Mn. Josep Xutglà Figueras, que va ser rector de Cassà entre el 1948 i el 1987 (gairebé quaranta anys) va ser un dels protagonistes d’uns fets poc coneguts per la gent de Cassà, just durant la Segona Guerra Mundial. Quan Mn. Xutglà encara era rector d’Espolla va ajudar una colla de soldats belgues, que fugien de la França ocupada i que volien anar a Gran Bretanya per lluitar contra les nazis; en aquells moments Espanya estava al costat dels alemanys i si els capturaven prop de la frontera era fàcil que els retornessin als alemanys.
Edgar Evrard, tinent metge de l’exèrcit belga va escriure un opuscle titulat “el camí dels evadits belgues en la seva marxa cap a Anglaterra a la Segona Guerra Mundial” en el que explica el seu itinerari i el seu coneixement del rector d’Espolla, mn. Josep Xutglà queels va ajudar a evitar la Guàrdia Civil.
El 1942, quan Evrard era al seu país el van cridar perquè s’inscrigués a la recentment creada Ordre de metges, al servei dels alemanys. Edgard Evrard, que no podia acceptar aquella ordre, decideix que és hora de deixar Bèlgica. És el 6 de juny de 1942, la seva filla té tres mesos i creua tot França fins a arribar a la frontera.
Va ser un més dels belgues que, durant la Segona Guerra Mundial, es van evadir de Bèlgica, ocupada pels alemanys; per anar a Anglaterra i tornar a prosseguir la lluita amb els exèrcits aliats, van travessar França i Espanya. La travessia de la frontera franc-espanyola s’operava clandestinament, amb l’ajuda de guies, en llocs que variaven segons les línies d’evasió, els períodes de l’any, l’apreciació dels perills de captura, els mitjans i llocs dels serveis de policia en totes dues parts de la frontera, etc. Moltes d’aquestes travessies de la frontera van tenir lloc en l’extremitat occidental dels Pirineus (Pirineus Atlàntics) o en l’extremitat oriental dels Pirineus, a través de la serra de les Alberes.
El juny de 1942, després de la travessia de la línia de demarcació entre la França ocupada i la França lliure, al sud de Besançon, Evrard segueix la línia d’evasió dels membres de l’Aeronàutica militar belga. La policia francesa l’havia arrestat a Tolosa de Llanguadoc per es va escapr fins arribar a Montauban. Així, s’acabava la primera etapa del seu itinerari. El punt d’arribada de la segona etapa, segons les previsions, havia de ser Barcelona.
Evrard explica detalladament el seu recorregut pels cingles de les Alberes, però fa una especial atenció al seu pas per Espolla on hi havia mn. Xutglà.
Aquest és el relat dels fets:
Des de març de 1939 i almenys fins a la fi de la Segona Guerra Mundial, una secció de la Guàrdia Civil va tenir la seva caserna al poble de Sant Climent Sescebes i una secció de carabiners va tenir el seu lloc en Espolla. Les seves tasques consistien en la vigilància exercida del coll de Banyuls i els altres passos del cim (Carbassera, Tarrés i País) i els camins que conduïen als seus accessos. Els carabiners tenien especialment la càrrega de la guàrdia d’aquests accessos per mitjà de patrulles. Havien preparat en les “ruïnes del molí” un abric improvisat que ells ocupaven casualment, principalment en cas de temps dolent o quan tenien motius per a ocultar-se.
Ja ho sabien els nostres guies. Havien de ser originaris d’Espolla o d’un poble pròxim: no s’arrisca un a través dels paranys de les senderes difícils del puig Balaguer sinó amb un coneixement perfecte de tots els punts perillosos. El lloc on els guies ens van abandonar indica molt clarament que temien els perills del trànsit d’un grup davant de les “ruïnes del Molí” i els perills que constituïen les patrulles del camí del coll de Banyuls. En passar per aquests llocs al capdavant d’un grup de nou estrangers, hauria estat un senyal de falta de consciència, de boja temeritat o d’heroisme. Els dos guies ens van abandonar abans d’acabar el camí davant de les “ruïnes”: el primer sense dir ni piu, en la baixada del puig de Balaguer, i el segon, invocant un pretext acceptable per homes famolencs, en el bosc de sureres.
Passem davant les ruïnes i seguim el camí carreter de terra. Així, travessem encara tres puigs de menys importància. Són pujols en les quals els pendents tenen, no obstant això, desnivellacions que afecten quan es tracta d’homes cansats. Ara, el camí costeja olivars, vinyes i pinedes. Després d’una marxa de vint minuts, quan arribem al cim del tercer pujol, l’església i, després, tot el poble d’Espolla es descobreixen. Aquesta vista es carrega d’una esperança: esborrar aviat la nostra fam. A més, ens ofereix la possibilitat d’una avaluació, en temps de marxa, de la distància que ens separa del poble: una vintena de minuts.
En aquest moment, jo comunico als meus companys el projecte que em preocupa des de la marxa dels guies. Aniré tot sol a Espolla. Ells m’esperaran en l’olivar en el qual estem asseguts. Si no he tornat a l’hora que fixem, deduiran que he perdut la llibertat, intentaran arribar a Barcelona i no es preocuparan de mi.
El meu raonament és més aviat senzill. El poble posseeix una església. Per consegüent, hi ha un capellà. Aquest és un intel·lectual que, amb motius dels seus estudis, té potser un coneixement de l’idioma francès. Si no, segur que coneix llatí. Dels meus estudis grecollatins, em queden, en la meva memòria diversos i rudimentaris vocables referents a paraules llatines corrents: panis, carnis, cibus, comedere, bibere, aigua, iter, via, peregrinen, viaticum, adjuvare….etc. Si jo trobo al capellà, li donaré la meva confiança per a obtenir la seva ajuda i el seu silenci. Els meus companys estan d’acord amb les meves proposicions. Cadascun em lliura algunes pessetes per a resoldre el nostre problema més urgent: la compra de menjar.
De camí cap a l’església, no vaig trobar a ningú. Medito llargament sobre el comportament que hauré d’adoptar, quan estigui davant del sacerdot. Això em sembla una condició essencial per a no equivocar-me i a conseqüències desastroses.
…/…
El camí es bifurca quan arriba a la vora del poble. El seu tram esquerre es dirigeix cap el centre. El seu tram dret, molt més curt, puja directament cap a l’església. Jo segueixo aquest amb molta pressa. Un breu carrer que només té tres o quatre cases em porta a un prat i arribo directament a l’atri de l’església. L’edifici no té cap caràcter artístic notable. Una torre quadrangular la domina.
La façana és llisa, ocre, sense detalls; en el seu centre, una porta antiga, molt senzilla, amb dues fulles. No està tancada amb clau. Jo entro: em sembla que no hi ha ningú. La nau té una vintena de metres al llarg; conté dues sèries d’onze bancs de fusta. Cadascun d’aquests pot rebre quatre o cinc fidels. En el fons de l’església, el cor que no té res de particular. Tots els murs han rebut una mateixa pintura: són uniformement blancs.
…/… L’església està silenciosa i buida. Les finestres escampen un enllumenat discret sobre les parets pàl·lides de la nau i del cor. És una església en la qual res crida especialment atenció i en la qual no passa res; res. Després d’un quart d’hora, veig que un sacerdot, vestit amb una sotana, acaba d’entrar a l’església. Travessa la nau al llarg. Necessàriament, ha vist la meva presència, però no mostra cap senyal d’atenció. Arribant a la meitat del cor, se’n va a la dreta, cap a una porta lateral. Desapareix sense dirigir ni una mirada a la meva persona. Aquesta porta serà l’entrada de la sagristia, segons la lògica de les coses. Així doncs, decideixo que aniré allí per a trobar a l’eclesiàstic que, pel que sembla, és el capellà d’Espolla.
Són les deu del matí aproximadament. Grosso modo, sis hores han passat des de l’inici de la marxa a Espanya, en sortir del coll del Tarrés.
La trobada del 23 de juliol de 1942
Els cinquanta-cinc anys que han passat des de la meva trobada amb el capellà d’Espolla han mantingut molt vius els molt nombrosos detalls d’aquest episodi. No obstant això, s’han esborrat en la meva memòria el record precís dels perfils de la seva cara i el de la seva fisonomia, malgrat l’ajuda de fotografies que em van ser presentades recentment. Però, em recordo que ell era un home d’aspecte més aviat jove: trenta llargs anys d’edat. D’això jo m’havia adonat, en mirar-li detingudament quan travessava l’església. Després d’alguns minuts, ja que ei sacerdot no reapareixia, em vaig dirigir cap al cor i em vaig aturar a l’entrada de la sagristia. L’eclesiàstic, que estava sol, em va mirar i em va fer un senyal donant-me permís per a entrar.
La sagristia era una sala molt fosca, mesurant aproximadament sis metres de llarg i quatre d’ample. En 1.942, no tenia cap noció de l’idioma català. Vaig saludar al sacerdot en francès. Vaig continuar amb el mateix idioma, citant el meu cognom, el meu títol de metge i la meva nacionalitat belga… Amb un ganivet de butxaca, vaig tallar, en un lloc precís, el folre de la meva jaqueta i vaig procedir, davant del sacerdot, a l’extracció del meu carnet d’identitat i li vaig donar. Em va contestar en espanyol i vaig arribar a entendre que tenia només un coneixement molt limitat de l’idioma francès. Li vaig proposar parlar en llatí. El seu somriure va significar el seu consentiment. Per consegüent, vaig usar un llenguatge rar per a donar les meves primeres explicacions: jo havia fugit de Bèlgica i travessat la frontera franc-espanyola, al nord d’Espolla. Venia a demanar la seva ajuda per a mi i, per a cinc companys belgues. Li vaig donar una resposta tan vaga com vaig poder a propòsit del lloc desert on s’amagaven, un olivar entre les ruïnes d’una masia buida i el poble. Això va semblar alleujar en un cert grau la seva por. Perquè immediatament, va respondre a la confiança que jo li havia manifestat amb una contrapartida similar que va establir aviat entre nosaltres una espècie de pacte confidencial. Em va preguntar on desitjava anar el meu grup, li vaig respondre: “abans de res a Barcelona, després molt més lluny”. No va insistir. Jo vaig tornar a prendre la iniciativa del diàleg, informant-lo que tots teníem una gana de gos. Em va convidar a seguir-lo fins a la seva casa, per a la continuació de la xerrada.
Travessem l’església. A fora ens dirigim cap al prat, una mica més baix que l’església. A l’esquerra d’aquest, algunes cases vorejaven el camí. Les façanes, de pedres grises, els donaven un aspecte monòton. El sacerdot em va indicar una casa: damunt de la seva porta, hi havia una filera de pedres blanques amb lletres d’antigues inscripcions. Jo vaig deduir: aquesta casa és la seva residència. Res indicava que ella fos una oficina de la policia o de la guàrdia civil. Vaig acompanyar al capellà.
En el vestíbul, el sacerdot va obrir la primera porta, a la dreta, i em va introduir a una habitació molt espaiosa, que semblava alhora per a ús d’oficina i de menjador. Una dona d’edat es trobava allí. El seu vestit i el seu treball, fregadora de plats i tasses, em va indicar que era la majordoma.
El capellà em va preguntar quants diners tenia. Li vaig ensenyar els bitllets que els meus companys m’havien donat i vaig afegir algun dels meus. Llavors es va iniciar un llarg diàleg en català entre el capellà i la dona. No vaig poder entendre ni una paraula de la conversa. El sacerdot va agafar una part dels diners i els va donar a la seva interlocutora. Ella va arreglar-se el vestit, va agafar una cistella i va sortir. (Al juny de 1998, durant la meva estada en Espolla, he sabut de diverses persones, que van conèixer bé a aquesta vella senyora, que es tractava de la mare del capellà). La confiança d’aquest per al compliment de la tasca que remetia a la seva mare, en aquest moment del matí del 23 de juliol de 1942, estava assegurada pel que es referia a la discreció i al silenci.
El capellà em va convidar a asseure’m a la taula, va preparar pa amb confitura, em va posar vi en un got i em va convidar a menjar. Durant aquest frugal menjar, em va fer una sèrie de preguntes. S’interessava pels nostres guies a la muntanya i pel viatge projectat a Barcelona. Les meves reticències li van assenyalar que no obtindria res de mi sobre l’itinerari de la muntanya i els nostres guies. Va canviar el tema de conversa Que vol dir: més enllà que Barcelona? Li vaig dir molt breument, sense explicacions, que l’empresa implicava la travessia d’altres fronteres: Portugal, potser Àfrica on teníem una colònia. Llavors, vaig callar. El capellà va abandonar el tema. Sens dubte, coneixia bastant, ja que sabia que teníem les ganes de deixar Espanya.
Evitar la Guàrdia Civil
Perquè, molt pausadament, molt lentament, emprant un llenguatge senzill que barrejava paraules espanyoles, franceses i llatines, em va explicar que un grup de sis inevitablement cridaria l’atenció de la guàrdia civil de Figueres. En aquesta ciutat, caldria evitar, costés el que costés, l’estació del ferrocarril, els seus voltants i uns llocs del centre. Em va repetir totes aquestes paraules espanyoles fins que ell hagués adquirit la certitud que jo li havia entès perfectament.
Però, abans de res, havíem d’anar a Figueres, evitant les inspeccions de la guàrdia civil. El capellà em va desaconsellar amb força conduir als meus companys al poble d’Espolla. El resultat serien només enraonies perilloses i calia evitar-les; hi havia carabiners a Espolla i guàrdies civils a Sant Climent! Em va descriure amb molts detalls un lloc situat fora del poble on els homes cansats podrien arribar amb facilitat. Allà veuríem una parada d’autobús, i podríem arribar a Figueres sense perill. Diverses vegades, cada dia, un vell autobús, que no tenia res de còmode, sortia de Figueres, feia el servei de trànsit entre alguns pobles prop d’Espolla i tornava finalment a Figueres. Segons l’experiència personal del capellà, aquesta part de la línia fins a l’entrada a Figueres no rebia cap inspecció sistemàtica i habitual de la policia. Em va dir el cost de sis bitllets amb destinació a Figueres. Em va repetir les paraules que havia de dir eventualment al conductor per a obtenir els bitllets. Em va preparar el total exacte de les pessetes que havia de presentar i jo les vaig posar a part en una butxaca de la meva jaqueta.
El final de la línia d’autobús estava al costat de l’estació de Figueres: un lloc que la guàrdia civil observava especialment i amb vigilància; havíem d’evitar-la de totes maneres i, per consegüent, deixar el vehicle abans de la parada final. Va comptar amb els dits, dues o tres vegades, el nombre de parades que hauria de recordar amb cura durant el viatge, per a evitar el parany de l’estació i baixar en una parada anterior inofensiva. Després, em va esmentar també algunes esglésies de Figueres que quedaven obertes molt tard fins a la nit i en les quals podríem anar a asseure’ns durant algunes hores per al nostre descans amb perfecta quietud.
A Figueres, al seu parer, hauríem de formar parelles, seguir la carretera de Girona o camins paral·lels i decidir agafar el tren cap a Barcelona, només si trobàvem un petit poble, una estació desproveïda de policia. En fi, hauríem d’evitar caminar durant la nit. El capellà semblava conèixer perfectament els usos i els costums de la guàrdia civil a Figueres i els seus voltants. En escoltar-lo vaig veure que ell considerava a la guàrdia civil com un enemic comú que inspirava tant la seva desconfiança com la meva, en igual grau per a tots dos.
Entretant, la vella majordona havia tornat a casa amb una cistella plena: pa, ous, pernil, llonganisses, bescuits, fruites… Em va retornar el que quedava de les meves pessetes. Jo em portaria tot aquest menjar, conforme a les ordres del capellà i el repartiria als meus companys. El capellà que observava el desembalatge, em va recordar que els ous eren bullits, durs. Després el mossèn em va convidar a menjar una última llesca de pa i a repetir l’escenari que m’havia explicat per al trajecte per pujar l’autobús fins a Figueres. Mentrestant, la majordona havia empaquetat el menjar: tenia tants paquets que els meus a penes els podia agafar. Pel que fa als guàrdies civils, no n’havia vist mai cap, però ja coneixeria les seves siluetes. El capellà me n’havia fet una descripció ben precisa!
El capellà va sortir amb mi com si tornés l’església. En realitat, desitjava també indicar-me, fingint una altra cosa, el trajecte que contornejava el centre d’Espolla i conduïa a la parada de l’autobús, que m’havia aconsellat. Al final d’aquest carrer, arribem, a nivell de la sagristia, enfront del camí que ve de coll de Banyuls i de les vinyes. A la dreta, es desplegava una perspectiva amb vista fins a l’extremitat del poble: passem per allí per a trobar el camí que va a la parada de l’autobús. El capellà em va indicar, amb grans posats dels seus braços, la futura marxa discreta que proposava. En fi, ens separem i amb una calor que irradiava una sinceritat total, em va dir: “Adeu, bona sort”.
Vaig tornar a seguir el camí desert que conduïa als meus companys, asseguts o ficats al llit en l’olivar. Mentre aquests devoraven el menjar que els havia portat, jo els relatava el que havia succeït a l’església i a la casa del capellà.
Restaurat, el grup va tornar a caminar, per parelles, obeint al capellà. Passem a través de camps i vinyes i així evitem el poble. Aconseguim sense dificultat el camí descrit pel sacerdot. Al cap d’una hora arribem a la cruïlla que ell ens havia assenyalat. Un poble no estava lluny, però el nostre camí només l’havia vorejat, descobrim el lloc de la parada de l’autobús, Quan el vehicle va arribar, entrem en ell sense dificultat, d’una manera molt natural. Cap inspecció policial durant el trajecte. Comptàvem silenciosament les parades. Arribem a la parada aconsellada pel sacerdot, deixem el vehicle, per evitar l’estació. El capellà tenia raó: fins a aquest moment, no havíem vist ni un uniforme de la guàrdia civil, ni un rar barret, tal com el capellà me l’havia descrit. Marc Stainer, va anar només a explorar la rodalia de l’estació. A la volta, va confirmar les paraules del capellà: guàrdia civil abundant, un lloc molt perillós que havíem d’evitar. Vam anar a descansar durant una hora a una de les esglésies segures segons les afirmacions del capellà. Eren les tres de la tarda quan comencem a marxar cap a Girona, seguint la carretera per parelles.
Al vespre del mateix dia, la guàrdia civil va capturar els sis membres del grup, al poble anomenat Bàscara, en travessar un pont per sobre del riu Fluvià, a unes tres hores de marxa de Figueres.
En 1942, l’extremitat del pont, prop de l’entrada del poble, estava vorejada amb horts en els quals els guàrdies es dissimulaven molt fàcilment. Hi tenien una barraca una mica més lluny i la utilitzaven per a la detenció dels seus presoners.
Vam estar tancats a les presons de Figueres, Barcelona, Saragossa i en el camp de concentració de Miranda de Ebro.”
L’actitud de mossèn Xutglà
Fins aquí la narració del tinent Evard; en el seu escrit el metge belga fa una anàlisi de l’actitud del mossèn d’Espolla que va investigar l’any 1998 quan va tornar a la localitat altemporadnesa. Hi manifesta el següent:
El rector J. Xutglá, va començar el seu ministeri sacerdotal en Espolla quan la regió catalana, vorejant els Pirineus, coneixia els drames de la guerra. Va complir la seva tasca durant 9 anys en aquest lloc. Va lliurar el record d’un sacerdot molt actiu i molt afecte, estimat i respectat de totes les seves ovelles. El 24 d’abril de 1948, va ser designat, sense que hagués sol·licitat aquest canvi, rector de Cassà de la Selva (diòcesi de Girona). Va dirigir la parròquia d’aquesta ciutat durant 42 anys, fins a la seva mort que va ocórrer en Cassá de la Selva, el 5 de febrer de 1990. Una revista publicada en aquesta ciutat, “Llum i Guia”, en el seu número 460, de febrer de 1990, va lliurar amb motiu de la seva mort, diversos articles molt elogiosos. En el qual recorda els punts més importants de la seva carrera, el període de la seva funció a Amer i en Espolla és l’objecte de les línies següents: “En 1939, va ser designat rector d’Espolla després d’una brillant oposició. Hi havia passat les calamitats de la guerra de 1936, encara que, en diverses circumstàncies, s’hagués exposat a perills amb moments de risc per a la seva vida”.
Aquesta frase està carregada d’al·lusions que em són indesxifrables. En la personalitat del capellà d’Espolla en 1942 o en les lliçons que ell havia extret del recent passat de la guerra civil com ell l’havia viscut, pot ser que existissin diverses línies particulars, diversos ideals socials o culturals, o altres conviccions religioses afegint-se a aquestes. Pot ser també que aquestes haguessin mobilitzat i guiat la seva ajuda generosa per a mi. Aquest suport a estrangers “il·legals” que li eren desconeguts… quins motius profunds el van impulsar, corrent greus riscos, donar a la seva ajuda material i també els seus consells a fi que aquests estrangers poguessin creuar els dispositius de la guàrdia civil a la regió i així escapar a la captura? …/…
En l’anàlisi de l’ajuda que em va donar el capellà d’Espolla, el 23 de juliol de 1942, hi ha una evidència irrecusable; el capellà no em va denunciar a les autoritats de la policia (guàrdia civil, carabiners). Hauria pogut fer-ho. En 1942, l’alt clergat i el baix clergat, a excepció dels bascos, eren molt favorables, en la seva gran majoria, per al règim de Franco. En canvi, el capellà d’Espolla ha triat l’actitud inversa. Això fa honor a la seva personalitat, s’ha tancat en el silenci, per donar ajuda per a un estranger en perill.
…/…Un aspecte més difícil, es tracta de l’esclariment i de l’anàlisi dels consells precisos que el capellà d’Espolla em va donar espontàniament perquè els meus companys i jo poguéssim contornejar o travessar els dispositius de la Guàrdia Civil a la regió i així evitar la captura. De l’actitud del sacerdot, es pot endevinar que va afegir pensaments més profans a les consideracions religioses.
El zel que va desplegar, d’una manera molt arreglada, indica que no tenia ni amistat ni estima per als representants de les autoritats polítiques en el lloc. No sé si ell considerava a la guàrdia civil, íntegrament, amb els seus mètodes rudes, les seves vexacions, la seva participació en les recents repressions sagnants a Catalunya, com un dels mecanismes d’un poder central fort que havia suprimit les particularitats específiques i els privilegis reconeguts anteriorment a Catalunya. O potser posava la mira, més especialment, en els membres de la guàrdia civil aquarterats en Sant Climent i els carabiners acantonats en Espolla? Coneixia perfectament els seus mètodes, programes d’activitat i costums en el compliment del seu servei Els retreia esdeveniments que en el seu fur intern, no podia aprovar i que desitjava apartar del meu camí si esdevenien un altre cop?
…/… En aquest context de rigor i repressió, com em va ser explicat, la guerra civil havia de desconèixer, si ho sabés, les eventuals extravagàncies del capellà d’un petit poble, si aquest home sortís del seu territori espiritual. No obstant això, existia una condició per a obtenir aquesta impunitat: no atacar públicament el règim polític i no travessar uns certs límits d’extravagància. Una altra observació que he sentit: els sacerdots catalans, en la seva generalitat, per a preservar la seva situació material i el seu prestigi, tenien interès en l’abstenció de tota manifestació excessiva de contestació. Com els sacerdots bascos, conservaven, en la desgràcia, una ànima autonomista catalana. Però, en els fets, és a dir en l’exercici públic del seu ministeri sacerdotal, havien de sotmetre’s a les ordres de l’alt clergat que era ultra-nacionalista. El 23 de juliol de 1942 el capellà Xutglá no havia comès gestos públics d’oposició política. Llavors, no havia de témer que perdés la immunitat concedida, en teoria, a un membre del clergat.
El segon grup dels meus interlocutors comprèn gents que han conegut al capellà Xutglá a Espolla o a Cassà de la Selva. Tots han desenvolupat una dialèctica que, encara que de la mateixa essència que la del primer grup, no obstant això discrepa perquè tenen un caràcter menys abstracte i més circumstancial.
…/.. No obstant això, els seus superiors jeràrquics i les autoritats civils i militars del lloc i de la regió -recollien necessàriament el judici de l’opinió pública d’Espolla i, més tard de Cassà de la Selva sobre la seva persona. I com era aquest judici? Quan vaig fer aquest pregunta, vaig rebre cada vegada la mateixa contestació lacònica, privada de tot comentari: “Era un bon home”.
…/… Un exescolà del capellà l’havia ajudat a Missa, cada matí, durant sis anys a Espolla. M’ha relatat que en 1943, uns carabiners, a prop d’Espolla, havien matat, a sang freda, a un desconegut que, venint d’un de les senderes del cim, -potser el del nostre itinerari – es dirigia cap al poble. Van fer trets sense advertiment ni intimació prèvia, “perquè aquest individu hauria pogut constituir una amenaça”. El capellà d’Espolla, avisat de l’incident, va acudir immediatament al mateix lloc, acompanyat del seu escolà, per a conferir la extremunció a l’agonitzant. Va morir de seguida. Mai no va ser identificat.
Sense embuts, el capellà es va oposar clarament als pretextos indefinibles que els carabiners al·legaven per a justificar aquest assassinat repugnant. Ja això era una desgràcia que s’afegia a la llarga llista de les atrocitats “goyescas” d’un recent passat de la guerra civil i de la sempre present repressió nacionalista a Catalunya. Com que jo preguntava al meu interlocutor quina relació podia haver-hi entre aquest assassinat i la meva pròpia història, em va donar una explicació coherent de la personalitat del sacerdot i de la seva actitud referent al meu cas.
En 1942, el capellà Xutglá exercia el seu ministeri sacerdotal en una població que, tocant a la religió, comprenia una majoria d’indiferents i no practicants i que, tocant a la política, estava qualificada “zona roja”, en la seva gairebé totalitat, per les autoritats nacionalistes. Malgrat les dificultats que aquesta situació comportava, integrava en les seves conviccions religioses i en la seva missió pastoral un objectiu permanent: reduir i si és possible, esborrar els odis inexplicables que, des de la guerra civil, dividien famílies i transformaven en enemics amics i veïns d’antany.- “Era un idealista social”, em va resumir el meu interlocutor. Després d’alguns moments de pensar-ho bé, va corregir el seu primer judici amb una altra formulació.- “No. Era més que això. Era un místic. El seu misticisme, d’essència purament religiosa, es notava amb claredat, però aquesta estava orientada principalment feia la reconciliació i la pau”.
…/…
Tots els meus informadors catalans, que coneixen molt bé el que ha passat durant ei començament del període consecutiu a la fi de la guerra civil a la regió, són unànimes referents al geni de la personalitat moral del capellà Josep Xutglá. Una frase ho resumeix: He tingut molta sort; vaig ser molt afavorit quan he trobat a aquest sacerdot. La immensa majoria dels seus col·legues eclesiàstics m’haurien denunciat o acomiadat”.
Conclusions
L’episodi de la travessia dels Pirineus era només una etapa. Després del seu arrest, els sis membres del grup van suportar les desgràcies del seu empresonament en la presó de Figueres, en la presó Model de Barcelona i en la de Saragossa. Després, van ser detinguts en el camp de concentració de Miranda de Ebro. Lliberats en diferents dates, a partir del 15 de març de 1943, van arribar finalment a Anglaterra i continuaren lluitant contra Alemany. Delome va morir en un accident en 1.945. Els altres van tornar a Bèlgica ja en temps de pau. Tres d’ells, Albert Emile Oger, Marcel Van der Keien i Evrard mateix van seguir la seva carrera militar en la nova Força aèria belga, creada el 15 d’octubre de 1.946. Marc Stainier va ser pilot en una companyia civil d’aviació. Jean Weyguerts, oficial de reserva, va tornar a la seva professió de professor en un Institut d’ensenyament; va ser també molt actiu en el Aero Club Real de Bèlgica i en l’aviació privada. Del grup d’aquests sis homes, només Albert Emile Oger i l’autor d’aquestes línies encara vivien a l’abril de 1.999 quan es va escriure el text.
Confirmació de coneguts i familiars
Dos dels nebots de MN, Josep Xutglà, Enric i Josep, confirmen que el seu oncle en més d’una ocasió havia comentat aquest fet, tot i que durant uns anys no ho havia esmentat possiblement per evitar possibles represàlies. A Cassà de la Selva, Xavier Carbó Canyigueral també recorda com el rector de Cassà li havia comentat aquest tema i recorda que “la seva decisió d’ajudar aquells nois belgues ell ho explicava pel temor que tenia que els afusellessin; era un temps en què els afusellaments per causes polítiques dels anomenats membres del bàndol roig eren molt freqüents i a en Xutglà això l’horroritzava i en aquell moment va veure que si podia ajudar aquells nois a evitar la Guàrdia Civil potser salvarien la vida”.
Durant els anys que mn. Josep Xutglà va ser rector de Cassà (1948-1987) va viure la postguerra i l’inici de democràcia i no es va destacar per ser especialment actiu en la lluita contra la dictadura ni en la renovació política i social que es vivia en els seus darrers anys com a rector de Cassà. Sí que és cert que va enfrontar-se al darrer alcalde franquista de l’àpoca, Josep Mestras, arran d’alguna publicació a la revista Llumiguia que en aquell temps encara figurava que era editada per la parròquia. Xutglà va defensar la llibertat d’informació de la revista davant les afirmacions de l’alcalde de Cassà que els acusava de publicar mentides i insídies contra ell. El mateix Xutglà va publicar a la revista un escrit reclamant la llibertat d’expressió a Cassà, en una actitud que va ser força comentada aquells anys a la premsa catalana, ja que no era habitual veure un alcalde enfrontat a un rector.
També és cert que en alguns casos es creu que no va acabar d’assumir els nous canvis es va lamentar que posés obstacles a les actuacions de nous vicaris que pretenien donar un nou aire a l’església cassanenca.
En tot cas, aquesta història que hem explicat ajuda a definir el perfil d’un home que durant quaranta anys va dirigir la parròquia de Cassà sense fer ostentació del protagonisme que va tenir en uns fets que potser van salvar la vida a sis joves belgues.
Per la transcripció i resum: Joan Carles Codolà.
Agraïm l’aportació de Gabriel Lloveras a la recopilació d’aquest reportatge; les imatges són de l’Arxiu Municipal de Cassà, de l’Ajuntament d’Espolla, de Xavier Carbó Cañigueral i de l’opuscle editat pel militar belga protagonista de la història. Publicat a la revista Llumiguia dels mesos d’agost, setembre i octtbre de 2021 (núms: 822, 823 i 824).
