La portalada romànica de l’església del segle XI

Recreació de la portalada de l’església de Cassà elaborada pel Dr. Jordi Sagrera a partir de les peces recuperades de l’antiga entrada romànica del segle XI.

L’àmbit principal del projecte de recuperació del patrimoni de l’església de Cassà és la recuperació de l’antiga portalada romànica de la qual se’n conserven bona part de les peces originals tant a la rectoria com en altres domicilis particulars de Cassà.

Es preveu restaurar la portalada posant en el seu lloc primigeni les pedres originals conservades i restituir la resta de la portalada romànica amb altres pedres elaborades segons el model general per aconseguir recuperar la imatge primitiva.

Alguns apunts sobre la portalada i l’església romànica de Cassà de la Selva

Com era aquesta església romànica?

Recuperem el text de Joan Gener del 1970 (Apunts de la història de Cassà de la Selva)

…/… La seva construcció, ben antiga per cert (ja que ve assenyalada en el 1019 per Villanueva i en el mateix any figura amb el nom de «Santi Martini de Casano» en dotació a la «Canònica Gerundensis»), deuria ésser un joiell d’arquitectura romànica, amb la gràcia dels seus absis semicirculars, amb l’elegància de son cloquer, amb la senzilla decoració i amb la ingenuïtat de l’ornamentació dels capitells i arcades del seu portal cintrat. De l’existència d’aquest temple ens en queden molts més vestigis que del castell. El lloc del seu emplaçament era el mateix de l’actual, però de molt més reduïdes dimensions. En les reformes darrerament fetes, al netejar les parets, quedà al descobert, al costat lateral de la nau, cantó de l’Evangeli i empotrada a la paret mestra, una gran arcadaromànica de fina elegància, i més cap al mig de la nau i del mateix cantó, una altra arcada de mig punt, segurament d’un finestral de l’església primitiva i avui formant part del mur actual. A l’obrir els moderns finestrals foren trobats, formant la paret, uns grans blocs de pedra finament treballats i esculpits: restes de capitells, columnes, pedres amb punt d’arcada, etc. segurament aprofitades de l’enderroc de l’antiga església per a construir la paret de la moderna. Encara exteriorment estan a la vista, cap a la part superior de la paret, gran nombre d’aquestes pedres i trossos de columna.Amb el conjunt de pedres trobades i moltes altres escampades o aprofitades en construccions posteriors i avui conservades amb gran estima, s’ha pogut fer una reconstrucció del pòrtic de la primitiva església, d’un puríssim estil romànic.

Cal remarcar la pedra del timpà, d’una forta bellesa escultòrica, i que juntament amb una pica d’aigua beneita, resta d’un primitiu capitell amb figures angulars del capell monocomi, són conservades amb molta cura pel senyor Almeda i també un gran nombre de capitells, impostes i frisos, conservats a la rectoria. Hom conserva, a més a més, un cap de Crist o Apòstol, resta d’una mènsula i uns capitells molt ben conservats i d’un pur estil.

A jutjar pel gran nombre de pedres esculpides, capitells i columnes que es tenen, i el gran nombre de les que queden empotrades en la paret de l’actual temple, es dedueix que el primitiu seria d’un conjunt bellíssim i graciós, amb el seu absis, amb el campanar d’espadanya, i amb el «nàrtex» o porxo d’arcades, davant del bell portal, donant, tot plegat, un especial encís al veïnat.

.…/…

En els annals del rei Pere III d’Aragó i amb data de 1352, consta la venda del castell de Cassà i la seva jurisdicció, a fi de redimir amb el seu import a l’infant Berenguer, comte d’Empúries, del domini del castell d’Albons. És curiós, com a parèntesi, que en 1338 començaren a usar-se les primeres armes de foc, dites per la gent «tron de ferre» que tant devien canviar l’aspecte de les lluites, en substitució de les ballestes, sagetes i catapultes o màquines de llençar pedres emprades fins llavors. D’aquestes primeres armes de foc, hom en conserva dues, trobades a la nostra comarca, amb la pedra foguera adherida encara. Les comunitats municipals i la parròquia es confonia, la majoria de les vegades. La religió unia més encara els individus ja agrupats pels interessos comuns i l’església on eren celebrades les cerimònies del culte era també, en la majoria dels casos, el lloc on els habitants es reunien per a discutir els afers comunals.

També Josep Bosch en el seu llibre sobre l’església de Cassà parlava d’aquesta església romànica en el termes següents:

De l’església romànica, anterior a l’actual gòtica, ja en tenim, com he dit, notícies i vestigis. No és que siguin aquestes, encara, molt clares i definitives, però gràcies a les troballes fetes fins avui podem començar a tenir una idea, més o menys exacta de la seva configuració. Per les pedres guardades deuria ser com altres esglésies del seu entorn, posem per cas, Romanyà de la Selva o Caldes de Malavella, amb un estil propi, prou decorosa, ben treballada, com ho demostren les pedres que guardem i que es van trobar en obrir-se els finestrals a l’any 1926 i les que fa ben poc hem descobert a la paret de l’interior del campanar, a l’alçada, justament, dels finestrals.

Aquestes pedres pertanyen a la que havia de ser la façana principal i, exactament, la portalada. Podem imaginar-la d’una sola nau amb els seus absis d’influència llombarda, i, tal com hem trobat últimament, amb un campanar sobre aquest absis, o sigui, sobre l’altar major, cosa que, cap historiador, fins ara, havia imaginat o previst; quadrat, pel que explicaré més endavant. Situada, l’església, sobre el petit turó, devia tenir una certa esveltesa, un predomini sobre l’entorn, com passa ara mateix, amb un petit cementiri al costat i unes quantes cases al seu volt, formant l’anomenada “sagrera” o “cellera”. En consagrar-se una església parroquial se li donava sempre un espai de trenta passes de radi a l’entorn seu per a cementiri i com a terreny sagrat, el qual no podia ser envaït ni atacat mai amb violència, sense caure en excomunió. Sovint s’ampliava gràcies a cessions de terrenys que estaven situats fora dels trenta passos inicials atorgats pel bisbe i el dret canònic. La cellera també rebia el nom de poble, nom aquest darrer que es va fer corrent a finals del segle XIV i durant el XV (1). En molts documents antics trobem citades moltes cases que estaven situades a la cellera. I una d’elles era la casa dels domers que estava a la plaça del Dr. Botet, on encara es trobava a l’any 1922, en què fou enderrocada per fer-hi la plaça amb conveni de l’Ajuntament, que cedia, a canvi la port a adossada a l’actual església anomenat “el reten”. Era una estança introduïda dins l’església sobre els altars del Roser i Santa Margarida, on s’entrava per unes escales que sobresortien a l’actual plaça de Sant Pere. I que era patrimoni de l’Ajuntament. Servia, algunes vegades, com a calabós i altres per a reunions duel Comú, i que un cop tret el cementiri i aquestes escales, van configurar l’actual plaça tal com la coneixem…./…

Podem dir, pels documents que coneixem, que Cassiano de Silva, o sigui, el nostre Cassà de la Selva, quedava format en aquell llunyà segle IX o X, per unes cases al volt de l’església situades en el turonet que forma l’útim esglaó, de la muntanya de les Gavarres, i s’estenia principalment, amb cases o masos per la plana boscosa que formaven els veïnats de Verneda, Esclet i Perles, masies de les quals queden vestigis.No podem pas determinar avui la data de la construcció de l’església romànica. Ja he dit que el primer document on se cita és de l’any 882, i que ja abans deuria existir. Les restes que tenim de l’església romànica són més recents. Tampoc no sabem, quan ens referim a l’església romànica bastida abans de l’actual església gòtica, si era la mateixa que es troba en el document, tingut fa ben poc com el més antic i que tant en Gener com en Juanola el citen en els seus estudis i que es troba íntegra a l’apèndix XXVIII, plana 425, del llibre de Florez, “Espaha Sagrada”, que en la part que ens insteressa diu:“Insuper ego Ermensendis et Berengarius, comes et Petrus Episcopus damus prae-libatae canonicae Ecclesiam Sancti Martini de Cacano cum decimis et primitiis atque omnibus pertinentiis ejus..”, o sigui, que Ermesenda i el seu fill Berenguer, cedeixen al Bisbe de Girona, Pere, l’església de Sant Martí de Cassà de la Selva, amb totes les seves primícies i pertinences. Cosa que es feia, segons el citat document, perquè el bisbe de Girona tingués més ingressos per poder pagar les obres de construcció de la catedral romànica de Girona. Això passa a l’any 1019. Podem deduir que ja llavors la parròquia de Cassà de la Selva deuria ser prou rica i els seus delmes i primícies deurien aportar, aquella desena part del valor de la collita que pagava el conreador al senyor de la terra i aquell tribut dels primers fruits que es pagava a l’església.

De l’església, una església prou embellida, en sortien els camins que portaven al castell, el “Kastrum de Catiano”, any 916 (3), passant per “la coma”, així dita, segons Gener, “no per casualitat, ni perquè tingui (l’actual plaça de la Coma,) la forma d’una coma, sinó perquè era el nom emprat per designar la plaça terminal del camí del Castell.

També Miquel Juanola Benet en el llibre “reporta jes històricos cassanenses” ens parla dels orígens de l’església de Cassà i en diu el següent:

El primer temple parroquial de Cassa, del qual s’ignoren la data de la seva consagració i el bisbe consagrant, va ser una esglesiola que es titulava en principi Sancti Martini de Cacano; el lloc del seu emplaçament era aquell en el qual avui existeix la capella dedicada a la Verge dels Dolors, i la seva possessió va correspondre a la Seu gironina fins al 12 de les calendes de desembre de 1019.En tal data, Pere Rodgario, bisbe de Girona, amb l’anuència de Ermesindis —la seva germana— comtessa vídua de Barcelona i del seu fill Berenguer, comte i marquès, va disposar que es construís la casa Canònica d’aquella catedral i que s’enriquís amb els dons dels fidels, i, a aquest efecte, va fer donació al capítol de diverses esglésies i alous, i entre elles -cum decimis et primiciis atque òmnibus pertinentiis ejus – la de Sancti Martini de Cacano. Sense que sapiguem el per què, aquesta donació la va confirmar el mateix prelat en 8 calendes d’octubre de 1031, en els seus propis termes, però és curiós observar que, ara, l’església ve denominada Sancti Martini de Catiano i no de Cacano, com és de veure en les escriptures copiades per Villanueva a «Viaje literario a las iglesias de España». En 16 de desembre de 1160, Arnaldo de Llers, comte de Besalú, canonge de l’església catedral de Girona i germà del bisbe Berenguer, va restituir a Girona la nostra església de Sant Martí que, juntament amb unes altres, havia estat presa contra justícia. Per cert que al 1172, el bisbe Guillem de Monells, també va fer donació del seu capítol,consignant-li l’església de Sant Martí de Cassà, els fruits de la qual havia d’administrar, de setembre a octubre, amb una espurnejant condició: que en un dels mesos indicats se servís a la canònica vi vell i bo —vinum vetus et optimum — en lloc del nou i dolent —vinum novum et vile— que abans es rebia.

I, per la butlla del Papa Innocenci IV donada en 3 d’octubre de 1246 que extracta Montsalvatje en les seves «Notícies Històriques», se sap que el Monestir de San Salvador de Breda, propi dels monjos benedictins, posseïa béns en la parròquia de Sant Martí de Caciano.

L’estructura arquitectònica d’aquell temple que, segons el «Llibre verd» del capítol de Girona, al 1362 figurava ja amb el nom de Sancti Martini de Cassiano de Silva, era d’estil romànic, però de seguida fou insuficient degut a l’augment de població; l’últim terç del segle XVI, es va decidir eixamplar-lo emprenent l’erecció d’una església nova, espaiosai suficient. Aquest temple es va aixecar al costat d’aquell sense derruir-lo de seguida. Tant és així que s’hi va mantenir el culte, fins que va arribar la possibilitat del seu trasllat a la nova església.L’obra del nou recinte sagrat és alliçonadora; real ment un petri testimoni de la pietat i de l’esperit animós del poble de Cassà d’aquell temps; un verita ble poema de la voluntat ferma d’aquells dies.En aquell temps, a penes poblaven el territori parroquial 1.000 habitants, perquè el nombre de focs no aconseguia el centenar. Deixant de costat les masies disseminades en les seves amples terres, Cassà de la Selva no era més que un petit nucli rural al voltant de la seva antiga esglesiola i cementiri. I, per si no fos prou, anava arrossegant el llast econòmic heretat en la centúria anterior amb la guerra dels pagesos de remença. No obstant això, la feligresia es va lliurar en cos i ànima a l’edificació d’una església tan esvelta i capaç, de tan noble fàbrica i tan belles proporcions que encanten.

Reproduïm ara els esments que es fan a l’església romànica de Cassà al Catalunta romànica (vol. 5):

El lloc de Cassà és esmentat l’any 914 (“villa Caciano”). La primera notícia sobre l’església de Sant Martí és la donació de què fou objecte l’any 1019 a la seu de Girona, per tal de dotar la canònica. Tanmateix l’any 1159 l’església era evacuada per Arnau de Llers a la canònica i el 1172 el bisbe de Girona Guillem de Monells la tornà a lliurar a la canònica gironina. L’any 1246 dins el terme de Caçà tenia possessions el monestir de Sant Salvador de Breda. A mitjan segle XVI hom començà a construir l’església nova, gòtica i amb elements renaixentistes a la façana, situada al costat de la romànica, ja que durant les guerres remences hom feia constar que al seu interior “fins i tot hi plovia”.

L’edifici romànic es trobava emplaçat al costat de l’actual, al lloc on hi ha el creuer dels Dolors; fins i tot se n’aprofità una bona part de la paret en la nova construcció.

L’any 1710 fou acabat el retaule de l’altar major, obra de l‘escultor vigatà Pau Costa, amb un estil típic del barroc exuberant. Durant la guerra civil de 1936-39 fou destruït juntament amb tots els altres elements ornamentals del temple, llevat de l’orgue. Després, seguint el model de l‘antic, ha estat reproduït amb l’aportació de la gent del poble.

En unes obres fetes al temple fa pocs anys aparegueren diversos elements escultòrics romànics d’un gran interès. (Antoni Sans Alguacil i Jordi Vigué i Viñas)

L’església actual de Sant Martí és una construcció gòtica del segle XVI. Es conserven, però, alguns vestigis de l’església romànica, que devia tenir tres naus, per la manera com s’ha conservat, incorporant als murs de l’església gòtica una gran arcada i fragments de l‘aparell antic al mur septentrional i al de migdia, a l’interior. Especialment visibles a l’interior de la torre del campanar, hi ha alguns elements escultòrics reaprofitats. Altres restes de la portalada primitiva, com ara arquivoltes, columnes, impostes, capitells, etc., es conserven en una col·lecció particular de la població i a la rectoria.

La importància dels vestigis i dels elements escultòrics procedents de l’antiga església romànica, permeten de constatar la categoria que devia tenir la seva arquitectura, que podem situar dins el segle XII, però no es poden fer més precisions sobre la seva tipologia, sense una exploració arqueològica del subsòl.

(Joan Albert Adell Gisbert)

L’església de Sant Martí de Caçà presentava elements esculpits, actualment dispersos per diversos punts de la població. Segons la seva situació, cal ordenar els elements entre els que omplen els murs del campanar de Sant Martí, destacant-se algun capitell i algunes restes de do velles i altres fragments; el segon bloc és el constituït a la rectoria: impostes, capitells i, sobretot, dovelles d’arquivolta; finalment, en una casa particular, Ca n’Almeda, hi ha dos fragments esculpits que presenten figuració, mentre que en una altra hi ha restes d’un cap.

En el campanar cal destacar un capitell que presenta una decoració distribuïda en dos rengles, l’inferior amb fulles llises disposades als angles i cares, el segon amb fulles i volutes orientades als angles, centrades per un cap humà. Encara en el campanar, hi ha encastat un nou capitell, bé que només n’és visible la part superior.

Les restes de la rectoria són les més nombroses i variades. Una encertada recomposició de les diferents dovelles d’arquivolta esdevé la proposta de reconstitució del conjunt, ideada per Josep M. Escalona i Cañet, segons la qual caldria ordenar les arquivoltes de la següent manera: l‘exterior presenta (o presentava) una juxtaposició de fulles amb els folíols marcats; la següent ofereix motllures disposades longitudinalment, les parts convexes de la qual tenen unes acanaladores en helicoïdal i un soguejat; la del centre presenta, tant a l’intradós com a la part frontal, unes flors de quatre pètals dins un solc rebaixat; la següent presenta un entrellaçat; i la interna, restes d’una inscripció (que caldrà estudiar i de figuració, aquesta disposada longitudinalment però conservada parcialment (és visible la part inferior d’un cos en una de les tres dovelles conservades d’aquesta arquivolta). Cal referir-se també a les impostes: en els tres casos es desenvolupa una temàtica vegetal a les cares, basada en semi palmetes que sorgeixen d’una tija ondulada; en una peça, l’angle presenta un cap d’animal (aparentment lleoní), mentre que en una altra n’hi ha un d’humà, tot estirant-se amb les mans la barba i un floc de la cabellera. Cal referir-se també a un capitell d’angle, inacabat, la decoració vegetal del qual disposava d’un registre inferior amb fulles (com en el del campanar) i d’un collarí amb òvuls.

Sense oblidar el cap en què ens hem referit, propietat de Narcís Puigdevall, cal fer esment dels dos elements de Can Almeda. Es tracta de dos fragments d’una mateixa peça (molt probablement un timpà), que correctament juxtaposats configuren una Maiestas asseguda en un tron (amb els extrems acabats en caps lleonins, expressivament però tosca), inscrita en una màndorla resseguida d’inscripcions. Tot i que és de baixa qualitat, l’aparença és que la figura és dempeus. Podem interpretar que els gestos de les mans són de benedicció i de presentació del llibre, però no ho podem assegurar. A l’esquerra de la composició apareix una altra figura d’identificació problemàtica; vestida amb túnica i capa, duu barret (pràcticament imperceptible) i sosté amb les mans un objecte allargat i potser punxegut; és igualment de difícil identificació l’element que apareix a la dreta dels peus. L’estat de conservació dels dos fragments és dolent, tal com ho palesen les dificultats mostrades, però això no amaga la rudimentarietat de l’artífex ni que les peces integraven un timpà (com sembla demostrar-ho una inscripció curvilínia que hi ha a la part superior esquerra).

Les coincidències en la pedra emprada, en l’estil i en les dimensions de les peces justifiquen l’atribució de totes a un mateix conjunt, ben segur l’antiga església de Sant Martí, substituïda per l’actual. Una ràpida anàlisi dels fragments i les peces fa pensar ho així.

D’aquesta manera, cal imaginar una portalada amb la major part dels elements esculpits. Les arquivoltes en gradació, combinant decoració geomètrica i vegetal, oferien també figuració en la més propera al timpà, amb una temàtica (àngels?) que enllaçaria amb la d’aquest. Es pot admetre la presència d’una barroera Maiestas acompanyada d’altres figures. Una anàlisi detinguda podrà aproximar-nos a la naturalesa d’aquestes o, almenys, de la que ha subsistit. El fet de presentar el timpà és un cas de certa excepcionalitat en l’àmbit proper a Girona, almenys pel que es conserva. Els capitells i les impostes combinen el caràcter decoratiu dels elements vegetals, recordant llunyanament el capitell corinti, amb certes similituds amb conjunts cronològicament força avançats com la finestra occidental de Sant Vicenç de Besalú. En sobresurt el cap humà de l’angle que es posa les mans a la barba i la cabellera, en un gest d’estirar-se-les, que en ocasions significa desesperació, però que pot prendre un sentit decoratiu o grotesc, si tenim en compte el component vegetal de la resta de la peça. Tot plegat, com en les arquivoltes, es mou dins uns repertoris de formes prou coneguts i fàcils de trobar en conjunts empordanesos o garrotxins entre altres.

Quant a l’estil, ens trobem davant d’unes formes prou voluminoses i concretes, d’escàs modelat i marcada sequedat. Sembla que l’artífex, o artífexs, treballaven més còmodament els motius ornamentals que els figuratius, encara que es pot pensar que els personatges del timpà i l’arquivolta interna són obra d’un altre escultor, si els comparem amb el tractament convincent i detallat que s’assoleix en el cap humà de la imposta. Potser hi van haver dificultats a l’hora de treballar amb unes dimensions diferents. De tot plegat podem deduir que ens trobem davant una obra que és difícil d’adscriure a un estil per la seva tosquedat, però que no és aliena, per la seva organització i els seus repertoris, a portades de centres sud-pirinencs (Ripoll, Besalú, Lledó). Això sí, en unes dates més aviat avançades, ja dins el segle XIII. Deixem, però, per a una altra ocasió, un estudi més detingut tal com me reix aquest conjunt dispers. (Jordi Camps i Sòria)