El Pixola, Narcís Abres 1792-1827, guerriller ultrareialista, tradicionalista, fill de Cassà. Vox quedaria molt a la seva esquerra
El passat diumenge 18 d’agost, ja baix parlar d’aquest tema, però a l’haver sorgit alguna informació nova, és pel que he tornat a parlar d’aquest personatge i les seves circumstàncies.
En el registre militar que transcric literalment, no sembla que tot i haver-lo ascendit al principi a capità, després les seves idees ultraconservadores i la seva incitativa desbordant el va portar a caure en desgràcia i ser sentenciat a mort. Avui que demanen revisió de molts fets ja passats, la sentencia a morir penjat no seria tolerable, donat el seu grau reconegut com a oficial de l’exèrcit. L’afusellament com a militar era el adequat al personatge.
Transcripció.- “Revoltosos. Narciso Abres, alíes Pixola
Es de oficio cortante #es refereix a carnisser#, natural de la villa a Cassà de la Selva corregimiento de Gerona: entro a servir en la partida de Malavilla en 1822, quien le nombro Capitan en Abril del mismo año. En 1825 estando limitado #arrestat# en su casa fue procesado por ciertas sospechas de conspiración contra el estado: En la primera Revolución del presente año de 1827 levanto una partida recorriendo el Corregimiento de Gerona, fue indultado, y luego después volvió como uno de los primeros cabecillas que están devastando la provincia.”
El 22 de novembre de 1827 a les deu del matí, el varen penjar, després d’un judici militar a Tarragona, no sense abans tractar-lo de desgraciat; així ho fan constar en la sentència. El seu error, a més de ser reincident, doncs ja l’havien indultat per conspiració, va ser, “ser més papista que el Papa”, ja que en defensar l’absolutisme a ultrança de Ferran VII, es va enemistar amb tots els estaments, intermedis. La seva acció estava amb complicitat amb l’alt clergat gironí, també de Vic i Osona, recelosos per la pèrdua de les seves prebendes. Per això aixeca una partida de voluntaris i assetja Girona del 10 de setembre al 10 d’octubre de 1827, dintre l’anomenada Guerra dels Malcontents; quan acaba el setge, és detingut, els suports eclesiàstics desapareixen i l’abandonen a la seva sort.
A l’inici del setge de Girona s’autoanomena Coronel Comandant, circumstància que també fa que els militars de “casta” el posin en el seu punt de mira. L’arribada de Ferran VII a Tarragona precipita la seva condemna com a cap de turc d’un moviment que ja era massa reaccionari per aquells anys. Els lemes dels Malcontens era “Visca el Rei absolut, visca la Inquisició, fora els francesos i els lliberals” i els “visques a Carles V (1) i visca la Inquisició, mort als negres i fora els francesos”; ja estàvem sobrepassats fins i tot a l’any 1827 i Ferran VII, ja maniobrava amb el sectors més lliberals per passar la Corona a la seva filla Isabel II, tal com va succeir el 1833.
(1) en referència a Carlos Maria Isidoro de Borbón y Borbón, germa de Ferran VII i primer pretendent carlista; al•legaven que en aplicació de la llei sàlica, no podia ser reina una dona, si existia un possible successor mascle.
La bandera dels Malcontents tenia tres llistes, la del mig vermella i les dels costats blanques; al mig hi havia un cor de color verd. Aquesta bandera va onejar durant l’assetjament de setembre de 1827 en el l’arruïnat castell de Montjuïc de Girona. Arruïnat a conseqüència dels setges dels francesos de 1812.
