En els últims 60 anys hi ha hagut una sèrie de banquers atípics a nivell espanyol, que la noblesa bancària tradicional majoritàriament madrilenya no els han volgut acceptar mai i els ha vist com intrusos al seu negoci (després de l’última concentració bancària ben segur que aquests nobles banquers s’aixecarien de la tomba a la vista del que ha passat); però en el seu moment varen propiciar la caiguda dels que ells consideraven intrusos al seu negoci.
Jordi Pujol. -de la Banca Dorca d’Olot a Banca Catalana-: el banc com mitjà de promocionar el país.
Jose M. Ruiz Mateos –bodeguer de Jerez-: “és més fàcil comprar un banc que demanar un crèdit”. Va arribar a tenir 20 bancs.
Mario Conde –home dels grans ‘pelotazos’ econòmics i gran ego personal-; la banca clàssica de l’Espanya Franquista mai li va perdonar que arraconés José Maria Aguirre Gonzalo de la direcció de Banesto, entitat històrica de la banca espanyolista.
Els presumptes forats deixats per aquestes entitats: l’any 1980, Catalana, 120 M €; el 1985, Rumasa, 1.560 M €; el 1993, Banesto, 600 M €…; no tenen ni punt de comparació amb el furat de 69.000 M € deixat el 2008 per la desaparició de les caixes i la concentració bancària. Així ens cal preguntar: quins eren els banquers dolents?
En un plis plas, últimes anècdotes bancàries cassanenques:
Es persona al despatx del delegat d’una caixa un client amb un dècim de loteria premiada per un gran import de pessetes; li diu al delegat que sobretot que no se n’assabenti ningú. El delegat li explica que això serà impossible, perquè a primera hora, el venedor de loteria a l’entrada de l’oficina ha anunciat que ell havia venut el número premiat i ha escampat als quatre vents el nom i cognoms de l’afortunat.
Un client amb possibles, compra un pis a Girona per a l’amiga; demana al barquer màxima discreció, però a final de mes els rebuts de comunitat, llum i aigua apareixen al compte familiar, evidentment domiciliats pel comprador del pis; la situació provoca estrall familiar.
Una senyora diu al director d’una sucursal: ahir sí que vàreu gaudir amb el meu marit en el partit del Barça i després en el bon àpat al Restaurat Botafumeiro de Barcelona, us va costar una bona fotralada… L’empleat de banca assenteix a tot, però feia molts mesos que no baixava a Barcelona.
En la llibreta d’una senyora gran hi ha un reintegre de 100.000 pessetes; el fill, indignat, retreu a l’oficina que a la mare li falten aquests diners i que és un error de l’entitat bancària, amb molta insistència. Al final el delegat recorda que en el moment del reintegrament la senyora va comentar que eren per comprar una moto al net. Així se li explica i la senyora recorda el fet; el fill calla, el net riu.
Podríem continuar amb les “pilotes” les rodes de talons, exportacions fictícies i molts altres sistemes de subsistència econòmica per part dels empresaris surers; però de moment prou d’anècdotes bancàries perquè a partir d’aquí ens podríem fer mal i no cal.
