Els Corredors de Comerç i el dinar a Cala Neus o els sopars a Tossa
Corredor de comerç, era un terme utilitzat en l’àmbit del dret. El corredor de comerç era un agent que tenia caràcter de notari en la contractació d’efectes públics, valors industrials i mercantils, mercaderies i altres actes de comerç. Per tant, era un funcionari públic plaça a la qual s’accedia per mitjà d’oposició.
El seu treball era la intervenció de contractes mercantils entre parts, donant-ne fe en la seva condició de fedataris públics col·legiats. S’havia d’assegurar de la identitat i la capacitat legal per contractar de les persones entrevinents i respondre legalment de l’autenticitat de la signatura i mantenir el secret professional.
En ser una professió lliberal, cada entitat bancària podia escollir entre els col·legiats per fer-los intervenir les operacions de l’entitat bancària; crèdits, descomptes, avals, compravenda de valors i operacions financeres vàries. Amb el Reial Decret 1643 de l’any 2000, el cos de Corredors de Comerç com fedataris públics va desaparèixer i varen ser integrats al Col·legi de Notaris.
En el cas de Cassà i durant molts anys cada dilluns arribava el Corredor de Comerç, primer va ser en Manuel Bonmatí Romaguera, sempre acompanyat per un passant; més tard en Victor Mateu, primer Corredor col·legiat, avui Notari de Girona. Es personaven a les diferents oficines per estar presents i certificar la firma d’operacions pendents; així el Banc tenia la garantia que els documents firmats tenien legalitat.
El Corredor cuidava al seu client, el banc, encara que el “pagano” era el receptor del crèdit o operació econòmica; així el col·legiat intentava amanyagar a les sucursals bancàries perquè demanessin els seus serveis i no els d’un altre. Per això era costum que un dia l’any, el corredor, pagués un àpat als empleats de les oficines en què treballava.
Un any va convidar els empleats d’una entitat a dinar a Cala Nieves de L’Escala, restaurant acreditat, un dinar que havia de ser esplèndid per assegurar-se la fidelitat de contractació. El dia pactat es varem personar a Cala Neus el Corredor i els invitats per fer un bon dinar de peix; la sorpresa va ser que feia deu dies que feia tramuntana i les barques no havien pogut sortir a pescar, i l’única alternativa possible van ser anxoves de L’Escala. També era peix, però no l’esperat.
En altres ocasions era un sopar a Tossa, on no faltava de res, inclosa l’entrada a una sala de ball, on tocaven Els Supers d’en Camps de Cassà.
Per cert, en parlar de corresponsals bancaris, vaig obviar Pere Forns Massanas i la seva filla M. Carme Forns Ciurana, que varen gestionar la corresponsalia del Banco Bilbao durant uns anys; amb aquestes ratlles corregeixo l’oblit
Amb la col·laboració de Quim Mundet i Quim Auradell
Aegueixo amb una anècdota, explicada per Jaume Abellí: Corredors de Comerç a Girona. El despatx dels corredors era a la Gran Via de Jaume Primer entre el carrer Nou i el carrer Sèquia. Un conegut empresari gironí cada dia laborable solia anar a la plaça del Marquès de Camps en una taula de la terrassa de la Granja Llenas; allà a mig matí hi veia passar els coneguts amb les pòlisses de crèdit sortint dels bancs de la zona – que eren tots – anant cap a Corredors; els hi deia: “jo com que no tinc crèdits ni tinc res a fotre m’estic aqui prenent cerveses”. Era un acte de cinisme exagerat que he recordat moltes vegades.
Un descobert en compte per primeres necessitats. I el “Tapete Verde”
En certa ocasió, un senyor de Cassà, es va dirigir al delegat de l’oficina, perquè li autoritzes retirar 50 € del compte, que en aquell moment no tenia fons. L’empleat bancari li va demanar perquè els necessitava i el client va al·legar primeres necessitats.
De forma immediata li varen entregar al client els 50 €, amb la recomanació que cobrís el descobert l’abans possible; al·legpa que en uns dies cobraria la nònima i aquí s’ha acabat la pel·lícula o no!
El cap de l’oficina, tenia una reunió a Girona i agafa el cotxe per anar-hi; quan estava al semàfor del Caprabo, es va adonar que el cotxe de davant era del client que acabava d’autoritzar el descobert de 50 €, però no li dona més importància. La sorpresa va ser que una vegada passada la riera del Bugantó, el primer cotxe va posar l’intermitent a la dreta i es va introduir al “Club d’alterne”; no hi ha més comentaris, primeres necessitats. Potser misèries de la vida.
“Tapete Verde”
Les sucursals Bancàries, per autoritzar crèdits i descomptes, havien de justificar els riscos que assumien amb el client; per això abans de la informació telemàtica i global, a cada població important o capital de província hi havia una agència d’informes comercials que redactava i detallava la solvència de l’informat.
Durant les ultimes dècades del segle XX, el Sr. Barrot era el gran coneixedor i informador de tots els “intríngulis”de les comarques gironines.
Aquestes agències tenien una sèrie de codis per fer evidents detalls negatius de l’informat, com joc, drogues, putes… que segons els criteris d’aquells moments podien implicar una conducta anòmala i que ferien menys fiable el client.
Així en els adictes al joc (cartes, ruleta, apostes vàries) el seu informe era imprès sobre un paper verd, igual que el color dels tapetes de joc. “Tapete verde”, només de veure l’informe ja se sabia de quin mal patia el client.
