributs el capel cardenalici i la ploma. A continuació la columna i quart de columna tenen les mateixes característiques que les que flanquegen la fornícula central.
Carrer de l’epístola. La fornícula on es troba sant Tomàs d’Aquino és com la corresponent del costat de l’evangeli. Sant Tomàs, damunt de la peanya, sembla caminar. El seu hàbit té nombrosos i fondos plecs que s’ondulen amb el moviment del sant, accentuant el barroquisme de la figura. Com atributs porta una custòdia a l’esquerra i una ploma a la dreta i, a més, el sol radiat al pit. També cal destacar que, com sant Bonaventura, porta un gran nimbe. Immediatament després, trobem columna i quart de columna com les de la resta del cos.
Un entaulament constituït per fris i vegetal i capets d’àngel. La cornisa esdevé convexa damunt de les fornícules i així serveix de dosser i al mateix temps de base del cos superior. Damunt de la cornisa i columnes que separen el carrer central dels laterals, s’inicia un mig frontó -ja que no té el seu corresponent de l’altre costat- que es trenca i forma una voluta.
Segon cos: Carrer central.- Hi ha una fornícula que s’inicia cap a la meitat del cos, perquè, com ja hem indicat, la fornícula principal n’ocupa una gran part. En aquesta fornícula es troba la Immaculada que, damunt d’una peanya amb capets d’àngel, l’omple quasi tota. La seva túnica és molt plegada i el mantell mogut i ondulat pel vent. Porta corona i nimbe radiat amb les dotze estrelles. Com en el cas de sant Tomàs podem dir que és també una figura molt barroca.
A la dreta, detall de l’interior de la furnícula on s’exposa la custòdia
A cada banda de la fornícula hi ha unes pilastres que tenen grans àngels adossats. Porten túniques molt plegades, que s’adapten al cos, i que deixen al descobert part del pit i una cama, i també grans ales arquejades. Amb una de les mans assenyalen la Immaculada. Damunt d’ells, unes cartel·les amb caps d’àngels als quals les ales se’ls uneixen al voltant del coll. En aquestes cartel·les es recolza un entaulament on s’inicia l’arc trilobulat de la fornícula.
Carrer de l’evangeli. Té una fornícula amb arc trilobulat. A l’interior i part superior té, primer, cassetons i, al fons, una petxina. Sant Gregori el Gran està damunt d’una peanya ampla i irregular. Vestit de pontifical, la seva indumentària forma fondos i nombrosos plecs. Com atributs porta la tiara i un llibre obert a la mà esquerra, mentre que alça la dreta con si es disposés a predicar. Els brancals de la fornícula són amples i tenen ornamentació vegetal. Damunt de l’arc trilobulat de la fornícula hi ha un cos, a manera d’entaulament, amb decoració vegetal molt corbada, dividit en tres parts i amb una ornamentació molt ondulada als extrems. A la part central hi ha, a més, un cap d’àngel.
A cada banda de la base de la fornícula, recolzat en el basament del segon cos, hi ha un gran àngel d’ales molt corbades amb túnica plegada que se li adapta al cos i deixa el pit al descobert. Una garlanda arquejada que s’inicia a la peanya de sant Gregori arriba fins als peus de l’àngel.
A l’esquerra, el retuale en procés de reconstrucció a mitjans dels anys 60 del segle passat.
Carrer de l’epístola. Hi trobem una fornícula com la corresponent al carrer de l’evangeli. Damunt d’una peanya, es troba sant Jeroni amb muceta, sobrepellís i sotana amb nombrosos i petits plecs. Com atributs porta el llibre i la ploma i llueix una llarga i ondulada barba. A cada banda de la base de la fornícula, hi ha un àngel com els esmentats al carrer de l’evangeli. També al damunt de la fornícula hi ha un cos a manera d’entaulament com el carrer de l’evangeli.
Àtic. Al centre hi ha la virtut de la Caritat, amb indumentària molt plegada, i que s’adapta al seu cos, amb predomini de les diagonals. A cada costat té un àngel trompeter. Les tres figures es recolzen a l’arc trilobulat de la fornícula del segon cos. Al costat de l’evangeli hi ha una peanya ornamentada amb elements molt corbats a cada costat, en la qual es recolza un angelet.
Damunt de la peanya hi ha la virtut de la Fe. També porta una túnica molt plegada, que s’adapta al seu cos formant unes diagonals molt marcades. Sosté el calze amb l’esquerra i la creu amb la dreta. Al costat de l’epístola, damunt d’una peanya com la corresponent a la part de l’evangeli, hi ha la virtut de l’Esperança, també amb túnica molt plegada, com si el vent la impulsés, i també amb plecs diagonals. Porta l’àncora a l’esquerra.
A la dreta, un dels caps d’angelets del retaule original, salvats de la destrucció del 1936.
Comentari de Josep Bosch a la revsita Llumiguia: Crec que val la pena conèixer aquesta joia que és el retaule de l’altar major. Seran molts els cassanencs que no recordaran l’autor de l’actual reconstrucció, Ramon Pericay Ens ha deixat una obra d’art d’un valor incalculable. Caldria que una placa en lloc destacat deixés constància del seu artífex. Ramon Pericay n’estava enamorat. Alguna vegada havia vingut per admirar la seva producció, la més important, ell m’ho havia dit, que havia fet en la seva llarga vida. L’últim cop que el vaig veure fou l’any 1985, al seu taller del carrer de Còrsega de Barcelona. M’ensenyava part de les figures que havia fet en guix com a mostra de com serien en fusta. Encara es guarda a la parròquia, empolsada i arraconada, la maqueta feta amb guix que va ser exposada perquè els cassanencs creguessin en l’obra que anava a començar. Una vertadera relíquia, que caldria preservar abans que no es deteriori. Fa temps que veig el taller de Còrsega tancat i avui hi ha una altra indústria.
Ramon Pericay i Muñoz moria el 13 de maig de 1994, a l’edat de 78 anys, era escultor. En el taller estava ajudat pel seu pare Ramon Pericay i Colomer, fill de Pals i el seu germà Joan, a més de la germana Núria.
A l’esquerra, una de les columnes del retaule original conservades en el nou.
Com es va fer la restauració del retaule barroc (1959-1968)
El rector de Cassà, mn. Josep Xutglà va deixar escrita aquesta història del nou retaule, publicada a la revista Llumiguia:
Seria una traïció a l’honor que mereix el nostre poble en la reconstrucció del Retaule de l’altar major, donar ja per acabada la ressenya anterior, sense fer un acurat historial de tot el procés que va precedir una obra de tanta envergadura.
Una veritable utopia, que es va convertir en esplendorosa realitat.
La il·lusió de reconstruir-lo va néixer, ben segur, quan encara fumejaven els calius de la crema del magnífic retaule que ens havien deixat els nostres avantpassats.
Recordo amb molt de goig, al prendre possessió de la parròquia (any 1948), la visita d’un grup de feligresos que demanava com cosa urgent, la dita reconstrucció. Era massa honor pel que subscriu i massa càrrega afrontar una obra tan gran. Oh i més, considerant que era feina de molts anys i molts diners, que exigia una continuïtat que hom no podia garantir, per quant no venia pas com a Rector (definitiu) sinó com Ecònom (interí).
Però la idea anava prenent forma en el cor de tots, fins que, amb motiu de la Visita Pastoral del Sr. Bisbe Dr. Cartañà, va començar a ésser d’actualitat. Era el 26 de novembre del 1953. En el Decret de Santa Visita, diu així el Sr. Bisbe:
-Ahora parece llegado el momento de intentar una reconstrucción completa y definitiva del altar mayor, de la calidad artística y religiosa que reclama la esbeltez del templo y la tradición gloriosa de la Parroquia.
El dia 7 d’octubre del 1954, es va convocar a reunió, una Comissió molt ampla, formada per persones de tots els estaments socials i d’oposats criteris artístics. Es va discutir molt, fins acaloradament, a favor i en contra de la reconstrucció. Es va acordar, finalment, fer una enquesta a l’opinió pública, per mor que tothom tingués l’oportunitat de manifestar el seu parer.
Es prepara l’enquesta i es reparteix a tots els caps de casa cassanencs (residents aquí i a fora de Cassà).
L’enquesta demanava:
¿Deseas la reconstrucción del altar mayor? —SI o NO.
¿Quisieras ver reconstruido el antiguo altar mayor? —SI o NO.
En van contestar 451; dels quals 426 diuen Sí; i 25, NO.
El 4 de febrer del 1955, es dóna compte a la Comissió del resultat de l’enquesta, que sembla favorable per immensa majoria.
Es decideix passar endavant el projecte. Es demana pressupost a diferents constructors, amb una tendència especial pel senyor Ramon Pericay, de Barcelona, del que havíem comprovat de visu, alguna obra de rellevant gust artístic.
El pressupost que, pel març del mateix any, presenta el senyor Pericay, és de 919.500 pessetes, tot comprès, a peu de tallers a Barcelona.
Ha construït una maqueta, de guix, orientat amb «fotos» i restes de l’antic que s’havien salvat de la crema; va romandre exposada durant els dies de la Festa Major del 1956, a la sala de la Biblioteca de la Caixa de Pensions, on fou molt visitada i objecte de grans elogis.
El 7 de novembre del 1956, queda constituïda la nova Comissió, que ha de portar a terme el projecte. I està formada pels senyors següents: Joaquim Almeda, Josep M. Almeda, Francesc Figueres, Lluís M. Frigola, Damià de Garriga, Lluís Presas i Josep M. Vidal.
Prèvies vàries reunions d’estudi del projecte i pressupost corresponent, abans d’encarregar definitivament l’obra, es demana al senyor Pericay la construcció d’un fragment a mida natural, en concepte de prova. Era el 20 de febrer del 1957. Per la Festa Major del mateix any, ja es pot admirar en la mateixa sala de dita Biblioteca, causant excel·lent impressió a la majoria dels seus visitants. De tal manera que s’acorda encarregar-li ja definitivament la construcció del Basament del Retaule.
El senyor Pericay, abans d’acceptar la comanda i fer el contracte, ens fa avinent que el cost total haurà sofert un augment d’un 25 ó 30 %, amb tendència a pujar encara més.
Es pot dir que la dita reconstrucció ha durat 9 anys; essent la primera part, col·locada i beneïda el dia 25 de maig del 1959; i la darrera, el dia 10 de juny del 1968, amb l’emplaçament de les Imatges de St. Jeroni i St. Gregori el Gran.
Es va lliurar al senyor Pericay pel seu treball, en diferents pagaments, a mida que s’anava construint el retaule, la quantitat de 2.157.966 pessetes.
La primera tramesa fou de dues-centes mil pessetes, el dia 12 de juny del 1953, per adquisició de materials. I el darrer, el dia 19 d’abril del 1969, de 10.071 pessetes, com a saldo definitiu.
Aquesta quantitat empara la construcció i col·locació de tot el retaule, imatges incloses. Però a més es van lliurar unes 60 mil pessetes, a diferents operaris, per distints conceptes (transports, paleta, serraller, lampista, etc.).
Per consegüent, es pot dir que el cost total de l’altar major fou:
Factures Sr Pericay: 2.157.966 Ptes.
Factures d’altres operaris: 60.000 Ptes.
La Taula de l’altar: unes 100.000 Ptes.
Com a complement d’aquestes xifres, ací va la relació de les principals imatges, amb la mida i preu de cada una:
imatges Alçada en cm. Preu
St. Martí (amb el cavall i el pobre): 200 cm, 53.000 Ptes.
Mare de Déu dels Àngels: 270cm 69.000 Ptes.
St. Tomàs: 200cm, 48.600 Ptes.
St. Bonaventura: 200cm, 48.600 Ptes.
St. Jeroni: 170cm, 48.600 Ptes.
St. Gregori el Gran: 170 cm 48.600 Ptes.
La Fe: 170cm, 29.000 Ptes.
L’Esperança: 170cm 29.000 Ptes.
La Caritat: 180cm 54.000 Ptes.
Les peanyes on descansen les imatges, costen unes 12.000 pessetes cada una.
Els 4 àngels d’ales complicadíssimes, de 170 cm., costen 106.000 pessetes. Etc., etc., etc.
Cal remarcar que la construcció dels retaules és totalment en fusta de pi, de la millor qualitat, combinada on ha estat convenient, amb fusta de faig, de roure i de caoba de Guinea.
La decoració és en or fi de 22 quirats; i les imatges, amb el mateix or fi i policromades.
També volem deixar constància que tan importants despeses (prop de dos milions i mig de pessetes) no van fer deixar ni una engruna l’atenció i cura de totes les altres necessitats de la Parròquia.
JOSEP XUTGLÀ, Rector
1985: Xerrada amb Ramon Pericay, escultor que restaurà el retaule de l’Altar Major
Entrevista publicada al Llumiguia de l’octubre de 1985:
Fa 26 anys que el senyor Pericay posava mans a la feina. Li havien lliurat unes fotografies, no pas massa nítides ni detallades, i les restes del que havia estat l’anterior retaule. Era un vertader repte. Ja havia tingut a les mans restauracions difícils i de gran responsabilitat, com és ara la restauració del setial de la “Moreneta”, la Verge de Montserrat, i de la mateixa imatge, de la qual féu reproduccions, almenys dues. Semblantment havia fet amb la Verge de Núria. Amb això vull dir que la reconstrucció del nostre retaule, autèntica obra d’art, d’un barroc florit, complicat, sortit de mans d’un gran artista que encara avui és admirat i estudiat, era posarlo en un ver compromís, que acceptà, segur d’aconseguir el que se li de manava: la reconstrucció d’un altar realitzat feia dues centúries. I a més, fet per un geni que deixà el seu art en altres retaules, que, amb més sort que el nostre, encara avui poden admirar-se: Pau Costa. Aquest artista havia fet el de Sant Feliu de Torelló (1705-10), el d’Arenys de Mar (1706-12) i en portava d’altres entre mans, com el de Palafrugell, també dedicat a Sant Martí, Cadaqués i Santa Clara de Girona. Val a dir que Pau Costa fou el millor, dinàmic i prolífic, “retaulista” d’aquell temps.
Del nostre altar, del nostre retaule, s’havien salvat de la crema les dues portes que tenia a banda i banda, a la part de baix. Una té la figura, quasi natural, de Sant Pere i l’altra la de Sant Pau. També se’n salvaren les columnes que formen el primer replà, de les quals unes són enterament rodones i les altres són solament meitats. També s’havien recollit alguns fragments de les figures dels àngels i diversos trossos reduïts.
En iniciar-se la seva reconstrucció, l’any 1959, en unes declaracions aparegudes a LUZ Y GUIA, el Sr. Rector ens deia: “No es tracta de construir “un altar barroc”; ni tan sols de fer una exacta reproducció de l’antic com a evocació de l’obra perduda. Més aviat el que es vol fer és perllongar la vida d’eixes restes, completant-les, com si ressuscités un mort mutilat i volguéssim dar-li una vida pletórica”
I així es féu. I tenim que, si comparem el nostre retaule actual amb alguna de les velles fotografies del retaule antic, hi trobem petites diferències. I hem de dir que, per desgràcia, no és del tot acabat. Els qui el recordem i els qui ara vegin una fotografia, comprovaran que els dos panys de paret que van del retaule a
.]es portes de les sagristies, que ara són buits, abans tenien a la part de baix un encadirat de fusta treballada i a la part d’amunt, a mig pany de paret, un bonic àngel, de mida natural amb les ales esteses, que senyalava amb la mà dreta Sant Martí, com invitant el poble de la nau a adreçar-li les seves pregàries. Ambdós tenien als seus peus l’escut de Cassà, el del caçador, com si fossin guardians del poble. Durant una bona estona hem parla d‘aquest retaule i d’altres temes, amb el senyor Pericay.
-Sr. Pericay: una de les diferències ‘ importants entre el retaule antic i l’ac tual, és la situació en què és disposat el pobre que rep la capa de Sant Marti. Abans era a peu dret amb el posat de demanar l’almoina. Ara el veiem quasi en el centre, mig assegut a la peanya. ¿Per què aquest canvi?
-Abans el pobre quedava en un racó, quasi amagat. Si us fixeu en la fotografia gairebé no es veu. Per això, prèvia consulta, vaig creure que era més adient que es veiés i d’aquesta manera es ressaltava el fet del lliurament de mitja capa del Sant al pobre. Crec que queda més arrodonida la imatge i el seu conjunt més definit.
-Recordo que, quan jo era escolanet, ens enfilàvem per la part de darrera i podíem anar fins a on eren els Sants, per unes escales interiors que hi donaven accés. Ara no hi són i les fornícules on hi ha els sants són hermèticament tancades ¿Com és que es va fer així?
-Encara que les fornícules dels Sants són tancades, l’espai de la porta hi és. Només caldria esbotzar la fusta que la tapa. I les escales no s’hi feren ja que no eren molt necessàries i el pressupost cada dia anava pujant i era una despesa que es podia estalviar. Amb tot, nosaltres ens hi enfilàvem, ja que no teníem cap altra manera, quan haguérem de col·locar els Sants.
-Hi ha una cosa que preocupa els cassanencs, i és la gran quantitat de pols que tenen totes les figures, la qual és més visible en les parts dels braços i plecs, especialment en les que tenen un to més clar. D’haver-hi les escales seria possible de treure la pols. ¿Què li sembla?
-Que no s’ha de treure la pols. Penseu que és molt delicat el daurat i la policromia amb què és fet tot el retaule. A mesura que passen els anys agafarà, tot plegat, un color de vellúria que farà que no es vegi tant la pols. Mira, moltes Verges, que veiem negres o molt fosques, ho són pels anys que porten i per la pols i el fum que se1s ha acumulat al damunt. De netejar les, tomarien a ser blanques. I ja no seria la mateixa Verge. De volerse fer, hauria de ser amb una cura tan delicada, que quasi et diria que solament jo em veig amb cor de fer-ho. Hauria de fer-se pam a pam i només amb l’alè que s’expira per la boca.
-Abans, Sr. Pericay, jo sé que les netejaven, almenys una vegada a l’any.
-Però quedaven molt malmeses. I algunes havien perdut la fina pel·lícula d’or que les adornava. Jo ho deixaria així. La pols, al cap de poc, tomaria a ser-hi.
– ¿Trobà alguna dificulta t en la seva execució?
-No. Potser només el fet que quan portàvem feta la part de baix, vaig adonar-me que pujava uns centímetres de més d’alçada, ja que havia estat col·locat sobre lloses de pedra, quan abans des cansava sobre rajols. Em feia por que no ens hi cabés. Però era tan poca la diferència que al final ni va notar-se.
-Hi ha una cosa, Sr. Pericay, que m’ha fet pensar molt i no hi trobo l’entrellat: ¿D’on va treure la data, 1708, que hi ha a la peanya? Mossèn Xutglà, en el seu llibre “La Nostra Església”, diu textualment: “La data de 1708, que figura a la peanya de Sant Marti fa pensar que en tal any va ser acabada la magna obra”. No obstant això, mossèn Joaquim Bosch, quan a l’any 1929 després que s’haguessin acabat les obres d’obertura dels finestrals i d’haver pintat tota l’església, fa també, igual com Mn. Xutglà, una descripció dels altars, i escriu: “Altar Major.- És un bell exemplar d’estil barroc del seu millor temps, tan ric en escultura i en el daurat que avui no se sabria com pagar-lo; és considerat el tercer del Bisbat en mèrit artístic, després del de Cadaqués i el de Palafrugell. Porta la sola data de 1718”. ¿D’on va treure la data de 1708?
‘ -No ho recordo pas. Però segur que em va ser donada.
Va al seu despatx i em porta algunes fotografies ampliades d’aquell altar major, que foren les que li serviren per a la restauració. Les mirem i remirem amb lupa i la veritat és que no es distingeix la data.
-Aquesta data segur que me la va donar algú. Potser el Sr. Vidal, que és el qui més sovint consultava i que més recordava detalls. Ara no sabria pas exactament per què va ser-hi posada. Personalment crec que la data vertadera ha de ser 1718. Encara que l’amic Narcís Dalmau m’aporta un document d’un pagament fet a Pau Costa a “compte del preu del retaule” amb data de l707, crec que Pau Costa en aquesta data estava embrancat en l’execució dels altars de Torelló i Arenys i després faria el de Cassà (El de Cadaqués porta data de 1723 i el de Palafrugell va acabar se a l’any 1784, mort ja Pau Costa).
El Sr. Pericay guarda com relíquies trossos de la columnata i motius florals a escala menuda, fets amb guix, que li servien de mostra per fer el mateix a escala real. Em pregunta per la maqueta que féu a escala i que segurament fou la cosa que li reportà més treball, ja que era d’una precisió matemàtica: li comportà moltes hores de feina, paciència i cura. Si es conserva, valdria la pena deixar-la en lloc adient, tot esperant el museu que ha de fer-se a Cassà. Des d’ara i d’aquí, demano que el nostre Ajuntament consideri aquest museu com a prioritat, com a cosa que ha de fer-se i fa falta, ja, a Cassà.
Amb el Sr. Pericay estaríem hores parlant del nostre retaule. Se l’estima i en guarda fotografies i esbossos, enamorat de la seva obra. Vaig trobar-lo, aquest any passat per la Festa Major, embadalit, mirant-se’l. Havia estat 25 anys sense veure’l. I li semblava impossible que allò fos obra seva. Pau Costa el firmaria. Pericay mereix la nostra gratitud i m’atreviria a dir un homenatge.
J. BOSCH
L’estàtua de Sant Martí al retaule de Cassà
El que fou secretari de l’Ajuntament de Cassà i autor del libre Reportajes històricos cassanenses, Miquel Juanola Benet, és l’autor de la següient crònica publicada al Llumiguia de l’agost de 1960 en el que explica la solemne inauguració de la recuperació de l’estàtua de Sant Martí a l’altar de l’església de Cassà de la Selva. Reproduïm el text en la seva integritat tal i com fou publicat.
Tras el día de reparación parroquial de 1960
Una talla flamante y por varios; motivos preciada y hermosa, ha sido engarzada últimamente a esa admirable joya de nuestra villa que tiene por nombre el Altar Mayor. Aludimos, con ello, al grupo escultórico que, aun incompleto por la falta, momentánea, de la escultura del mendigo de Amiens, recuerda, de modo magnífico, aquel hecho tan celebrado en la vida de San Martín
Colocada en la majestuosa hornacina que preside el retablo, la imagen ecuestre del Santo Patrono y Titular de nuestra parroquial fue bendecida el día de Santiago Apóstol del año de gracia, siendo causa de una jornada memorable. Aquel día se cumplían justamente veinticuatro años de la afrentosa devastación de nuestro templo por la horda vesánica. Era el Día de Reparación a tanto agravio perpetrado en los aciagos días del 36. Y el templo vistióse con sus mejores galas. Y con la mayor solemnidad tuvo efecto la bendición y el Oficio divino que seguidamente se celebró. Y una muchedumbre inmensa de devotos con las autoridades locales, el Ayuntamiento y la Junta de Obra al frente, abarrotaron sus naves. Todo el pueblo fiel de Cassà acudió, física o espiritualmente, a las antedichas funciones religiosas, como a una cita de honor. Que, reamente, era de honor para los cassanenses bien nacidos hallarse presentes, en cuerpo o en espíritu, a los dichos actos. Se desagraviaba a Dios de los infernales ultrajes y el desagravio practicábase nada menos que con la concurrencia de felices circunstancias.
Ayer, era una alocada turba digna siempre de cristiano perdón pero jamás de nuestro olv1do, la que hollaba, envileciéndolo, el recinto sacrosanto y la que con su mano iconoclasta destruía lo mas querido de nuestra casa solariega, y eran como rugidos de monstruos del averno las blasfemias que resonaban en las bóvedas parroquiales. Hoy, es el fervor incontenido del corazón de Cassà lo que puebla el ámbito sacro, la feligresía ansiosa de la misericordia célica quien pisa y se postra en las losas venerables. Es por medio de las manos sagradas precisamente de un eminente hijo de la villa y alta dignidad de la curia española, el excelentísimo y reverendísimo doctor don Narciso Tibau asistido de los canónigos de Gerona doctores Marqués y Calzada. que la nueva imagen de nuestro santo patronímica es bendecida con la máxima solemnidad litúrgica. El sacerdote celebrante es nuestro estimado señor rector, el reverendo don José Xutglà, siendo asistido por los cassanenses reverendos Ángel Fuster y Abilio Cañigueral, en funciones, respectivamente, de diácono y subdiácono. Y son voces vibrantes de fe y asimismo cassanenses – oh, admira da Capilla Parroquial de Música! – las que flotan en el aire con las ensortijadas volutas de incienso en tributo de honor y gloria al Señor.
Hubo un momento, sin embargo, que inclusa la brillantez y el fasto de la solemnidad empalidecieron por algo incorpóreo que se hizo palpable. En la homilía predicada por monseñor Tibau con llaneza y unción sencillamente evangélicas. los ojos de todos velarónse por la emoción, con emoción profunda escuchóse la narración histórica que hiciera aquél poniendo tensas las fibras cordiales, y, emotivamente, el pueblo víctima antaño de la deshonra y el ludibrio, diríase que volcó la copa de sus santas creencias. Una vez mas, el odio salía arrollado por el amor. Y también en otro orden es bien patente desde aquella memorable jornada, la eficiencia del factor sentimental en Cassà. El retablo actual, copia fidelísima del soberbio ejemplar del barroco que destruyera la revolución, hasta ahora ofrecía una visión que nos deslumbraba ya por la pureza arquitectural del conjunto, ya por la afiligranada ornamentación que convierte a éste en joyel, ya por el resplandor áureo que le arranca, especialmente, la luz de los reflectores eléctricos. Hasta ahora, embebidos en el arte emanado de aquel retablo, nuestros ojos se complacían deleitosamente admirando las líneas ,delicadas de sus entablamentos, la enroscada flora viva de sus columnas, lo fastuosa de sus hornacinas y el sin fin de molduras que decoran las cornisas y las peanas y los frontones y los paneles. Y, con la admiración, brotaba nuestro íntimo aplauso a la habilidad y pulcritud del artífice que lo reconstruyera. A la vez, empero, y pese al bajo relieve – invención acertada de última hora – que, en forma de medallón, evoca el relato tradicional de la Virgen de las Sogas, la feligresía cassanense no veía, no podía ver en aquel retablo el retablo propio de Cassà de la Selva. No le era posible admitirlo como versión auténtica del que labraron con amor y sacrificio ejemplares nuestro mayores. Le faltaba, sobre todo, la imagen del Santo Patrono y Titular de la Parroquia. Pero, entiéndase bien. No la imagen de San Martín, obispo, sino el grupo escultórico que representa a San Martín, caballero, partiendo su clámide en dos para ofrecer una de ellas al pobre transida de frío que pedía limosna en la puerta de Amiens. De aquí que, a partir de aquella solemnidad, mientras con el engarce de la dicha talla nuestra joya ha ganado en ricura artística y material, parece que ahora la envuelve el mismo aliento legado de las generaciones pretéritas. Es indudable que ninguna de los hijos de esta villa habría concebido la reconstrucción de su retablo mayor presidida por la imagen del obispo de Tours, en su representación iconográfica como tal obispo. Grabado estaba en la retina de las gentes ancianas y de las maduras el caballero de gallarda figura que, cabalgando brioso corcel, socorría, en el retablo destruido, al pobre del suceso legendario, y no cabe dudar – la devoción popular aparte – del poder resolutorio de esa grabación cuajada de añoranza, poesía eterna de las recordaciones entrañables. Mas, lo curiosa del caso es que, a nuestro humilde entender, también por respeto a lo histórico y tradicional la imagen de San Martín, caballero, debía presidir nuevamente aquel retablo mayor.
Porque, ¿cual es la causa de que sea San Martín el Patrono de Cassà? La primera noticia histórica de la dedicación de esta parroquial a San Martín, data del año 1019, sin el menor atisbo del dato que nos interesa. Y, si no andamos mal de información. en la ,Diócesis de Gerona existen, dese tiempos mas o menos próximos al referida, sobre setenta iglesias que tienen a nuestro santo por Titular. ¿Es que había pasado éste por nuestra tierra o que había ocurrido aquí algún hecho que motivara la erección de templo en honor suyo y bajo su nombre No. De estas setenta iglesias, creemos saber que unas son de fundación benedictina, otras erigidas por la devoción popular, y las restantes debidas a fundación de algún caballero por ser San Martín – con San Jaime, San Sebastián y San Miguel – patrono de la Caballería; circunstancias estas que concurren asimismo en la erección de templos, capillas y eremitorios dedicados a esos santos. Ahora bien. ¿Nuestra parroquial iglesia la fundaran los monjes benedictinos? ¿Fue erigida por impulso de la devoción del pueblo fiel? ¿o se debe su fundación a la de un caballero medieval? Descartando, como debemos descartar por no conocerse dato alguno que,1o asevere o implique, que fueran los monjes de San Benito quienes establecieron la iglesia de San Martín de Cassà, fuerza es reconocer que la creación de la misma fué debida a la de algún caballero en tributo de homenaje y veneración al patrono de la Caballería o bien que la estableció la devoción popular como prenda de su culto. Pero, si buceamos en los orígenes históricos de nuestra villa, aparece bien pronto una conclusión que se nos antoja definitiva. Uno de los castillos que se levantaron en el Condado de Gerona para defensa y seguridad del territorio liberado de los sarracenos. fue -916 – el castillo de Cassà. Y parece ser que fue su señor -noble caballero indudablemente -, quien mandó construir la iglesia de San Martín de Cassà, para que los vasallos de su jurisdicción feudal pudieran cumplir los deberes religiosos. Por eso, seguramente, es San Martín el Patrono de Cassà de la Selva. Y por eso intuimos que era Ia imagen de San Martín, caballero, la que ya se reverenciaba en la primitiva iglesia parroquial.
Miguel Juanola Benet
El vitrall de la rosassa de la façana (1986)
Josep Bosch explicava l’agost de 1986 com havia estat el procés de restauració de la rosassa de la façana de l’església:
Ha estat restablert el vitrall de la rosassa de la nostra església parroquial. Un vitrall que té la seva història i que crec que val la pena que sigui explicada.
Tenim coneixement de la instal·lació de dos anteriors vitralls a la rosassa del nostre temple. El posat per Mossèn Bonaventura Lapedra, Rector de Cassà a l’any 1889, que ens diu que va ser construït als tallers del vidrier Joan Pascual, de Barcelona i que va costar 95 duros. I el col·locat per Mossèn Joaquim Bosch a l’any 1928 i del qual ja hem parlat anteriorment. Com podem veure, aquest últim va ser posat 39 anys després del que féu Mn. Lapedra. Això fa pensar i es dedueix per les notes deixades escrites, que el vitrall de Mn. Lapedra havia de ser d’un valor artístic petit.
El vitrall de Mn. Joaquim va ser destruït a l’any 1936.
En finir la guerra civil van ser aplicats a la rosassa uns vidres blancs i uns de vermellosos, color de vi, formant una creu.
Després que es restaurés el retaule de l’antic altar major, es pensà a completar la millora de l’església amb la construcció del vitrall de la rosassa, si bé per diferents motius, tot i que es feren diferents dibuixos i propostes, -(els dibuixos van ser fets pel mateix constructor del retaule, Sr. Pericay)- no va poder-se portar a bon fi. Mossèn Josep Xutglà, impulsor de la reconstrucció del retaule, sempre va tenir com a fita i sense treure’s del cap la reposició del vitrall. Fou ara fa dos anys, quan Mn. Xutglà es tomà a bellugar a fi de donar solució a la seva dèria. Representava, sense cap dubte, un repte. I una pregunta surava sempre en totes les converses que l’empresa suscitava: Quin dibuix havia d’ocupar aquell espai tan ben situat a la façana de la nostra església?
Es tenien a la mà els dos dibuixos que en Pericay havia ideat any enrere. Sabíem, i molts recordàvem, com n’era de bonic el vitrall que havia estat destruït durant la guerra. Dels dibuixos que es tenien al davant, l’un era amb figures geomètriques i molts de colors i l’altre representava la Santíssima Trinitat. El criteri era que si s’havia seguit la idea de reconstruir el temple deixant-lo com abans, potser allò millor seria de reposar-hi el que recordàvem. El mateix Pericay en dibuixà un seguint aquestes indicacions.
Es començaren a buscar vidriers que poguessin executar l’obra.
La casualitat va fer que es pogués connectar amb un vertader entès en vitralls, el Sr. J. Vila-Grau, membre de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Catalunya i de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, al qual poguérem exposar el cas. Ell fou qui féu desistir dels projectes que portàvem i donat que en aquells moments no podíem tenir a les nostres mans cap referència certa del vitrall antic, allò millor era buscar un dibuix original i nou fet per un bon artista. Acudírem, a través del Sr. Negre, a l’internacional artista Fita, que generosament va dir-nos que ens el faria.
Semblava que s’estava per bon camí per fer realitat el que havia quasi estat un continu somni del nostre senyor Rector. A més, Fita, disposava del vidrier competent per rematar l’obra.
Amb això, en la recerca que encara es feia d’un vidrier que pogués executar el dibuix fet per Pericay, apareix en un vitraller de Barcelona, al qual s’havia ensenyat el dibuix, una reproducció del vitrall fet per Mn. Joaquim Bosch, donat que aquell industrial era succesor del que havia estat el constructor originari.
Semblava com si la Providència volgués recompensar totes les trifulgues de dos anys de recerca, desenganys i defallences, quan justament donàvem com a resolt el problema.
L’amic Fita, va saber comprendre la determinació que es prenia d’executar el vitrall antic, pel que tenia de documental i sentimental.
Posats en contacte amb la casa Villaplana, que era el vitraller que posseïa la documentació de l’antic i després de veure algunes de les seves obres recents, se li encarregà la feina, un cop fet un pressupost i sota la condició que havia de fer-se amb la màxima rapidesa. Era a mitjan mes de juny.
Quan es va determinar de fer el vitrall que dibuixaria el Sr. Fita, primers dies de la Setmana Santa d’aquest any 1986, s’inspeccionà el bastiment dels vidres que conformaven la rosassa i quedà comprovat que tot el marc que els aguantava estava en molt mal estat i a més era construït d’una manera molt rudimentària i sense consistència. Havia, per tant, de fer-se tot nou, feina que s’encarregà al taller d’en Jordi Ros.
Quan es confià l’obra a Villaplana, Ros tenia ja el bastiment fet i es pogueren lliurar les mides exactes de cada un dels 25 quadres o espais de què es compon la vidriera.
La seva construcció és difícil i complicada. A partir d’un original, mida d’uns 27 cm, s’ha d’executar un dibuix de les dimensions del que ha de ser col·locat. I a partir d’aquest original fer les 692 peces de què constarà el vitrall, totes elles de vidre, de colors vius i diferents, pintats i gravats al foc, resseguint les giragonses dels vestits, dels arbres i les fulles amb feina artesanal de paciència i mestria.
La confecció, tot i ser complicada, és fàcil de comprendre i semblaria senzilla. Cada trosset de vidre està calcat d’un patró i cada quadre, queda construït resseguint els patrons que han estat guardats originalment en un gran sobre. Un cop emplomats els vidres, es netegen i queden a punt per formar l’ample mosaic que serà el vitrall.
Es pensava que podria ser acabat i instal·lat dintre el més de setembre, donat que queia a sobre el mes d’agost, mes de vacances per a la casa constructora, i era difícil d’acabar-ho en el termini del mes i mig, escàs, que quedava per l’agost. Amb tot hi havia pressa a veure’l acabat, més que tot, per por que sorgís qualsevol altra incidència i fracassés l’empresa.
El dilluns dia 21 de juliol se’ns indicà que el vitrall podria estar acabat, a punt de col·locar, el següent dimecres o dijous, dies 23 – 24. Calia, doncs, desmuntar tot el parament dels vidres vells que ocupaven la rosassa i fer el muntatge del nou bastiment d’una sola peça, de tres metres de diàmetre i, per tant, de difícil emplaçament, donades la seva grandària i pes. Fou avisat el paleta i el serraller i tot i que es pensava que quedaria instal·lat a fi de poder ser admirat el següent diumenge, sorgiren dificultats, donada la pressa i els compromisos dels mateixos executants de l’obra. Havia de deixar-se la seva instal·lació per a la setmana següent.
Fou llavors quan el Sr. Rector féu memòria dels 50 anys, ja que precisament el dia 25, festivitat de Sant Jaume, havia caigut destrossat l’antic vitrall el qual anàvem a reposar.
La Providència tenia cura que justament en tal dia, cinquanta anys després, fos coronat el nostre temple parroquial amb un vitrall còpia exacta. l va ser possible. Tant el paleta com el serraller feren un esforç i en dos dies, el 24 i 25, foren arrencats els vidres vells que quedaven esbocinats, recremats de sol i pluges, quedava situat el bastiment i es començava l’agençament del nou vitrall, feina delicada i de paciència.
A mitja tarda del dia 25 la feina s’acabava i a la missa del vespre, missa de reparació, podia el Sr. Rector donar la nova de l’important fet que podia admirar-se.
Des d’aquell dia, molts cassanencs han quedat embadalits davant l’artística vidriera que posa una penombra nova a tota la nau, al daurat del retaule un brunyit més escaient, fent joc amb els sis finestrals que n’eren parions quan van ser construïts abans de la guerra.
Hem de donar gràcies al Sr. Rector, Mn. Josep Xutglà, per la seva persistència a donar-nos acabat el nostre temple. Quants, en veure el nou vitrall, han fet una exclamació d’alegria en fer-los recordar el que s’havia malmès!
Aquesta és la història. Esperem que sigui contemplat i admirat durant molts anys
Josep Bosch
Qui recorda com era… la nau central de l’església de Cassà l’any 1939?
Sota aquest títol, Josep Bosch Mercader va explicar al Llumiguia del del març de 2004 diversos detalls de la nau central i altres aspectes del temple de Cassà:
Una vegada explicat en anterior crònica com fou bastit el primer altar major de la postguerra espanyola, crec que pot ésser d’interès conèixer com es va anar reconstruint la resta del nostre temple.
Vam dir que el culte parroquial passà a la capella de les monges del Cor de Maria fins que quedà adequada l’església de la vila i que la primera imatge emplaçada dintre fou la del Santcrist.
El primer altar col·locat fou el de Sant Isidre, pagat, essencialment, per la pagesia agrupada en el Sindicat Agrícola de Sant Isidre, passant a ocupar la capella que, abans de la guerra, era dedicada a Santa Margarida, o sigui entre les del Roser l de la Mare de Déu de les Sogues, el qual fou Inaugurat el mes d’agost de 1941. El seu Import va ésser de 9.915’65 pessetes, segons ens diu Mn Xutglà en el seu llibre “La nostra església”.
Posteriorment, per raons d’estètica i degut a la instal·lació al temple de la calefacció, aquest altar fou desmuntat l el seu lloc l’ocupa, actualment, un quadre de la Santlssima Trinitat, donació de l’artista cassanenc Josep Lloveras.
Al mateix any, la parròquia pogué estrenar, per la diada de Corpus, la magnífica custòdia feta per Mostany, orfebre i joier de Barcelona, costejada íntegrament amb almoines dels fidels amb el lliurament particular de valuoses joies d’or i plata, entre elles la règia maragda del peu.
A més, hi hagueren contínues aportacions per a l’adquisició de diferents imatges o bé obsequis puntuals de les mateixes, segons la devoció i possibilitats de cada cassanenc. Per exemple: la de la Mare de Déu de les Sogues, encarregada a l’escultor Salgueda, d’Olot. El dia 13 d’abril – Pasqua – del 1941, fou beneïda a la sala d’actes de l’ajuntament l portada en solemne processó, presidida per les autoritats, fins a la seva capella provisional, en espera de la construcció de l’altar definitiu. L’altar i cambril actuals foren projectats pel farmacèutic Joan Gener i Roca l construïts per Tallers Solés, essent inaugurats amb tota solemnitat 1’1 d’abril de 1948.
La figura de la Mare de Déu del Carme, de 2 metres d’alçada, asseguda al seu tron, tallada en fusta i policromada, de l’escultor Florenci Veciana, de Barcelona, obsequi d’una família cassanenca, fou beneïda el 25 de juliol de 1941 i col·locada al seu cambril, provisionalment. Fins al 28 de març de 1948 no pogué estrenar se l’altar de marbre construït per Tallers Massagué, de Barcelona, segons projecte de l’arquitecte Josep Danés. Fou completat, la vetlla de Nadal del 1949, amb el semiretaule obra de l’escultor i compatrici Josep Maria Geronès i Vallès. Des de l’any 40 hi havia l’objectiu de l’adquisició de les campanes, per tal de poder donar més relleu a les festes parroquials. De les set campanes que havia tingut el campanar, únicament es conservaven les dues del rellotge. Les altres cinc foren tirades daltabaix quedant en mil trossos, tot i la precaució de posar un munt de sorra a la plaça de Sant Pere. Foren lliurades per material de guerra.
El dia 9 de juny de 1941, festa major de la Santa Espina, foren beneïdes, a les quatre de la tarda, les dues campanes noves que avui té el nostre campanar, fetes al taller de fundició Fills de Barber!, d’Olot. Una és la Martina, de 1.000 quilos de pes. Fou apadrinada per Josep Maria Frigola i Almeda, jutge de pau de la vila i per Maria Nadal de Vilahur, esposa de l’alcalde. La segona, porta el nom de Maria de les Sogues, pesa 300 quilos i fou apadrinada per Joan Domingo i Gispert , president del Centre Parroquial d’Homes d’Acció Catòlica, i per Teresa Formosa de Molinas, presidenta de les Dones d’Acció Catòlica. El cost de les dues peces fou de 13.906’25 pessetes.
El mateix any es restaurà l’orgue, amb motiu de l’arribada de les despulles de Mn Gabriel Garcia – que havia mort a Girona l’any 1936 – antic organista de la parròquia i fundador del nostre Orfeó Catalunya.
Les cadires que ocupaven abans la nau central havien estat cremades; però els bancs de fusta de les capelles dels Dolors i del Carme, s’havien conservat. l, un cop nets i polits, per l’ebenisteria Ayats, pogueren usar-se ben aviat. l l’any 1940, la mateixa ebenisteria, construí els bancs actuals de la nau central, substituint les butaques instal·lades provisionalment. “Per suplir les cadires de balca de la nau central, s’hi col·locaren unes butaques de cine donades per un feligrès”, quedà escrit al Full Parroquial de Cassà, que sortí novament a partir del 5 de gener de l’any 1941, amb el número 101.
A l’any 1942 foren reconstruïts els vitralls dels finestrals centrals, segons dibuixos de Joan Gener i Roca. Els nous, són diferents dels anteriors. Abans, al de sobre de la capella del Roser, hi figurava el baptisme de Jesús i damunt la capella de la Puríssima, s’hi podia contemplar l’Anunciació. Havien estat malmesos tots els que tenien motius religiosos. La rosassa fou recoberta provisionalment amb vidres clars i morats formant una creu central. L’actual, és còpia exacta de l’anterior, col·locada l’any 1990.
L’altar del Roser, tan venerat pels nostres avis i ben segur el millor altar barroc del temple, la nostra generació no ha estat prou valenta per refer-lo. La imatge de la Verge, de l’escultor Salgueda, fou beneïda i passejada triomfalment pels carrers de la vila el dia de la seva festa, el 7 d’octubre de l’any 1945. l ha quedat situada damunt d’un pedestal de pedra picada, en la seva pròpia capella.
La imatge de Sant Josep, també de l’escultor Narcís Salgueda, fou beneïda i col·locada damunt d’una simple mesa d’altar – que era la provisional de l’altar major del 1939 – el dia 19 de març de l’any 1942, a la capella que havia tingut l’advocació de la Divina Pastora i, anteriorment, del Sant Crist.
La de Sant Antoni, abat, ocupà ben aviat la seva capella tradicional. Fou un donatiu d’una família pietosa, com un vot fet durant la guerra – juntament amb el Santcrist, fou una de les primeres imatges reposades al temple El seu altar és de pedra artificial, construït per la casa Sagrera de Girona, d’acord amb el projecte presentat per l’arquitecte Juli Rosa, de Figueres. Fou beneït i inaugurat el 17 de gener de 1954. En la mateixa capella s’hi troba un quadre en relleu, de fusta policromada, que representa les temptacions del dimoni a Sant Antoni al desert. Salvat de la crema del 36, és una relíquia del primitiu altar.
Per últim, l’altar de la Puríssima fou inaugurat el dia 8 de desembre de l’any 1952. La taula i el basament són de marbre blanc i alabastre, construïts pel compatrici Josep Maria Geronès a les Escoles Professionals Salesianes, de Barcelona. El retaule és obra dels tallers de Ramon Pericay, al qual, més endavant, se li confià l’actual retaule de l’altar major. Em sembla que solament resta deixar constància que, el 12 de juny de 1943, fou situada la pica baptismal construïda als Tallers Solés.
l per últim, direm que, el setembre de 1945, es pogué recórrer el Viacrucis seguint els misteris en artístics quadres en relleu.
Josep Bosch i Mercader
