La maqueta que es va fer servir per la restauració i l’estat actual del retaule, amb lleugeres modificacions en relació al que hi havia abans de 1936.

Maqueta del retaule barroc de l’altar major

Durant la Festa Major de 1956 es va presentar en el X Saló d’Artistes Cassanencs la maqueta que reproduïa el retaule del temple de Cassà, destruït el juliol de 1936.

L’escultor barceloní Ramon Pericay va ser el mestre atrtesà encarregat de restaurar el retaule i va fer aquesta maqueta de guix a partir d’una fotografia -que reproduïm en aquesta pàgina- i que va servir de guia per recuperar la fesomia primitiva de l’altar major la restauració del qual va concloure deu anys després (juny de 1968).

Al Luz y Guía del juliol de 1956 es feia referència a la maqueta

Estat actual del treball fet per l’escultor Ramon Pericay

Entrevista al mestre Ramon Pericay

Revista Luz y Guía, desembre 1959

Aprofitant la presència entre nosaltres del mestre Ramon Pericay, de Barcelona, artífex material del renovellament de l’antic retaule del nostre Altar Major parroquial, vingut per muntar la segona part del mateix, esplendorosament beneïda en la passada festa de la Puríssima, no hem pogut resistir la temptació d’entrevistar-nos amb ell per tal de donar als nostres lectors una visió personal de l’autor de la magnííf1cn reconstrucció.

Seguidament traslladem les seves ponderades respostes a les nostres indiscretes preguntes que tot i robant li un temps preciós, ens ha donat sense recança i amb la major afabilitat.

Primera pregunta, mestre Pericay: Li ve de vocació o de professió el que es dediqui a fer altars?

–L’haver nascut en l’ambient féu que d’infant sentís l’admiració per l’obra dels nostres avantpassats i amb ella, la gosadia o ardidesa d’imitar-los. Naturalment que el caire de la vida porta al professionalisme però, almenys en mi, fa que el materialisme resti força supeditat.

Ha tingut moltes dificultats per arribar a la seva mestria actual?

-Cal adquirir uns coneixements i destresa per aconseguir bells resultats, per a tant més de l’afició o vocació, si vostè ho vol així, cal seguir els estudis de les Belles Arts en acadèmies adequades, per a continuar les a l’edat convenient en l’Escola de Belles Arts i Oficis, amb les assignatures de l’escultura, pintura, perspectiva, anatomia, història i teoria, com també coneixements d’arquitectura, indispensable a voltes per a resoldre cens problemes que sorgeixen en la construcció de retaules i decoracions d’esglésies. La participació a concursos dels que tens la satisfacció de posseir alguna medalla o diploma. Però, en fi, sincerament, és a 1a Divina Providència qui dec el resultat satisfactori d’algunes de les obres executades i del bon concepte “en què vostès em tenen.

Quants altars ha construït en la seva vida?

-No crec que la quantitat avaluï l’obra; unes poden ésser encertades i altres no. No obstant passen de la seixantena després de l’any 30. Dels anteriors a aquesta data, per les vicissituds passades fan impossible un resum.

Sent afecte especial pel barroc?

-Sí, per la concepció agosarada del moviment i volums amb què són resoltes les obres d’aquesta època. És el que més sempre m’ha enlluernat. No vol dir per això, que no senti el misticisme del romànic i gòtic primitiu, l’idealisme d’elevació vers al cel del gòtic decadent, la serenitat dels estils clàssics, renaixement i plateresc, aquest per la seva vanitat i fins la preocupació de lo modern en recerca de línies noves. En tots ells cal ambientar-se per tal d’aconseguir l’obra més digna dins la varietat d’estils de les nostres esglésies.

Comporta moltes dificultats tècniques i artístiques una obra com la present, avui. dia?

-Dificultats tècniques poques, una volta s’ha ambientat en les característiques del retaule. Particularment en aquest de Cassà, les dificultats més grans, han estat i són, les de les proporcions en cada secció per a igualar a l’antic. Cal pensar que és una restauració de la que, dissortadament. hi ha pocs restes i que tot cal treure-ho d’una sola fotografia. Tinc la satisfacció de constatar, a mesura que la construcció segueix el seu curs, de què no anem desencertats. En quan a artístiques, avui n’existeixen forces, ja que manquen les mans d’ajudants destres i alliçonats, compenetrats en l’obra. D’ací, potser, el ritme lent de l’obra actual tal vegada més que la d’aquell temps, en quin les Belles Arts eren més sentides.

És també imaginer vostè?

-Naturalment, i dec dir-li que com en aquell temps, sense aquesta especialització, no fóra possible concebre l’obra per volums, tan característica de l’estil.

Una pregunta més particular: Quin criteri té vostè sobre el nostre retaule de l’Altar Major?

–El considero una formosa obra.. pròpia dels inicis del barroc ací a Catalunya. Fins a mig retaule o sigui fins a la cornisa, té la supeditació als mòduls clàssics, la superior té la gosadia i exuberància encara no atrevida del nostre barroc. Té parts bellament executades i d’altres que no ho són tant, en fi. el propi de tota obra humana.

Fem un petit viratge: Si vostè pogués triar un altar ideal, com el faria?

– Faig els possibles per a contestar totes les seves preguntes, però temo que aquesta porti a tergiversacions i desorientacions. Cal exposar conceptes i teories que emplenarien planes senceres i no satisfarien a ningú.

El meu criteri és que cada altar o retaule ha de mantenir el mateix caire ambiental i harmònic de l’església. De no ésser possible aquest barroc, aleshores un de línies simples si vostè vol, tal com modernament es fa, perquè no comprometen i també són un descans per a l’esperit, però sempre ambientat i res discordant. Forçar l’estructura de fàbrica o prescindir del sentit en què fou concebuda la seva construcció, serà sempre un pegat. Cada cosa en el seu lloc. Particularment en aquest de Cassà i generalment per a tots, cal comptar amb el record i sentiments del poble, que molt pesen. En aquest sentit, per què no considerar aquest com ideal? Per a mi ho és. L’estructura de l’església és de transició i d’un retaule renaixentista a aquest d’un barroc discret en totes les seves formes-, és ben poca la diferència i potser, n’estic segur, l’afavoreix molt més aquest, que no les línies sistemàtiques d’un plafons emmarcats per columnes com hagués estat aquell.

No ha sentit a voltes, la joia juganera del parpelleig de tantes llumenetes, reflex de la llum sobre l’or? No tot són funerals dins les esglésies. També hi ha al·leluies. Predisposa més el sentir-nos infantívols, que no anar mesurant les coses amb cara sèria de senyors dignes i judiciosos. Crec que és això el que sent el poble, que també és vostè i un servidor; pensant com ell és que m’il·lusiono en aquesta obra i encara el conjuntaria mes vers els cims per a què tot fos un devessall o degoters d’or, on els angelets ni cantarien, com ens deien les nostres àvies, i no tindrien de restar tristos, sempre orant, això si no han fugit, com sembla, d’un retaule estilitzat modern i abstracte.

Es diu que cal educar al poble, però quins sostenen aquesta teoria no compten que aquestes obres es fan positivament, apart altres ideals més elevats, per atreure el sentiment re1igiós d’aquest anònim poble. És desconcertant per a aquest poble anònim el què, quins el volen educar no compten amb un bon mètode concret i definitiu, com cal a tota ensenyança. Tan aviat van del concepte de línies gairebé abstractes a l’amanerament, per ells tan criticat, d’una inspiració sòbria del romànic o primitiu gòtic amb additaments moderns o cubistes, o bé a la vulgaritat de línies d’una imatge d’Olot, però, això sí, sense ulls, ni el nas i si pot ésser amb el pit obert amb un cor dins. En fi, no crec amb la idealització sincera i espontània, més aviat amb la conscient que trava peus i mans i frena impulsos, ja que és la que pot donar resultats més perdurables.

Tornant enrere: Quins mèrits li atribueix al nostre vell altar amb els mitjans d’aquell temps?

-Dos, com a principals: l’un, la impossibilitat de preparar la fusta per a la talla, com amb els mitjans mecànics actuals. L’altre més remarcable és, que si bé es coneixien o es tenien referències, per viatges o esbossos de dibuix, de les obres fetes en altres comarques o països, no existia la facilitat d’una detallada informació il·lustrada com avui dia. És a dir, que el mèrit era més personal, més d’un creador inspirat, que no la inspiració falsa d’avui dia gràcies a aquesta consulta fàcil.

Pel demés, si es refereix a l’esforç o dificultats en tallar l’obra i en la decoració, dec dir-li que avui dia en cara s’empren els mateixos sistemes o procediments d’aleshores Les dificultats són les mateixes i si entrem en el sentit crematístic. molt més actualment, tant per a vostès com per a nosaltres.

Coneix l’autor, Pau Costa?

-Sincerament: poca cosa; he seguit part de la seva obra i de la del seu fill Pere, però no crec sàpiga més que vostè. Vigatà, s’estengué per aquesta comarca, per la Maresma, Gironès i Empordà. Quan acabà aquest de Cassà, el seu fill Pere tenia 6 anys, emprengué la continuació del d’Arenys, ja que l’inici és degut a un tal Francesc Santacruz, de Barcelona; a continuació, són obres seves els dos retaules barrocs dels costats de la porta principal de la Seu gironina, quinze anys abans no comencés el seu fill l’obra de la façana. No crec que el retaule de Cadaqués fos obra d’en Pau Costa, ja que és més amanerat i d’inferior qualitat.

Amb quins altres altars compararia el nostre?

-Al meu entendre, i constatant fotografies dels haguts i pels que actualment existeixen, pot considerar se el segon en el Bisbat. El primer, el de Palafrugell. El de Les Planes, si bé molt important, era més renaixentista; també els de Palamós i Llagostera eren d’aquest darrer estil, i força més petits. Igual succeeix amb els d’Arenys, que si bé barroc, és reduït de proporcions, més sensat i més moderat i, per tant, li manca l’ardidesa d’aquest de Cassà. Són impossibles les comparacions amb altres comarques o bisbats, que encara que d’èpoques semblants, per la varietat d’estilització i característiques no coincideixen.

Sap vostè d’algun cas semblant al de Cassà, tant en la reconstrucció com en el gest?

-Possiblement desconec altres casos, però pels que en sóc sabedor, i són diversos, dec dir-li que resto admirat la col·laboració espontània de tots vostès que, prescindint de criteris i judicis, tots dignes, es supediten a un acord romàntic i sentimental amb unes aportacions sinceres i continuades, sense l’ostentació ni la vanitat pròpies d’esperits falsos i mesquins. Possiblement serà gràcies a l’obra doctrinal o parroquial del senyor Rector, però crec també es deu a les grans qualitats morals d’aquest poble de Cassà. Cregui és digne d’elogi i imitació l’esforç que estan portant a terme.

Anant ara a la part tècnica: Quines classes de fustes ha emprat per al nostre retaule?

-De la millor qualitat i preu, dintre les possibilitats actuals, tenint en compte la seva dolcesa, facilitadora de la talla: Flandes, pi i Guinea.

Quins materials principals hi entren? Em podria donar unes quantes dades?

– Apart la fusta i l’or, i en molt més petita proporció: coles i laques. El pes de la fusta, així, en un compte global, fins a la data del 28 de novembre del 59, és, aproximadament, d’uns dotze mil quilos. D’or, en la mateixa data, hi van emprats 107.000 panys o fulles.

Hi pot haver-hi temença en quant a 1a conservació de la fusta?

-Obligats a recórrer a l’organització comercial oficialment establerta per a l’adquisició de la fusta, és impossible predir el resultat. No obstant, el que més l’afecta és l’ambient climatològic. Preferible un ambient fresc i sec a un d’humit i càlid, més favorable a tots els gèrmens i insectes perjudicials. En aquest sentit crec que, per la situació de Cassà i la seva església enlairada, podem sentir-nos optimistes, ja que pot entrar en la primera classificació.

Salvant cassos excepcionals o catastròfics, ens pot vostè garantir la permanència de l’obra?

– Tot ve supeditat a la resposta anterior.

Al ritme actual, quan pot estar acabat el nostre retaule?

-No crec sigui possible en menys d’un any i mig, o dos. Sense les imatges, àngels, etc., fem el possibles d’intentar lograr-ho per a la propera Festa Major, encara que, sincerament, no en tinc una seguretat completa.

És vostè partidari de tornar a posar-hi les mateixes imatges d’abans?

-És indiferent, ja que elles no formen ni perjudiquen el conjunt arquitectònic del retaule.

Com resoldria vostè la il·luminació del nostre retaule?

-Sempre en el sentit més discret. No essent l’església d’estil clàssic renaixement o barroc on les coronises i arc afavoreixen la il·luminació indirecta per mitjà del tub fluorescent, cal conformar-se amb sis reflectors, el més dissimulats possible. El primer joc, és a dir, un al costat de l’Epístola i l’altre al de l’Evangeli, a una alçada d’uns cinc metres; el segon joc a l’alçada de deu, i el tercer joc, més discret, darrera la clau dels nervis de la volta en el presbiteri, per aconseguir l’efecte d’una llum descendent i d’il·luminació directa de la part alta del retaule. També dins el manifestador hi posaria dos tubs de fluorescent ben dissimulats darrera la façana de llum blanca freda, per a ressaltar la custòdia.

Darrera pregunta per avui, mestre Pericay, i plego: Quants anys o minuts fan falta per a envellir el daurat?

-Si fos una esglesiola de muntanya, reclosa, humida, en quatre o cinc anys la pols dels camins i la cera de les cerimònies començarien a patinar-lo. Ací caldrà esperar més. Però be, i entès que envellir no vol dir des millorament de l’or, tan sols embrutar-lo, ja que aquest és pur i de 22 quirats.

I tot rumiant dintre nostre si permetrà Déu que puguem veure patinat del tot i ben aviat el nostre nou retaule de 22 quirats (com el cor dels qui, amb despreniment, i estan oferint a Ell), ens despedim afectuosament fins a una altra ocasió del mestre Pericay, a qui, als demés mèrits artístics i tècnics, li afegim des d’ara el d’una paciència i bonhomia de 22 quirats també. A.

Les reunions (1954-1958) per a reconstruir el retaule

El 1994 Josep Bosch va publicar al Llumiguia una transcripció de les actes informals de les reunions que van servir per reconstruir el retaule del temple de Cassà, escrites pel rector Josep Xutglà, finat uns anys abans. Com diu Josep Bosch “són escrits en fulls aprofitats, com solia fer en moltes de les seves notes, amb la seva lletra menuda, a voltes no molt clara i per això difícil de llegir. Altres vegades són mecanografiats, amb la seva vella Underwood dit a dit, paraula per paraula, lletres gastades i poc arrenglerades”.

Reproduïm aquell article que recull les vicissituds d’aquesta reconstrucció:

“Tothom sap que fou ell l’artífex de la reconstrucció de l’actual retaule de l’altar major de la parròquia. Acabat fa 26 anys i considerat avui notable no solament per la seva estructura i bellesa sinó també per haver estat executat gairebé exacte a l’anterior. L’original fou obra de Pau Costa al 1708, sent un dels millors retaules barrocs de Catalunya, després dels de Torelló, Roser d’Olot, Arenys de Mar, Palafrugell i Cadaqués.

Una reproducció difícil de realitzar ja que solament existien unes poques fotografies i uns escassos elements salvats de l’antic.

Primer, calia trobar un taller de confiança, amb operaris prou experts, perquè la còpia fos perfecta. En segon lloc, el seu cost havia de resultar molt elevat. Des d’un començament es parlava de més d’un milió de pessetes i recordem que aleshores, al principi encara es feien números amb cinc i deu cèntims, quantitats actualment ridícules. l tercer, potser el fet més difícil, haver de donar credibilitat a una empresa de la que no hi havia gaires antecedents i es desconeixien les possibilitats d’èxit. Tot plegat una complexa situació. Mossèn Josep va lluitar, plantà cara a totes les adversi tats, a totes les dificultats i aconseguí portar a cap la seva obra.

El primer que fa mossèn Xutglà és buscar la cooperació d’uns quants feligresos i formar una Comissió de consul ta.

Recordem, de passada, com estava, en aquells moments, emplaçat l’altar major al presbiteri. La mesa situada al mig era de pedra, la mateixa que hi ha actualment, rodejada de sis columnes procedents del retaule anterior. Darrera hi penjaven uns cortinatges, formant un semicercle. El presbiteri estava separat de la nau central per una barana de ferro d’un metre d’alçada, aproximadament. Hi penjaven quatre llums de ferro forjat. Les misses eren celebrades amb el sacerdot d’esquena als assistents.

Anem, ja, pel que escriu mossèn Josep. El primer full ens dóna els noms de la Comissió consultiva.

CONSTRUCCIÓN DEL ALTAR MAYOR

Septiembre 1954

La Comisión nombrada para dicha reconstrucción estará formada por los siguientes elementos: Sr. Rector, Sr. Alcalde, Director de Luz y Guía, Dr. Narciso Tibau, Presidente Centro de Hombres de Acción Católica, Presidente Centro de Jóvenes de Acción Cató/ica, Narciso Negre, arquitecta, Joaquim Almeda, Damián de Garriga, Luís Frígola Almeda, Director de Caja de Pensiones, Domingo Serra, Joaquim Albertí, Josep Bosch y Melchor Casadevall. Un cop nomenada la Comissió, un mes després fa la primera reunió:

PRIMERA REUNIÓ

A la 9,30 de la noche del día 7 de octubre de 1954, Año Mariano, fiesta de Nuestra Señora del Roser, se han reunido en la Casa Rectoral, todos los arriba nombrados, (els de la nota anterior) a excepción de Almeda y Bosch que estaban ausentes y Casadevall que no ha sido avisado. El Sr. Rector dió cuenta del motivo de la presente reunión que considera histórica. Se trata nada menos de reconstruir el altar mayor. (Sempre que diu altar mayor es refereix al retaule). Confía que cuidaran con entusiasmo de llevar adelante tal empresa. Todos estan de acuerdo de que se ha de construir el altar. ¿Cua/? ¿El anti guo? ¿Acabar el actual? ¿Otro nuevo? Después de muchas objeciones y distintos puntos de vista, se ha puesto a votación… y se acordó hacer una encuesta a la opinión pública para que todos puedan decir su parecer. La votación de los presentes fué favorable a la reconstrucción del antiguo altar mayor, con el voto en contra, rotundamente de Codolà y menos fuerte de Nadal y Albertí. Se terminó la reunión sobre las 11 de la noche, anunciando el Sr. Rector que para la próxima seran llamados personalmente los señores de la Comisión. Terminó la reunión tal como había comenzado, con la oración del Ave María a Nuestra Señora de las Sogas.

Són impreses unes butlletes per fer una enquesta entre la població de Cassà i els cassanencs que viuen fora de la població.

La butlleta tenia dues preguntes:

¿Deseas la reconstrucción del Altar Mayor? SI o NO.

¿Quisieras ver reconstruído el ANTIGUO ALTAR MAYOR? SI o NO.

En el seu revés hi havia aquesta observació:

Se agradecerán toda clase de sugerencias referentes a la construcción del Altar Mayor. Los residentes fuera de la parroquia sírvanse remitir el Boletín a: Comisión Pro Altar Mayor. Casa Rectoral. Cassà de la Selva.

La resposta a l’enquesta la trobem a la reunió següent, quatre mesos després:

SEGONA REUNIÓ

El día 4 de febrero de 1955 han sido llamados los señores de la Comisión. Ha sido un LLENO, a excepción del Dr. Tibau y el Sr. Almeda, que estaban ausentes. La reunión tuvo por objeto principalísimo, dar cuenta del resultado de la encuesta verificada para pulsar la opinión del pueblo. Han contestado unas 450 personas; mas del 95% dicen SÍ que desean la reconstrucción del Antiguo altar mayor. La reunión ha sido muy tumultuosa, reiterando los contrarios a dicha resolución, que la hoja anunciando el Plan de la Comisión era tendenciosa. Visto el parecer de la opinión pública y en contra de los mismos que en la primera reunión votaron NO, añadiendo el voto del Sr. Negre, en contra, se acuerda visitar Igualada donde se ha reconstruído, precisamente, el mismo retablo barroco del antiguo altar mayor.

Mentrestant, entrarien en contacte amb els “TALLERES DE SAN JUAN DE DIOS de escultura, decoración y ornamentación religiosa de Ramon Pericay”.

La primera reunió amb Pericay seria una mica ambigua i desconfiada pel que podem llegir a la carta que Pericay envia a mossèn Xutglà el 14 de març de 1955.

Rvnd. Sr. Mn. Josep Xutglà. Molt senyor meu: com a contesta a la seva amigable lletra i comprenent la seva decepció davant la nostra inseguretat permeti’m que li aclareixi que aquest comportament nostre no ha estat motivat per altra cosa que per la impressió que sempre havíem tingut de què tal retaule no es portaria a terme. Són coses de molta envergadura i empresa per les que hi ha necessitat d’una ardidesa sense defallença per interessar el poble. Aquesta presumpció ha portat en nosaltres aquesta vaguetat en la concreció d’un preu, ja que també, li he de ser franc, convenia a nosaltres un tempteig de l’entusiasme i optimisme en vostè abans de procedir a un estudi concret. Ja sap, per haver-ne parlat altres vega des, que les varietats de construcció i decoració alteren notablement aquests pressupostos, o sigui que tampoc no l’haguéssim enganyat si el seu optimis me hagués estat excessiu.

Quant al primer preu o sigui el de la meva primera visita, he justificat força vegades la meva confusió en saber que la seva ironia expressada dins el taxi fou deguda a una confusió del meu pare r que després pogué constatar en les anotacions.

Ara que vostè sembla entrar en una concreció i una activitat admirable dec dir-li que per la nostra part rebrà totes les corresponents atencions i ajuts per tal que no defalleixi en el camí emprès, ja que també entra en el nostre esperit lluitar contra impossibles confiant sempre amb Nostre Senyor. Així és que la nostra contesta precipitada però concreta a fi que arribi a temps per a la reunió que vostè fixa per aquests dies, és que animi els senyors de la Comissió a l’esforç col·lectiu, que enardeixin, si val la paraula, ja que els resultats no seran fallits, ja que arribin allí on arribin, per la nostra part hi haurà la mateixa correspondència i desig de portar el treball amb tota perfecció i lluïment, encara que, permeti’m l’aforisme, ens haguéssim d’embolicar la manta al cap. No és la primera volta que il·lusionats en les nostres empreses artístiques i que no s’han deixat de portar a terme, ens havem vist perjudicats econòmicament i és que, sincerament, en nosaltres no hi entra l’especulació, ja que és difícil compaginar l’idealisme amb el materialisme. Ja que aquests dies he estat absent, tot seguit procedim a l’estudi concret del pressupost per tal que el més aviat possible sigui a les seves mans, cosa que penso fer personalment pel que l’avisaré.

Mentre, però, ànims, no defalleixi vostè ni els senyors de la Comissió ja que com li dic comptaran amb la nostra admiració i correspondència. Quant a la Verge de les Sogues, permeti’m que el preu li lliuri en la meva visita; crec que, no restarà defraudat, per l’atenció que li tenim.

Firma: R. Pericay.

L’empresa era de tal magnitud que Pericay, artista que sabia i entenia d’aquestes coses, endevina les dificultats que caldrà vèncer per poder arribar a bon terme. Els dubtes són constants. Però tot fa pensar que Mn. Josep ja té presa la determinació; reconstruir el retaule. l així queda decidit en la següent reunió:

TERCERA REUNIÓ

El día 23 de marzo de 1955, tercera reunión de la Comisión pro altar mayor. Todos menos Almeda, Vidal y Codolà. Larga y apasionada discusión. Se acuerda hacer el antiguo, si la parte económica responde, comprometiéndose algunos de los presentes pulsar la opinión económica de los mas pudientes. Si se aclara el horizonte, adelante! Si no, se deja para otra generación. Al mismo tiempo, preguntar nuevos presupuestos a varios constructores. Y visitar, cuando huelga, Valls y Tossa, en cuya última población el Sr. Pericay ha construído un altar, para ver como trabaja. Si en realidad se le podría confiar el retablo. La reunión terminó a las doce y media de la noche. Toda sea para la mayor gloria de Dios.

Carta que el dia 5 d’abril de 1955 es rep de Ramon Pericay:

Molt senyor nostre: No cal dir la satisfacció amb que havem rebut el contingut de la seva força optimista lletra. Puc fer-li avinent que ens resolem a construir la maqueta, però, aquest és l’únic reparo, no crec estigui llesta per a la festa major. No obstant això no vol dir o expressar grossa contrarietat, ja que podria ésser presentada en tal dia fragmentada, és a dir, per exemple, la part central o dos costats. No crec que això perjudiqués la intenció ja que en aquests fragments podria veure-s’hi igualment l’esperit i gràcia de la cons trucció.

Amb aquest motiu li pregaria que si en aquest transcurs de temps vostè hagués pogut recollir alguna fotografia millor de les anteriors que em va cedir li ho agrairia. Passat festes penso fer-li una visita, que aprofitaria per a recollirles.

Quant a aquest membre de la comissió tan pessimista, el senyor arquitecte, li pot dir que no se’n senti tant, ja que si a Déu Nostre Senyor li plau i arriben vostès a aconseguir aquest propòsit i de la construcció ens havem d’encarregar nosaltres, ell com a jutge tècnic, ja que és el càrrec que per mèrit li reconeixem, veurà com és factible i fins enardidor el copiar de la destresa dels nostres avantpassats artesans. Ara si el concepte de dit senyor és en el sentit que la nostra generació té prou capacitat per a marcar el segell de la nostra època, com s’ha fet en totes les anteriors, crec sincerament que no és pas en aquesta estructura de l’església de Cassà on deu marcar-s’hi. Hi ajuda també el que aquest retaule barroc no fou pas sense mesura i estudi en aquestes parets com alguns altres, ans al contrari, és perfectament acoblat al conjunt de l’absis i presbiteri, pecant tan sols potser, d’un xic de negligència per a algunes línies arquitectòniques. Però he de ser-li franc, comparat amb els que existiren en el bisbat, el considero molt més perfecte que molt d’ells per exemple que el de Cadaqués i si resta, per motiu de millor arquitectura, un xic inferior que el d’Arenys, el supera en molt en detalls, en força detalls decoratius i escultòrics.

La visita a Igualada mossèn Josep la descriu així:

El día 24 de febrero de 1956, en dos coches hemos visitada el altar de Igualada. Excelente impresión para todos, menos para Codolà, el cual, se fija mas que en la reconstrucción del antiguo, en la construcción de otro nuevo, a la derecha del altar mayor, también barroca, que es una birria. Hay que reconocerlo. Todos marchamos con la impresión de que se puede reconstruir bien nuestro antiguo altar mayor.

QUARTA REUNIÓ

El dáa 20 de febrero de 1957, reunida la nueva junta para la reconstrucción del altar mayor, formada por los señores: Joaquim Almeda, José M. Almeda, Francisco Figueras, Luís M. Frígola, Damián de Garriga, Luís Presas y José M. Vidal, se acuerda, para mejor asegurar la perfecta construcción del mismo, encargar al Sr. Pericay la construcción de un fragmento a tamaño natural del antiguo retablo. Este acuerdo procede del Sr. Almeda, quien duda de la exactitud en reproducir bien el antiguo. Se habla de hacer listas de posibles contribuyentes. Terminó la reunión, acordandose ser llamados tan pronto esté terminada el fragmento.

No hi ha constància de cap reunió fins al cap d’un any.

CINQUENA REUNIÓ

Reunida la Comisión en la casa Rectoral el día 16 de mayo de 1958, con los señores Garriga, Frígola, Vidal, Ametller y el señor José M. Almeda, sin Joaquín Almeda, se da cuenta de haber sido terminado el fragmento y que sera traído para ser expuesto en la Caja de Pensiones con motivo de la próxima fiesta mayor. Se trata de procurar invertir parte del dinero recaudado en las colectas de cada mes, en madera o en oro en haja según consejo del Sr. Pericay.

El crit de: EN MARCHA! ADELANTE!, el dóna el senyor rector en el LUZ Y GUIA del mes de juliol de 1958, després de veure el fragment del retaule exposat a la Caixa de Pensions. Es fan els primers lliuraments de diners a Pericay.

SISENA REUNIÓ

Reunidos en la Casa Rectoral el día 13 de junio de 1958, los Sres. Frígola, Vidal, Garriga y Ametller, el Sr. Cura Pàrroco da cuenta de haber entregada al Sr. Pericay, doscientas mil pesetas para invertir/as en la compra de papel de oro y 25 mil a cuenta del trabajo verificado en la construcción del fragmento encargado. Todos los asistentes a la reunión han conceptuado bien construído el fragmento citada. De nuevo se reitera la necesidad de ampliar la Comisión, acordandose suspender las reuniones hasta pasado el verano, con ganas de trabajar en firme para llegar a la meta que la Comisión se ha impuesto.

El dia 28 de juliol de 1958 es rep una carta de Pericay amb l’estudi i pressupost del nou retaule:

Estudio técnico y económico que ofrece esta Casa para la reconstrucción del retablo mayor de esta Parroquial de Cassa de la Selva.

El conjunto del retablo, destruído durante la Gloriosa Liberación Nacional, es una bellísima joya del barroca catalán, terminada en 1708.

Es obra de Pablo Costa, padre de Pedro Costa, autor de la famosa fachada de la Catedral de Gerona. Obra la del retablo, verdaderamente monumental y suntuosa de 16 metros de altura, con profusión de recargados adornos; de su conjunto se desprende un orden perfecta, cuya exuberancia completa a la perfección las admirables líneas de un esquema lógico dentro los módulos clasicos arquitectónicos de su parte principal.

Esta Casa especializada en reconstrucciones y reproducciones suntuarias religiosas, de la que dan fé las efectuadas en diversas iglesias y monasterios; avalada por la presentación de la maqueta, reproducción exacta del retablo a escala de 1:1O y aprobada a juicio de la Junta de Reconstrucción de esta Parroquial, ofrece el siguiente estudio económico.

El retablo para su reconstrucción, se descompone en las dos siguientes fases:

1.- Parte arquitectónica y decorativa monumental, excluídas las imagenes y grupos escultóricos.

La reconstrucción se efectuaría en madera nacional y de la Guinea Española, completamente tallada a mano y dorada en oro fino de 22 quilates, al igual que el original destruído. Su precio actual se calcula en 1.347.830 Ptas.

2.- Parte de imagineria. Compuesta del patrona Sn. Martín, cuatro imagenes colaterales, la lnmaculada en el sobrepiso de la central, en la parte superior los grupos de las tres Virtudes: Fe, Esperanza y Caridad, dos altos relieves e infinidad de ángeles y querubines.

La reconstrucción en madera tallada y decorada al estilo propio del original, asciende a 584.386 Ptas.

Total del conjunto 1.932.216 Ptas.

El presente estudio se ofrece al Rvn do. Cura Parroco y Junta de Reconstrucción Parroquial, para su aprobación.

SETENA REUNIÓ

1958.- Pasado el verano, con la consiguiente dificultad de reunir a todos los miembros de la Comisión, el día 3 de septiembre fueron llamados a la Casa Rectoral para reemprender las tareas de reconstrucción del retablo del altar mayor, los señores Frígola, Almeda, Vidal, Garriga, Figueras y Ametller, los cua/es acudieron puntualmente a la cita. Son las 9 y media de la noche. Los ánimos no se han debilitada con los ardores del verano; todos estamos de acuerdo que hay que poner manos a la obra. Dió cuenta el Sr. Garriga de su viaje a los talleres del Sr. Pericay, el cual tiene muy adelante la construcción del basamento total del retablo, esperando recibir instrucciones de la Comisión. Esta desea unanimemente se proceda rapidamente a la construcción del retablo, al menos hasta la mitad. Esperamos tener ocasión de pedir al Sr. Pericay si seria factible tener terminada dicha parte para la fiesta mayor. Se da un voto de confianza al Sr. Garriga para que haga la mencionada gestión cerca del citado constructor. Són las 11 y media cuando de levanta la sesión.

l queda una vuitena i última reunió segons els papers que he trobat:

VUITENA REUNIÓ

El día 8 de octubre de 1958, habiendo llegada el Sr. Pericay de visita a varias parroquias donde tiene encargos de varias obras, fueron llamados rapidamente los Señores miembros de la Comisión, habiendo podido acudir los señores Garriga, Vidal, Almeda y Figue ras. La reunión fué muy aprovechada.

El Sr. Pericay concede y acepta la posibilidad de tener terminada la parte del retablo, (la mitad, mas la hornacina de San Martín, sin imagenes), para la próxima fiesta mayor. Se estudia sobre el terreno las modificaciones a hacer en el basamento de piedra actualmente existente y se soluciona a gusto de todos. Presenta, además, un presupuesto aproximado de dichas obras.

Eran las doce y media cuando termina la reunión.

El preu final fou de 2.157.966 Ptes. segons les factures de Pericay. Més de dos milions dels anys seixanta. Déu n’hi do!

Va ser beneït, acabat segons queda dit, per la festa major de l’any 1968″.